La meva última lectura de l’any: Cuerpos del rey. (Publicat per Anagrama juntament amb Trois auters, sota un únic títol. Magnífica traducció de María Teresa Gallego).
Michon, transfigurat en déu Neptú, armat amb la Paraula i adornat amb comes que fan respirar frases llargues, apilades, condensades, espera ajupit entre les algues.
Faltaven poques hores per acabar el 2009 i jo, com tantes altres vegades, havia vingut a remullar-me els peus a la vora del mar. De vegades he vist peixos i altres éssers misteriosos apropar-se als meus dits. He trepitjat tot tipus de sorres, m’he banyat amb precaució en mars mortes, mars salades, mars tropicals, mars del nord, marenostrums, rarament a l’oceà. De vegades he divisat ben lluny vaixells de guerra, brolladors de balenes, fum de batalles, fragor de caceres, cants de sirena, remor de fons.
Però aquest cop, tan bon punt he tocat l’aigua, el déu Michon ha iniciat un remolí, el mar s’ha agitat, m’ha xuclat, s’ha desfermat la tempesta i les aigües se m’han empassat. Amb els pulmons plens d’aigua m’he colpejat contra restes de naufragis, he patit per les mossegades dels taurons, he cregut veure calamars gegants, quimeres, regnes submergits. Beckett, Madame Bovary, Ahab, la g de Victor Hugo, Jean Valjean, campanes de vint tones, el fill del mameluc i el falcó, el Sud, Faulkner, l’elefant, Booz, un lamentable Michon borratxo estirat entre les taules d’un restaurant.
I, tan sobtadament com m’havia xuclat, el mar m’ha escopit. Com un medusa estesa a la sorra, resseca i inútil, he quedat a mercè de la cúpula fosca. Amb les estrelles amenaçant de caure sobre mi com una pedregada de foc.
Michon, transfigurat en déu Neptú, armat amb la Paraula i adornat amb comes que fan respirar frases llargues, apilades, condensades, espera ajupit entre les algues.
Faltaven poques hores per acabar el 2009 i jo, com tantes altres vegades, havia vingut a remullar-me els peus a la vora del mar. De vegades he vist peixos i altres éssers misteriosos apropar-se als meus dits. He trepitjat tot tipus de sorres, m’he banyat amb precaució en mars mortes, mars salades, mars tropicals, mars del nord, marenostrums, rarament a l’oceà. De vegades he divisat ben lluny vaixells de guerra, brolladors de balenes, fum de batalles, fragor de caceres, cants de sirena, remor de fons.
Però aquest cop, tan bon punt he tocat l’aigua, el déu Michon ha iniciat un remolí, el mar s’ha agitat, m’ha xuclat, s’ha desfermat la tempesta i les aigües se m’han empassat. Amb els pulmons plens d’aigua m’he colpejat contra restes de naufragis, he patit per les mossegades dels taurons, he cregut veure calamars gegants, quimeres, regnes submergits. Beckett, Madame Bovary, Ahab, la g de Victor Hugo, Jean Valjean, campanes de vint tones, el fill del mameluc i el falcó, el Sud, Faulkner, l’elefant, Booz, un lamentable Michon borratxo estirat entre les taules d’un restaurant.
I, tan sobtadament com m’havia xuclat, el mar m’ha escopit. Com un medusa estesa a la sorra, resseca i inútil, he quedat a mercè de la cúpula fosca. Amb les estrelles amenaçant de caure sobre mi com una pedregada de foc.
Debussy. La mer. 3r moviment: Dialogue du vent et de la mer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada