diumenge, 16 d’agost de 2009

El sentit de la vida

Què tenen en comú les Vies minuscules de Michon i Dans le café de la jeneusse perdue de Modiano amb Peter and Wendy de Barrie o The house at Pooh corner de Milne?

De primer, que jo les he llegides. Això, en un món que gira al meu voltant, és una cosa de gran importància. En segon lloc, que en algun moment, algun fragment se m’ha clavat en aquell racó de la ment que de vegades s’expandeix sense deixar-me pensar en res més, i on guardo la inquietud pel sentit de la vida. Inquietud que ni els Monty Python han pogut esvair, i ho dic molt seriosament.

La meva última gran lectura: les cartes que el pare Noel va escriure als quatre fills de Tolkien, durant les dècades dels 20 i 30 del segle XX. Ara, el pare Noel, que encara deu estar fent la llarga migdiada estival, deu somiar les cartes que escriurà als nens de la generació dels rebesnéts de Tolkien. Se n’adonarà del temps passat? Notarà la diferència entre aquests i aquells nens? No puc deixar de pensar en el ferro roent que es devia clavar al cor de Wendy en adonar-se que Peter Pan havia oblidat Campaneta, que no recordava les aventures passades, que en el seu món ella havia deixar de ser.
Per viure cal morir, la immortalitat està revestida d’oblit. Per més que ho repeteixi, no li trobo el sentit. Morir és només estalviar-se el malson de viure en directe l’oblit.

Li llegia Peter i Wendy al meu fill gran, i me n’adonava que les garlandes que Barrie havia penjat del sostre de la seva història li feien pessigolles al cap, a la cara... el nen, assegut amb les cames creuades, rebia amb confiança i amb alegria la carícia de les llargues puntes de seda de les garlandes de colors. El meu cap, en canvi, depassava per molt l’alçada d’aquestes garlandes i es passejava entre uns núvols de tempesta que feien molta por. Vaig pensar en agafar a coll el meu fill per deixar-li veure... només un moment. Va mirar-s’ho amb la mateixa insensatesa que les nens perduts s’enfrontaven als pirates, i el vaig baixar, veient que, per sort, ell encara veia el País de Mai Més, i no els altres mapes que s’hi superposen i que potser descobrirà a mida que es vagi fent gran.