diumenge, 8 de març de 2009

Dia de la dona


No vull ser miliciana, ni portar mono de treball. No vull dur armes ni fer tot el que fan i han fet els homes – fins i tot allò que han fet contra la seva voluntat o allò del que molts se’n penedeixen. No vull “estar al peu del canó”, ni en “peu de guerra”, ni “a la lluita”.
Però si em fessin una fotografia del que soc, del que vull, algú podria pensar que és ideal per un cartell de l’altre bàndol, del bàndol dels dolents, del bàndol que m’esgarrifa.
Els dos bàndols creuen que la casa és la presó de la dona, i els fills una càrrega molesta de la mateixa categoria que rentar els plats. Tots dos volen llençar al mar la clau, uns amb la dona a dintre i altres amb la dona a fora. Però cap dels dos n’ha estat capaç i ara tenim la pobra dona colant-se entre els barrots cap a un costat i l’altre i arreplegant el pitjor dels dos móns mentre li diuen que s’ha alliberat.

1 comentari:

gemma ha dit...

En això també coincideixo amb tu.

Escrius molt bé.