El portador de l'alegria

A veure si fa efecte.

La fruita podrida

La fruita, de tan podrida, s’ha esberlat. Crec que s’apropen canvis, el que no se és si seran per bé, o entrarem en una decadència encara més evident que la que ja patim. En aquesta terra que un dia va fer un intent de revolució industrial dins d’una península agrària i adormida, però que ràpidament va aferrar-se als compradors captius de la Meseta i d’ultramar... En aquesta terra on es va creure en la revolució i l’agermanament dels pobles, per tot seguit matar i morir, on uns fugiren cap a la muntanya mentre uns altres pactaven amb l’enemic per conservar els privilegis... En aquesta terra on els messies i els traïdors van de la mà, on el papus serveix en safata de plata la victòria electoral a la principal agència de col·locació del país, on el sí però no és l’alternativa a “l’ara no toca”, on muntar un negoci legal és una lluita a mort amb la burocràcia però finançar un partit il·legalment és un joc de nens... En aquesta terra on les ciutats són de disseny i els carrers fan ferum de pixum... En aquesta terra esgotada que ha apostat pels cambrers i els paletes mentre els enginyers havien de fugir nord enllà... En aquesta terra que es pensa que fent pedagogia s’aconsegueix que el brau esdevingui ovella... En aquesta terra sense futur, en aquesta terra de covards, dic, alguna cosa ha de passar ben aviat. O ara o mai. Per si de cas, que els meus fills aprenguin idiomes per quan toqui emigrar.

Vídeo de Vilaweb TV que recull la interpretació d'El Cant de la Senyera en l'acte de protesta contra Fèlix Millet, fet davant del Palau el 18 de setembre del 2009.

Russian Roulette

The passenger

Segueixo en silenci

Les coses que voldria escriure son massa llargues i massa difícils.

Que parli Mozart, que sempre l'encerta.

Spem in alium

Desanimada

Fastiguejada pels Millets, per les FAES, per la Falange, pels advocats de l’Estat i per certs personatges buits i mediocres que canten la Internacional amb el puny aixecat per escarni de los pueblos del mundo. I podria seguir enumerant, però ho deixo aquí.

... com m’agradaria allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Quan em trobo així, només hi ha una solució...

After Dark

Encara que costi de creure, encara no havia llegit res de Haruki Murakami. La traducció de l'Albert Nolla m'ha semblat molt bona. Planejo una nova incursió a la llibreria, a l'apartat d'"altres literatures", lletra M.

El sentit de la vida

Què tenen en comú les Vies minuscules de Michon i Dans le café de la jeneusse perdue de Modiano amb Peter and Wendy de Barrie o The house at Pooh corner de Milne?

De primer, que jo les he llegides. Això, en un món que gira al meu voltant, és una cosa de gran importància. En segon lloc, que en algun moment, algun fragment se m’ha clavat en aquell racó de la ment que de vegades s’expandeix sense deixar-me pensar en res més, i on guardo la inquietud pel sentit de la vida. Inquietud que ni els Monty Python han pogut esvair, i ho dic molt seriosament.

La meva última gran lectura: les cartes que el pare Noel va escriure als quatre fills de Tolkien, durant les dècades dels 20 i 30 del segle XX. Ara, el pare Noel, que encara deu estar fent la llarga migdiada estival, deu somiar les cartes que escriurà als nens de la generació dels rebesnéts de Tolkien. Se n’adonarà del temps passat? Notarà la diferència entre aquests i aquells nens? No puc deixar de pensar en el ferro roent que es devia clavar al cor de Wendy en adonar-se que Peter Pan havia oblidat Campaneta, que no recordava les aventures passades, que en el seu món ella havia deixar de ser.
Per viure cal morir, la immortalitat està revestida d’oblit. Per més que ho repeteixi, no li trobo el sentit. Morir és només estalviar-se el malson de viure en directe l’oblit.

Li llegia Peter i Wendy al meu fill gran, i me n’adonava que les garlandes que Barrie havia penjat del sostre de la seva història li feien pessigolles al cap, a la cara... el nen, assegut amb les cames creuades, rebia amb confiança i amb alegria la carícia de les llargues puntes de seda de les garlandes de colors. El meu cap, en canvi, depassava per molt l’alçada d’aquestes garlandes i es passejava entre uns núvols de tempesta que feien molta por. Vaig pensar en agafar a coll el meu fill per deixar-li veure... només un moment. Va mirar-s’ho amb la mateixa insensatesa que les nens perduts s’enfrontaven als pirates, i el vaig baixar, veient que, per sort, ell encara veia el País de Mai Més, i no els altres mapes que s’hi superposen i que potser descobrirà a mida que es vagi fent gran.

40 simfonies

Si en un temps hom feia 40 simfonies com qui res, uns anys més tard fer-ne 9 ja era una proesa i arribar a les 10 era mort segura. Avui quantitat ja està totalment renyida amb qualitat fins al punt que ambdós mots semblen antònims.



Escolto aquest moviment tot planxant i em sento aristocràtica malgrat la desagradosa tasca manual. Gràcies a l’Amadeus puc suportar certes coses, tot i que al final sento que alguna cosa no marxa bé quan soc més jo en companyia dels morts que dels vius. Però què hi farem? Si llegint oblido el món que visc i deturo els meus propis pensaments – que mai em deixen tranquil·la – tot substituint-los per la veu d’un altre, escoltant música s’aixeca un vel i baixa rere meu un altre, els móns es transparenten i sembla que arribo a tocar amb els dits alguna cosa important. Però, al final, sempre se m’acaba escapant.
S’ha acabat l’aigua de la planxa. I la samarreta te una taca, l’hauré de tornar a rentar. Fi del moviment.

Black Adder

Avui he posat la televisió per mirar una peli en DVD, i estaven fent l'últim capítol de l'última temporada de l'Escurçó Negre. M'he quedat a mirar-ho (afortunadament, perquè la pel·lícula que finalment he mirat era horrible).
Tinc les quatre temporades en DVD, però la meva preferida és la quarta.
Us deixo un fragment de l'episodi que he vist avui, i la transcripció d'alguns fragments del guió.



(...)

Edmund: How could it possibly be worth it? We've been sitting here since Christmas 1914, during which millions of men have died, and we've advanced no further than an asthsmatic ant with some heavy shopping.

(...)

George: You know, that's the thing I don't really understand about you, Cap. You're a professional soldier, and yet, sometimes you sound as though you bally well haven't enjoyed soldiering at all.
Edmund: Well, you see, George, I did like it, back in the old days when the prerequisite of a British campaign was that the enemy should under no circumstances carry guns -- even spears made us think twice. The kind of people we liked to fight were two feet tall and armed with dry grass.
George: Now, come off it, sir -- what about Mboto Gorge, for heaven's sake?
Edmund: Yes, that was a bit of a nasty one -- ten thousand Watusi warriors armed to the teeth with kiwi fruit and guava halves. After the battle, instead of taking prisoners, we simply made a huge fruit salad. No, when I joined up, I never imagined anything as awful as this war. I'd had fifteen years of military experience, perfecting the art of ordering a pink gin and saying "Do you do it doggy-doggy?" in Swahili, and then suddenly four-and-a-half million heavily armed Germans hoved into view. That was a shock, I can tell you.

(...)

Darling: Listen! Our guns have stopped.
George: You don't think...?
Baldrick: Maybe the war's over. Maybe it's peace!
George: Well, hurrah! The big knobs have gone round the table and yanked the iron out of the fire!
Darling: Thank God! We lived through it! The Great War: 1914-1917.
George: Hip hip!
All but Edmund: Hurray!
Edmund: (loading his revolver) I'm afraid not. The guns have stopped because we're about to attack. Not even our generals are mad enough to shell their own men. They think it's far more sporting to let the Germans do it.

Tots els guions aquí.

Mr. Earbrass Writes a Novel

He must be mad to go on enduring the unexquisite agony of writing when it all turns out drivel.

Edward Gorey. The Unstrung Harp.

El camí

Alphonse Mucha

Quan vaig perdre el camí? O és que mai no l'he trepitjat?
De vegades em sento així, i m'entra el pànic. Cap a on he de córrer?

Fins que recordo que el meu camí és el que tinc sota els peus.

Llimonada fresqueta

He rebut el “Premi llimonada”. Me l’ha donat la Gemma, d'Anar aprenent. M’ha fet molta il·lusió, més que pel premi en si, per qui me l’ha donat. Després m’ha entrat curiositat per esbrinar l’origen d’aquest artefacte de propagació exponencial i he intentat rastrejar-lo endarrere. Ha estat apassionant, m’he vist passant per blogs de tota mena. M’ha fet molta gràcia veure com en diferents contextos se li donaven diferents connotacions – si la memòria no en falla, crec que algú deia que es tractava d’un premi para “rojales”. Sigui el que sigui això. No se què en deurien pensar d’això els que, 20 enllaços més allà, se’l repartien entre posts lloant Déu i la patria. Després he provat de posar el nom en anglès i, oh!, ha sortit de tot, allà! Però el cas és que finalment no he pogut esbrinar qui va ser l’inventor de la cosa.

Per mi ha estat tot un honor que la Gemma pensés en mi, i compartir el reconeixement amb els altres tres blogs que ha triat. Jo passo tot seguit a inventar-me les regles del premi – com que veig que la Gemma no les ha copiat, puc fer veure que no les he llegit – i em limitaré a recomanar als meus lectors que visitin aquests tres blogs, que m’agraden molt i visito sovint (tot i que dos d’ells no els tinc en el blogroll d’aquest blog sinó en el de Coses de nens), i que se que visiten la Síndrome d’Stendhal de tant en tant, deixant comentaris que em fan molt feliç, perquè em sento menys monologuista que de costum.

Anar aprenent

L’efecte Jauss

El diario de Superwoman

Com que no són legions les que em visiten – ni cal – suposo que a efectes pràctics és com presentar-los entre ells, a banda de donar-los a conèixer a algún que altre despistat que passa per aquí de tant en tant procedent de les insondables profunditats del blogger i dels camins inescrutables del google. Els tres blogs són tres estils molt diferents, i els tres m’agraden molt.

Acabo amb una mica de música, que he “descobert” Rutter i estic amb això:

Temps perdut

Si el temps que gasto lamentant el temps perdut el fes servir per fer aquelles coses que no tinc temps de fer, ni em lamentaria ni tindria motius per lamentar-me.

Mario Benedetti

Cuando éramos Niños

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.

luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era un océano
la muerte solamente una palabra

ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en los cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.

ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.


CURRICULUM

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Una ráfaga de aire frío

De vegades necessito esbravar-me...

Quan vaig començar aquest blog, em movia únicament el desig de deixar enregistrat en alguna banda tot el que em feia sentir el plaer d’experimentar quelcom més enllà de la simple bellesa. No se si dir-ne art, o com se li hauria de dir. Tot allò que, al meu entendre, distingeix l’ésser humà dels animals i, a la vegada, allò que ens fa dignes d’existir, que justifica en certa manera aquesta vida a la que de vegades no se li troba ni cap ni peus. (Nota: hi ha d’altres coses que ens distingeixen dels animals i de les quals més aviat ens hauríem d’avergonyir, no és d’això que volia tractar en aquest blog). No va ser res racional ni raonat, simplement va ser un impuls que vaig sentir per donar sortida a aquest plaer tant sensorial com intel·lectual que m’ofegava, de tan intens.
Però, amb el temps, altres coses m’han anat sortint al pas. Em resulta molt difícil mantenir el rumb i limitar-me al que m’havia plantejat. Ja vaig haver d’obrir un blog nou, per parlar de nens i no desviar massa aquest. Però és que al pas que vaig n’hauria d’obrir dos o tres més, amb temàtiques diverses. Ja se que últimament no l’actualitzo gaire, però és per falta de temps i no pas per falta d’idees i ganes.
Quantes músiques, paraules, imatges, s’han escolat... ha passat el seu moment i no les he posat aquí. Ja no les posaré, moltes d’elles les he llençat a l’avenc del facebook, contra murs en realitat bastant desconeguts. Així, descarnades, sense explicació, sense solta ni volta. No crec que es pugui considerar un acte comunicatiu, és només la satisfacció d’una necessitat meva.
En tot cas, després de passar ahir un parell d’hores de matinada llegint al Santiago Niño Becerra – que no pot ser bo per la salut d’una persona sensible i amb tendència apocalíptica com soc jo – em va tornar a venir la fal·lera que m’assalta periòdicament d’escriure alguna cosa sobre la insensatesa d’aquest món i el crim que perpetra amb la seva sola existència el món de les finances. Volia parlar de la indignitat d’una economia especulativa, de la bogeria de crear diners del no res, de la irresponsabilitat de condemnar pobles sencers a la misèria més absoluta per mantenir baixos uns preus que permetin als intermediaris portar productes de l’altra banda del món i enriquir-se de manera il·legítima en el procés, de la ignorància de tots els que hem caigut en el parany del consum pel consum, de les ganes de cridar “idiotes, imbècils, desgraciats”. Volia parlar de la ràbia de saber que ens menteixen quan diuen que “tot va bé”, i que continuen mentint quan setmana rera setmana es descobreixen les mentides de la setmana anterior, i no passa res. Volia explicar com em sento en veure que, de sobte, els profetes oficials criden – justament ara, quina casualitat – pandèmia!, pandèmia! Els mateixos que oculten altres problemes sanitaris molt més greus. Necessitava parlar del fàstic que em fan els criminals que han xuclat la sang dels incauts, dels ignorants, dels febles, dels que s’han deixat i dels que no, i que ara es rebolquen en els seus diners tacats de sang i de llàgrimes per fer... què? Per destruir la seva ment i el seu cos, i la ment i el cos d’altres, enfonsant-se en el pitjor que pot oferir un ésser humà. I tot i ser incomptables els seus crims, sí... son ells els que estan al capdavant de les grans multinacionals, dels negocis més lucratius del món de l’esport, presidint països pretesament democràtics, planificant la pròxima guerra preventiva (o lucrativa), negociant amb uns terroristes mentre blasmen altres terroristes, donant aire a màfies que aixequen “l’economia” de països sencers mentre es massacren entre ells i massacren innocents.
I volia venir a maleir els que han aconseguit que els tomàquets no facin olor, que els peixos ens arribin enverinats, que els pagesos ja no siguin pagesos sinó productors, que els pescadors s’extingeixin lentament davant de flotes pesqueres, que el futur dels nostres fills es dibuixi ben negre, que a la televisió triomfi el més baix del més baix.
I de qui és la culpa? Cap a on caminem? Arribarem, després del daltabaix que ens espera, a valorar la honestedat del treball ben fet, a entendre la feina com una vocació per produir el que cal, el necessari... Veurem un món en que l’únic que ens distingeixi dels animals sigui allò que ens fa millors que ells i no tot el que ens fa indignes de trepitjar aquest planeta?

Negocis

- Mani?
- Sí.
- Tu, que aquí la guerra s'ha acabat. Ara què fem?
- No t'amoïnis, de guerres rai, ja en trobarem una altra...

Roberto Saviano. Gomorra [Traducció de Pau Vidal]. Empúries, 2009 (pàgina 219).

Roses de Sant Jordi

LES ROSES RECORDADES
Recordes con ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
Salvador Espriu

De lletra.

Vivaldi

S’acaba la Quaresma amb la Setmana Santa...


... i, quan pari de ploure, benvinguda primavera.

Eixams

Que petits, polits i ridículament seriosos es veien els altres homes, que, amb els cabells ben curts i clapejats de gris i els colls encartonats, corrien fent passes petites i enèrgiques. N'hi havia una infinitat, eixams desesperats que s'afanyaven per l'estació i els carrers i que al cap d'una hora estarien tots ben quiets. Els edificis d'oficines del centre els esperaven per empassar-se'ls i retenir-los, de manera que si des d'una torre d'aquelles miraves la que hi havia a l'altra banda del buit, veies una mena d'insectari immens i silenciós, ple d'homes diminuts i rosats, vestits amb camisa blanca, que, sense parar, movien papers i parlaven per telèfon arrugant el front, representant amb vehemència el seu absurd paper, sota la suprema indiferència dels núvols primaverals que passaven ondulants.

Richard Yates. Revolutionary Road. [Traducció de Josefina Caball]. Proa, 2008 (pàgina 117).

Mercadeig

Imatge d'austinevan.

Diu Tirant al Cap que canvia editor per punt de llibre.

Cita d'un altre blog, entre d'altres, aquesta frase: "La edición como arte, oficio o profesión ha ido perdiendo espacio dentro de las editoriales en favor de otras actividades como el mercadeo."

Conec a un editor a qui dues persones amb una llarga i no sempre feliç experiència li van dir:

Persona 1. Alguns editors avui me'ls trobo a l'editorial X i demà venent assegurances, i ho fan amb el mateix sistema i esperit.

Persona 2. Sembles ben bé un editor dels d'abans, tu.

Deu ser per això - entre altres coses - que va haver de plegar.

Avui escolto:

The Story of Stuff

Un final feliç

Ho he vist a L'efecte Jauss 2.0 i m'ha agradat tant que...

Ni un pas enrere

Li havien dit que tornar enrere era de covards, una derrota, un deshonor. Així que va tancar la porta al seu darrere i va llençar la clau. Ni un pas enrere. S’endinsà amb decisió al seu infern particular, convençut que a l’altra banda l’esperava la salvació, fos el que fos això. El seu pas, primer ferm, es va anar afeblint, tremolós. On hi havia hagut fe, va caldre esperança, i aquesta va ser arrasada per la por, convertida en incertesa i, finalment, constatació de la terrible realitat. Sense haver albirat cap sortida, es va esvair, consumit pel foc.

The Wraggle-Taggle Gypsies

Fa 20 anys vaig descobrir els Waterboys en una classe d’anglès, de la mà d’una professora de no-se-quin-poble by Sea del sud d’Anglaterra que ens va fer escoltar “How long will I love you” mentre emplenàvem els espais que faltaven a la lletra que ens havia passat fotocopiada. Al cap de poc temps em vaig comprar un parell de CDs i em van agradar força. Una de les cançons que més recordo és aquesta:

L’altre dia, quan buscava versions de l’Ombra mai fu, em va agradar la d’Andreas Scholl. Llegint la seva biografia em va interessar saber quines cançons tradicionals havia interpretat, i – oh! – vet aquí que em vaig tornar a trobar amb els wraggle taggle gypsies (ho canta ell solet tot i que semblin dos):

Ombra mai fu

Ja és divendres

I comença la primavera!!!

Sobredosi d'Imperial March

Dia de la dona

No vull ser miliciana, ni portar mono de treball. No vull dur armes ni fer tot el que fan i han fet els homes – fins i tot allò que han fet contra la seva voluntat o allò del que molts se’n penedeixen. No vull “estar al peu del canó”, ni en “peu de guerra”, ni “a la lluita”.
Però si em fessin una fotografia del que soc, del que vull, algú podria pensar que és ideal per un cartell de l’altre bàndol, del bàndol dels dolents, del bàndol que m’esgarrifa.
Els dos bàndols creuen que la casa és la presó de la dona, i els fills una càrrega molesta de la mateixa categoria que rentar els plats. Tots dos volen llençar al mar la clau, uns amb la dona a dintre i altres amb la dona a fora. Però cap dels dos n’ha estat capaç i ara tenim la pobra dona colant-se entre els barrots cap a un costat i l’altre i arreplegant el pitjor dels dos móns mentre li diuen que s’ha alliberat.

Paris amb ulls de nen

Fotografies que el meu fill gran va fer o em va demanar que fes a Paris.

Les Invalides - Un arbust

Champ de Mars - Ocells

Tour Eiffel - Ferros

Bateaux Mouches - Esteles d'avions al cel

Le Louvre - Cocodrils i braus

Champs Élysées - Arbres quadrats

Tuileries - Un ànec

Musée d'Orsay - Un cavall

Muséum National d'Histoire Naturelle - El paradís

Ocell de foc

Llibres indigestos

No hi ha res a fer. Se m’ha indigestat. Fa dos mesos que intento sense èxit acabar-me d’una punyetera vegada La marxa de Radetzky. Diuen les crítiques: “La Marxa de Radetzky , l´obra més popular i valorada de Roth , és un text cabdal de la narrativa moderna. Sobretot per la força amb què la imaginació domina un argument ampli i heterogeni, perfecta combinació de record panoràmic i consciència crítica indefallible, servida amb un estil sintètic i mesurat”. Doncs bé, potser és perquè no he aconseguit passar de l’equador de la novel·la, però ja n’estic tipa de naftalina i d’aquells personatges acartronats que no entenc, i puc assegurar que en aquests moments se me’n refoten els darrers anys de l’imperi austrohongarès i la sort de la família Trotta al complet. Però no puc deixar el llibre, seria una derrota. No he pogut mai, sempre els he d’acabar. És per això que mai m’he atrevit a començar l’Ulisses de Joyce. I és per això que sento com un tema pendent Rayuela, l’únic llibre que he deixat pensant que no en seria capaç. Clar que això va ser quan era una adolescent, i potser ara no em resultaria tant difícil, però no em veig amb cor... per si de cas. També tinc aparcada la naftalínica Middlemarch, però aquesta no em fa por, se que l’acabaré perquè li he agafat tirria a la senyoreta Brooke. En canvi el jove Trotta no em fa ni fred ni calor, i és per això que pateixo tant.

A dinar!

Una dona realitzada

Lola, no et realitzes. Que no, Lola, que t’ho dic jo. Tot el dia amb els nens, la compra, la casa... Que això no és vida. Mira’m a mi: no ha estat fàcil però una se’n surt de tot. Ara tinc la Evelyn, que me’ls porta i me’ls va a buscar, i em deixa el sopar fet. El Manel n’està molt content, diu que cuina millor que jo. I jo em puc relacionar, a la oficina una veu gent. Tens converses, vas a prendre el cafè... i tens una independència econòmica, que això avui dia val molt, que no se sap com poden anar les coses, que avui tot va de perles i demà et deixen per una de més jove. O més gran, com li va passar a l’Eulàlia, pobra noia, tant que es va sacrificar per la família, i mira-la ara, que ni la pensió pels fills li passen. I aquell putero amb la perruquera, que no se què li veu, si està més arrugada que una pansa. Però tu ves badant, Lola... que l’Oriol no és com l’home de l’Eulàlia, això ja ho se. Ni com el meu Manel, que quan li vaig comentar allò de l’excedència després de néixer el Pau em va dir que ni bojos, que a veure si em pensava que la hipoteca de la casa de Cadaqués es paga sola. Però mira, tot i que vaig tenir un disgust, al final va ser el millor, i el nen es va adaptar molt bé. Ja m’ho deien a la llar, que plorava molt per entrar però després s’ho passava pipa amb els seus amiguets. I és que la socialització és tant important! Que amb quatre mesos sembla que no se n’enterin, però si van veient gent s’acostumen a no dependre tant de la mare, i això és un gran què, perquè una també necessita temps per les seves coses, oi? Que si no, tot el dia a la feina i arribés a casa i no tens ni un moment. Perquè noia, és que vaig baldada. I encara sort de les extraescolars, que així puc fer una mica de feina. T’he de dir que la Evelyn no és cap meravella, que em deixa sempre les coses a mig fer, i si una no hi està a sobre malament rai. Així que envio la Evelyn a portar els nens a música o a anglès o a kumon o a equitació, el que toqui, i jo feinejo una mica, que si no, no hi ha manera de tenir-ho tot net. Que tot això costa diners, però jo crec que paga la pena, que el dia de demà la formació és el més important que podem deixar als nostres fills, i si no estan ocupats només fan el gandul per casa i, a més, t’ho deixen tot desendreçat en un minut. I apa, quan arriben, a fer deures, a banyar-se i a sopar, i a dormir que estan insuportables. Ai, què bé quan es posen al llit. És el meu moment. No trobes que és el millor moment del dia? Miro llavors una mica de tele i tenim una estona el Manel i jo, per nosaltres sols. Què dius de llegir? Ui, no, no em puc ni concentrar de tant esgotada que vaig. Jo abans llegia molt, saps? Però és que fa anys que no tinc temps! L’únic dia que tinc és el divendres que el Manel torna abans i se’ls emporta a futbol, i deixo la Evelyn fent la cuina a fons i me’n vaig al gimnàs, que ja convé una mica d’exercici i estar en forma. Que ens hem de cuidar, noia, que després de tenir els nens una ja no te la figura d’abans si no se la treballa. Tant de bo pogués anar-hi un parell més de cops a la setmana. Et quedes tan relaxada! A l’oficina tenim una noia que em recorda a tu perquè també llegeix molt, sempre està amb un llibre. És clar, com que no te fills, ni parella, pobreta. Diuen que està embolicada amb el gerent però jo no m’ho crec, si no, no tindria tant de temps per estar amb el nas ficat al llibre. Jo no entenc com no li han cridat encara l’atenció. Potser sí que és cert que està embolicada amb el gerent. Ai, Lola, Lola, has de fer un pensament. Que si no, acabaràs feta una maruja.

Xostakòvitx - Leningrad

Coses de nens

Imatge de sierraromeo.

Diu Pescetti a “El mundo infantil invadido de cosas para niños”: “La mayor parte de lo que se hace para niños está contaminado de pedagogí­a, psicologí­a y paternalismo.”

Per il·lustrar la contaminació pedagògica, ens planteja un món en que uns extraterrestres decideixen “educar” els adults per aconseguir un món millor. “Los programas de televisión mostrarí­an las ventajas de ser bueno y vivir sanamente, las telenovelas evitarí­an situaciones conflictivas, habrí­a concursos de lavarse los dientes y comer cereales. Como también nos brindarí­an su avanzadí­sima tecnologí­a nos harí­an más grato su aprendizaje con poemas, obras de teatro… sobre cómo manejar la TPX 123 y cosas así­. Un cartel con dos amigos abrazándose: “todos somos hermanos”. Otro con una mujer, un hombre y un niño haciendo deporte: “cuida tu cuerpo”. La radio, el cine, los periódicos, las revistas, todo estarí­a encauzado a enseñarnos a manejar la nueva tecnologí­a y ser mejores.
Serí­a asfixiante. Seguramente nos reunirí­amos en bares nocturnos a tomar alcohol, fumar mucho, golpearnos la cabeza contra la pared, hablar mal del vecino y tirar dardos a la foto de un docente marciano.”
Respecte a la psicología, afirma que “Es preferible que un niño participe parcialmente de un fenómeno rico, que totalmente de un fenómeno pobre.”
Remata el paternalisme amb una cita de Bettelheim: “…la creencia común de los padres es que el niño debe ser apartado de lo que más le preocupa: sus ansiedades desconocidas y sin forma, y sus caóticas y airadas e incluso violentas fantasí­as. Muchos padres están convencidos de que los niños deberí­an presenciar tan sólo la realidad consciente o las imágenes agradables y que colman sus deseos, es decir, deberí­an conocer únicamente el lado bueno de las cosas. Pero este mundo de una sola cara nutre a la mente de modo unilateral, pues la vida real no siempre es agradable.
Está muy extendida la negativa a dejar que los niños sepan que el origen de que muchas cosas nos vayan mal en la vida se debe a nuestra propia naturaleza; es decir, a la tendencia de los hombres a actuar agresiva, asocial, e interesadamente, o incluso con ira o ansiedad. Por el contrario queremos que nuestros hijos crean que los hombres son buenos por naturaleza. Pero los niños saben que ellos no siempre son buenos; y, a menudo, cuando lo son, preferirí­an no serlo. Esto contradice lo que sus padres afirman, y por esta razón el niño se ve a sí­ mismo como un monstruo…”
Aquesta és la brillant conclusió de Pescetti: “No hay que hacer “cosas para niños”. Uno puede dirigirse al mundo infantil, pero al mundo infantil universal, al que está en el adulto, en el adolescente.”
I tot i així, encara abunden als prestages de les llibreries – fins i tot les bones llibreries – i les biblioteques – fins i tot les bones biblioteques – i les escoles – fins i tot les bones escoles – llibres sobre fer-se pipí, portar-se bé, anar a dormir solet, menjar-se les verdures i altres bajenades. Una mica de respecte pels nens, si us plau!

Fico Assim Sem Você

Escola

Alguns pensen que moltes hores a l’escola són garantia de millor formació. Els mateixos que quan parlen del temps que passen amb els fills insisteixen que l’important és la qualitat i no la quantitat, no tenen cap problema en girar la truita i afirmar exactament el contrari quan es tracta d’hores d’escolarització. Es disfressa amb arguments pseudo-pedagògics el que no és més que la necessitat de col·locar els nens a algun lloc mentre els pares treballen totes les hores del món. O van al gimnàs, o es fan la pedicura, tant és. Ningú no para esment en que augmentar les hores vol dir incorporar més i més mestres, rebaixant els mecanismes de selecció. I això si suposéssim que els mecanismes són eficaços, si penséssim que la formació és la que ha de ser, si creiéssim que la consideració social que rep la professió és l’adient per atreure els millor i més compromesos, per fer d’aquesta tasca una feina vocacional. Admiro la tasca dels mestres que són mestres, però m’indigna que l’estatus funcionarial hagi enquistat en els seus llocs de feina persones que ni serveixen ni volen servir. I em nego a pensar que és bo per a un nen començar a les set del matí amb els matiners, fer quatre hores de classe, dinar a l’escola, fer dues hores més i seguir amb extraescolars fins arribar a casa esgotat, a punt per fer els deures, sopar i dormir. No és la vida que voldria per mi, no és la vida que vull pels meus fills. Però és la vida que hauran tingut molts dels seus companys de feina, molts dels pares dels amics dels meus nets. O potser es revoltaran i en la nostra vellesa ens haurem d’avergonyir d’haver robat als nens tot el que és important per a ells: el joc, els pares, la infantesa despreocupada i feliç.

Pergolesi

Tendresa

Tornava pel passeig quan una imatge ha atret la meva atenció: a la terrassa d’un bar un home jove posava la mà a la galta d’un de més gran, en un gest d’infinita tendresa. Un fill que estima el seu pare, he pensat primer. Després, en veure les mirades tan intenses i la perllongació del gest en el temps, he cregut que es tractava d’una parella. En qualsevol moment acabarien d’inclinar-se un sobre l’altre i es farien un petó.
Però en passar just pel davant, el miratge s’ha esberlat sobtadament. L’home jove s’ha enretirat de cop. A la mà duia un i-phone i, mentre passava l’altre braç per darrere del respatller de la cadira i s’hi repenjava, he sentit que deia “y esto puedes ponerlo en un montón de idiomas”. “Joder”, ha contestat l’altre que, deixant de mirar el seu company de taula, s’ha tornat a concentrar en la cervesa que tenia a davant seu.

Biblioteca

Un text que vaig escriure fa temps i que no vull que es perdi...

Tots voldríem que els nostres fills fossin uns grans lectors, però a molts pares els costaria dir exactament per què. Llegir és “bo”, en això tothom hi està d’acord, s’accepta sense discussió. Com en tantes d’altres qüestions que afecten els nostres fills, girem la mirada ràpidament cap a l’escola.

Què fa l’escola per promocionar la lectura? A l’escola és on els nens aprenen a llegir i a escriure, on els acompanyen i els faciliten les eines per adquirir aquesta destresa imprescindible en el medi social en que ens movem. El codi escrit és per tot arreu, i sense saber interpretar-lo ni generar-ne de nou, cap persona pot desenvolupar-se amb total normalitat ara i aquí. Però l’escola pot donar un pas més i no quedar-se en aquesta vessant instrumental de la lectoescriptura. En aquest sentit es mouen els programes que busquen promoure l’hàbit lector a través d’una eina molt potent i sovint oblidada: la biblioteca escolar.

Però n’hi ha prou, amb això? Pot l’escola tota sola fer-se càrrec d’aquesta tasca? És evident que no, i és per això que han sorgit iniciatives com Nascuts per llegir, que persegueix “establir un vincle afectiu entre adults i petits al voltant del llibre”, a través de la lectura en veu alta des del primer any de vida. Entra aquí en escena l’element clau: la família de l’infant. És cert que llegir ens permet accedir al saber, ampliar el nostre vocabulari, millorar la nostra competència lingüística i elevar, en definitiva, el nostre nivell cultural. Però cap d’aquests nobles objectius no generarà en el nen la necessitat de llegir, el gust per la lectura. El nen s’acostarà als llibres, en canvi, si aquests són per ell objectes familiars, que li desperten emocions, que representen moments divertits, que li recorden vivències positives. Cal, per tant, que els adults que envolten el nen tinguin una bona i fluida relació amb els llibres, que els facin servir, que en gaudeixin i que comparteixin aquesta passió amb els nens no com una obligació pel seu bé sinó com un moment lúdic i plaent.

Les biblioteques públiques amb secció infantil proporcionen un espai impagable per propiciar aquesta relació positiva amb el llibre, però quin és l’espai que recordem amb més nostàlgia els que vam ser petits devoradors de llibres? Indubtablement, la biblioteca de casa, on els espais entre literatura adulta i literatura infantil no són estancs, i on la quotidianitat permet als nens viure la relació directa dels seus pares amb la paraula escrita. No es pot transmetre el que no es té, així que en comptes – o a més – de manuals sobre l’educació i la criança dels nens, els pares novells haurien de devorar literatura, emocionar-se, sentir la “fam” de llibres. I tenir llibres, pocs o molts, però ben triats i repartits per tota la casa com un objecte quotidià més. De mica en mica, anar construint la pròpia biblioteca casolana

A la biblioteca casolana conviuen els llibres dels pares i els llibres dels fills; a aquests segons em referiré. És evident que existeix una literatura infantil que te suposadament unes característiques pròpies, i que sovint és considerada una pseudo-literatura o un gènere menor. Això fa que les exigències de qualitat sovint es relaxin, no només en quant al contingut sinó fins i tot en quant al continent. A més, molts adults tenen la idea que en la literatura infantil ha de prevaler una vessant didàctica i fins i tot moralista quan el cert és que aquests aspectes no haurien de ser més rellevants que en la literatura per a adults. I, per descomptat, no haurien de fer oblidar el vessant lúdic i l’exigència de qualitat. Els nens estan aprenent constantment: si els oferim bons llibres, l’experiència serà enriquidora en molts aspectes. Si els oferim llibres carrinclons i alliçonadors, resultarà empobridora i avorrida. A cap adult li agradaria que cada cop que obre una novel·la o un poemari li estiguessin recordant els valors del treball, de l’esforç i de la convivència cívica, o li mostressin amb afany alliçonador els efectes de la infidelitat conjugal o del frau a Hisenda. (Tot i que aquests temes i molts altres es puguin abordar des d’una perspectiva literària sense cap problema, és clar!).

A més de literatura, o llibres de ficció, una bona biblioteca casolana també té llibres de coneixements. No només de contes viu l’infant! Aquí tampoc hem d’oblidar la qualitat tant en el text com en les imatges: posar-se al nivell dels nens no vol dir deixar-se pel camí el rigor.

Una bona llibreria casolana no es composa només de llibres que els Reis han portat al nen o de regals d’aniversari. Llibres heretats i llibres comprats perquè sí són molt importants. Pel que fa als primers, haver passat per unes altres mans – sovint els pares o altres familiars – és un valor afegit. El bon llibre infantil guanya quan es fa vell, sobre tot per la dificultat de trobar reedicions de molts títols. No abandonem al traster els llibres de la nostra infantesa, segurament allà hi tenim molts tresors que estaria bé posar a disposició dels nostres fills. Quant als llibres comprats perquè sí, en recomano molt el seu ús i abús sempre que l’economia familiar ho permeti. De vegades els llibres et troben; no apareixen quan els busques sinó quan ells volen. Això val pels llibres infantils tant com pels dels adults. I val tant per l’enamorament del nen en visitar la llibreria, com per la troballa dels pares... encara que el llibre no sigui recomanat per l’edat que té en aquells moments el nostre fill: Qui sap si quan el necessitem el tornarem a trobar!

Finalment, allà la tenim, la nostra petita biblioteca casolana que va creixent gairebé com un organisme viu. Desistim d’organitzar plans de lectura! No ens angoixem perquè un llibre passi mesos sense despertar el menor interès dels nostres fills. Encara diria més: aprofitem la biblioteca casolana per posar-nos nosaltres mateixos al dia gaudint amb àlbums il·lustrats de tots els temps, amb reculls de rondalles o amb clàssics que en el seu moment potser no vam tenir a l’abast.

El dimoni

El professor era jove, no arribava als trenta, ulleres de pasta, amb cognom basc, crec que de Navarra. Sota el nas arremangat, un riure maliciós, un posat cínic i tot l’aspecte d’acabar de sortir d’un ambient resclosit. Era com el Mar Mort en plena nit: “Volien convertir-me en aquest mar, que no és obert enlloc, en una ment abstracta confinada pel desert”, que va dir després Joan Margarit.
Em feia por, no el suportava i, en canvi, esperava amb impaciència les classes de filosofia. Crec que vaig aixecar més la mà en aquella classe que en tota la resta de la meva vida escolar. No se si allà va néixer el meu jo polemista o si, simplement, el vaig descobrir gràcies a aquell grandíssim manipulador. Em vaig passar tot el trimestre portant-li la contrària, protestant i enfadant-me. Primera avaluació, vaig fer l’examen final amb ràbia i actitud de desafiament. Em va posar un excel·lent.
També era professor de religió. Ens parlava tot sovint dels exorcismes que havia presenciat, dels famosos que havien venut l’ànima al diable, de l'existència d’un infern amb flames de debò. El dimoni era la seva obsessió. “Tan real como yo mismo”, ens deia. Un dia ens va passar un vídeo de fetus mutilats per demostrar-nos com n’era de dolent l’avortament. Al cap de quinze dies la monja directora el va acompanyar a la seva última classe i entre tots dos ens van explicar que li havia sortit l’oportunitat de marxar molt lluny a fer un doctorat, i que – sentint-ho molt – ens havia de deixar. Per substituir-lo va venir una noieta, acabada de llicenciar, que va decidir tornar a començar el temari perquè no entenia els apunts que havíem pres sobre els grecs. No vaig treure cap més excel·lent i ja no em va interessar més la filosofia. Qui pot competir amb el dimoni?

Modest Mussorgski – Una nit a la muntaya pelada.

Ens en sortim?

Captatio benevolentiae

Provem d’encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.

Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
irrompre arrogants lluint les millors gales
amb discos, amb dones, amb feines estables.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens sortim.
I a vegades una carambola
de sobte ens demostra
que ens sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia, contents, compren flors a sa mare.

Intentem trempejar per ser persones dignes,
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta
que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma,
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre,
havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens sortim.
I a vegades una carambola
de sobte ens demostra
que ens sortim.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens sortim.
I a vegades ens baixa la verge
i de sobte ens revela
que ens sortim.
I a vegades contra tot pronòstic
una gran bestiesa capgira el que crèiem lògic
tot fent evident que per un moment
ens en sortim.

Manel

Petjades

No segueixo petjades. Ningú no segueix les meves. Impossible! És tot un fangar mil vegades trepitjat.

Avui escolto: Dvorak - Symphony No. 9 "From the New World" - 4th movement

De cosmopolites

Seré breu: Small island.

Una marca al calendari

Avui m’he despertat amb una inspiració sobtada. He tingut una idea per una novel·la. Sí, sóc conscient que no en se, d’escriure novel·les. – Bé, deixem-ho en que no en se, d’escriure, així en general. – Si l’escrigués no passaria de ser un munt de pàgines per a autoconsum, però em satisfà aquesta seguretat que se m’ha instal·lat al cervell, que em diu que si la idea l’hagués tingut Coetzee li tornarien a donar el Nobel... Com que mai no ho podré comprovar, sóc feliç amb aquest pensament, encara que tingui problemes per distribuir les comes en un text.
Però després d’aquest esdeveniment de naturalesa tan volàtil – i havent fet un munt d’activitats quotidianes entremig – m’he assegut finalment davant de l’ordinador i allà m’esperava una prometedora notícia. Una antiga col·laboradora meva, d’un preciós però frustrat projecte, m’escriu per oferir-me l’oportunitat de participar en una nova aventura. Per això vull marcar aquest dia al calendari. Per si d’aquí 10 anys necessito recordar quan vaig prendre el miraculós camí de la meva consagració com a escriptora, i quan vaig trobar per fi una font d’ingressos que no m’obliga a sentir-me mercenària d’interessos que detesto.
Segurament el 14 de gener de 2009 serà un dia més, però el marcaré amb esperança perquè cal creure en alguna cosa.

Mozart: Die Zauberflote - Royal Opera House
Papageno! Papagena!

Tragèdia

Sur l'onde calme et noire où dorment les étoiles

La blanche Ophélia flotte comme un grand lys,

Flotte très lentement, couchée en ses longs voiles ...
Rimbaud

La tragèdia en el món real és, segons el diccionari, un “esdeveniment funest, desgràcia, situació de misèria, etc.”. – Etc. inclòs a la definició.
En el món de la literatura, la tragèdia és una font inesgotable de morts. Però no és la mort el que fa la tragèdia. No només és la mort. És la vida que l’ha precedit i que no podia tenir altre final.
Crec que tot es resumeix en una cosa que Sòfocles li fa dir a Ismene, parlant amb Antígona: “Tens el cor ardent per coses que glacen la sang".

Henry Purcell – El lament de Dido (Emma Kirkby)

La traducció d'Antígona d'on he pres les paraules d'Ismene és de Joan Castellanos.

La pintura és Ophelia d'Everett Millais.

Yo amo los mundos sutiles

La mesquina grapada del temps

No sóc Wolfgang. Probablement tampoc no seré Leopold, ni el Bach anglès. Així que segurament ja he fet el més important que havia de fer en aquesta vida: donar vida a uns altres. Si tot va com l’ordre natural de les coses disposa, és el que de mi quedarà quan ja no hi sigui. I no durant gaire temps, al cap i a la fi tots podem tenir el destí de l'Home de Gel. (Llegit a l'Avui: "Després d'analitzar l'ADN mitocondrial del cos humà momificat conegut com a Ötzi o Home del Gel, els experts han arribat a la conclusió que aquest habitant del Tirol, mort als Alps fa uns 5.300 anys, pertanyia a un llinatge humà desaparegut fa anys.").

I què podria quedar? Fins i tot Shakespeare caurà en l’oblit, un dia. Són naturals aquestes ànsies d’immortalitat? Són pròpies d’una ment sana? Li fa res a Johann Sebastian que els concerts de Brandenburg toquin l’ànima d’algú de qui el separen segles? Es van estremir els seus ossos quan Pau Casals va posar els ulls sobre les partitures perdudes? Va emocionar-se allà on sigui la seva ànima immortal el dia que va néixer Gould? Crec que no. Si de cas, li hauria agradat saber-ho en vida. Potser hauríem fet feliç la seva vídua si li haguéssim enviat un missatger amb la bona nova. Però què hauria pensat Anna Magdalena si li haguessin mostrat la petja del seu difunt marit d’aquí 2000 anys? El recordarà algú, llavors?
Ni el geni més estratosfèric, ni la personalitat més influent, ni aquell que ha fet canviar el curs de la història és en realitat més que un estel fugaç. Ràpid a cremar, ràpid a ser oblidat, en les infinites i inabastables magnituds de temps que marquen el fluir de l’univers. Què serem doncs, la resta de mortals, aquestes vides minúscules que ens semblen a nosaltres – propietaris de les mateixes – tot el que és real, i que apareixen als altres – vides minúscules també – només com una visió fugaç d’algú que et trobes a l’autobús, com una cara a la multitud, com una xifra que puja al comptador d’aquest planeta superpoblat?

.

A Elizabeth Costello he llegit:
“Per tant, hi ha molts motius perquè em senti insegura sobre com em presento davant de vostès. Malgrat aquest magnífic premi, pel qual estic profundament agraïda, malgrat que em prometi que, en la il·lustre companyia d’aquells que l’han rebut abans que jo, m’escaparé de la mesquina grapada del temps, tots sabem, si som realistes, que només és qüestió de temps abans que els llibres que vostès honren i amb la gènesi dels quals jo he tingut alguna cosa a veure deixin de ser llegits i, a la llarga, deixin de ser recordats. I és com ha de ser. Hi ha d’haver algun límit a la càrrega de records que imposem als nostres fills i als nostres néts. Ells tindran un món propi, del qual nosaltres hauríem de formar cada cop menys part. Gràcies.”

J.M. Coetzee (traducció d’Albert Nolla).

Avui escolto Wagner: Tristan und Isolde. Prelude.

Una closca

“- No se si vosté te fills o no. Ni tan sols sé si per a un home és el mateix. Però, quan pareixes un fill del teu propi cos, li dónes vida. Sobretot el primer fill, el primogènit. La teva vida deixa de ser en tu per ser en el fill. És per això que en realitat no morim: simplement traspassem la nostra vida; la vida que va ser nostra durant un temps i que deixem enrere. Jo sóc només una closca, com pot veure, la closca que la meva filla ha deixat enrere. No importa el que em passi a mi. No importa el que passi als vells. Però tot i així – ho dic, no puc esperar que m’entengui, però tant hi fa - , és esfereïdor estar a punt de marxar. Encara que el contacte només sigui amb el capciró del dit, ningú no vol perdre’l del tot.”

J.M.Coetzee. (Traducció de Dolors Udina).

"L'edat de ferro"

Avui escolto The Lark Ascending de R. Vaughan Williams:

Me’ls miro

Me’ls miro mentre es rebolquen en el cadàver putrefacte, lluitant per un os pelat, atacant les vísceres del cos mort i les dels seus competidors. Porten la putrefacció a les seves dents; el cadàver, fa un segon, era encara immaculat i ara put com si fes setmanes que es podreix al sol. J és massa fàcil, M degota per l’hermenèutica, K és ridículament autobiogràfic, maleïts tots. Cal disseccionar sense asaborir.

Corps de roi

La meva última lectura de l’any: Cuerpos del rey. (Publicat per Anagrama juntament amb Trois auters, sota un únic títol. Magnífica traducció de María Teresa Gallego).
Michon, transfigurat en déu Neptú, armat amb la Paraula i adornat amb comes que fan respirar frases llargues, apilades, condensades, espera ajupit entre les algues.
Faltaven poques hores per acabar el 2009 i jo, com tantes altres vegades, havia vingut a remullar-me els peus a la vora del mar. De vegades he vist peixos i altres éssers misteriosos apropar-se als meus dits. He trepitjat tot tipus de sorres, m’he banyat amb precaució en mars mortes, mars salades, mars tropicals, mars del nord, marenostrums, rarament a l’oceà. De vegades he divisat ben lluny vaixells de guerra, brolladors de balenes, fum de batalles, fragor de caceres, cants de sirena, remor de fons.
Però aquest cop, tan bon punt he tocat l’aigua, el déu Michon ha iniciat un remolí, el mar s’ha agitat, m’ha xuclat, s’ha desfermat la tempesta i les aigües se m’han empassat. Amb els pulmons plens d’aigua m’he colpejat contra restes de naufragis, he patit per les mossegades dels taurons, he cregut veure calamars gegants, quimeres, regnes submergits. Beckett, Madame Bovary, Ahab, la g de Victor Hugo, Jean Valjean, campanes de vint tones, el fill del mameluc i el falcó, el Sud, Faulkner, l’elefant, Booz, un lamentable Michon borratxo estirat entre les taules d’un restaurant.
I, tan sobtadament com m’havia xuclat, el mar m’ha escopit. Com un medusa estesa a la sorra, resseca i inútil, he quedat a mercè de la cúpula fosca. Amb les estrelles amenaçant de caure sobre mi com una pedregada de foc.

Debussy. La mer. 3r moviment: Dialogue du vent et de la mer.