Si en un temps hom feia 40 simfonies com qui res, uns anys més tard fer-ne 9 ja era una proesa i arribar a les 10 era mort segura. Avui quantitat ja està totalment renyida amb qualitat fins al punt que ambdós mots semblen antònims.
Escolto aquest moviment tot planxant i em sento aristocràtica malgrat la desagradosa tasca manual. Gràcies a l’Amadeus puc suportar certes coses, tot i que al final sento que alguna cosa no marxa bé quan soc més jo en companyia dels morts que dels vius. Però què hi farem? Si llegint oblido el món que visc i deturo els meus propis pensaments – que mai em deixen tranquil·la – tot substituint-los per la veu d’un altre, escoltant música s’aixeca un vel i baixa rere meu un altre, els móns es transparenten i sembla que arribo a tocar amb els dits alguna cosa important. Però, al final, sempre se m’acaba escapant.
S’ha acabat l’aigua de la planxa. I la samarreta te una taca, l’hauré de tornar a rentar. Fi del moviment.
Escolto aquest moviment tot planxant i em sento aristocràtica malgrat la desagradosa tasca manual. Gràcies a l’Amadeus puc suportar certes coses, tot i que al final sento que alguna cosa no marxa bé quan soc més jo en companyia dels morts que dels vius. Però què hi farem? Si llegint oblido el món que visc i deturo els meus propis pensaments – que mai em deixen tranquil·la – tot substituint-los per la veu d’un altre, escoltant música s’aixeca un vel i baixa rere meu un altre, els móns es transparenten i sembla que arribo a tocar amb els dits alguna cosa important. Però, al final, sempre se m’acaba escapant.
S’ha acabat l’aigua de la planxa. I la samarreta te una taca, l’hauré de tornar a rentar. Fi del moviment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada