El dimoni

El professor era jove, no arribava als trenta, ulleres de pasta, amb cognom basc, crec que de Navarra. Sota el nas arremangat, un riure maliciós, un posat cínic i tot l’aspecte d’acabar de sortir d’un ambient resclosit. Era com el Mar Mort en plena nit: “Volien convertir-me en aquest mar, que no és obert enlloc, en una ment abstracta confinada pel desert”, que va dir després Joan Margarit.
Em feia por, no el suportava i, en canvi, esperava amb impaciència les classes de filosofia. Crec que vaig aixecar més la mà en aquella classe que en tota la resta de la meva vida escolar. No se si allà va néixer el meu jo polemista o si, simplement, el vaig descobrir gràcies a aquell grandíssim manipulador. Em vaig passar tot el trimestre portant-li la contrària, protestant i enfadant-me. Primera avaluació, vaig fer l’examen final amb ràbia i actitud de desafiament. Em va posar un excel·lent.
També era professor de religió. Ens parlava tot sovint dels exorcismes que havia presenciat, dels famosos que havien venut l’ànima al diable, de l'existència d’un infern amb flames de debò. El dimoni era la seva obsessió. “Tan real como yo mismo”, ens deia. Un dia ens va passar un vídeo de fetus mutilats per demostrar-nos com n’era de dolent l’avortament. Al cap de quinze dies la monja directora el va acompanyar a la seva última classe i entre tots dos ens van explicar que li havia sortit l’oportunitat de marxar molt lluny a fer un doctorat, i que – sentint-ho molt – ens havia de deixar. Per substituir-lo va venir una noieta, acabada de llicenciar, que va decidir tornar a començar el temari perquè no entenia els apunts que havíem pres sobre els grecs. No vaig treure cap més excel·lent i ja no em va interessar més la filosofia. Qui pot competir amb el dimoni?

Modest Mussorgski – Una nit a la muntaya pelada.