dijous, 19 de febrer de 2009

Una dona realitzada

Lola, no et realitzes. Que no, Lola, que t’ho dic jo. Tot el dia amb els nens, la compra, la casa... Que això no és vida. Mira’m a mi: no ha estat fàcil però una se’n surt de tot. Ara tinc la Evelyn, que me’ls porta i me’ls va a buscar, i em deixa el sopar fet. El Manel n’està molt content, diu que cuina millor que jo. I jo em puc relacionar, a la oficina una veu gent. Tens converses, vas a prendre el cafè... i tens una independència econòmica, que això avui dia val molt, que no se sap com poden anar les coses, que avui tot va de perles i demà et deixen per una de més jove. O més gran, com li va passar a l’Eulàlia, pobra noia, tant que es va sacrificar per la família, i mira-la ara, que ni la pensió pels fills li passen. I aquell putero amb la perruquera, que no se què li veu, si està més arrugada que una pansa. Però tu ves badant, Lola... que l’Oriol no és com l’home de l’Eulàlia, això ja ho se. Ni com el meu Manel, que quan li vaig comentar allò de l’excedència després de néixer el Pau em va dir que ni bojos, que a veure si em pensava que la hipoteca de la casa de Cadaqués es paga sola. Però mira, tot i que vaig tenir un disgust, al final va ser el millor, i el nen es va adaptar molt bé. Ja m’ho deien a la llar, que plorava molt per entrar però després s’ho passava pipa amb els seus amiguets. I és que la socialització és tant important! Que amb quatre mesos sembla que no se n’enterin, però si van veient gent s’acostumen a no dependre tant de la mare, i això és un gran què, perquè una també necessita temps per les seves coses, oi? Que si no, tot el dia a la feina i arribés a casa i no tens ni un moment. Perquè noia, és que vaig baldada. I encara sort de les extraescolars, que així puc fer una mica de feina. T’he de dir que la Evelyn no és cap meravella, que em deixa sempre les coses a mig fer, i si una no hi està a sobre malament rai. Així que envio la Evelyn a portar els nens a música o a anglès o a kumon o a equitació, el que toqui, i jo feinejo una mica, que si no, no hi ha manera de tenir-ho tot net. Que tot això costa diners, però jo crec que paga la pena, que el dia de demà la formació és el més important que podem deixar als nostres fills, i si no estan ocupats només fan el gandul per casa i, a més, t’ho deixen tot desendreçat en un minut. I apa, quan arriben, a fer deures, a banyar-se i a sopar, i a dormir que estan insuportables. Ai, què bé quan es posen al llit. És el meu moment. No trobes que és el millor moment del dia? Miro llavors una mica de tele i tenim una estona el Manel i jo, per nosaltres sols. Què dius de llegir? Ui, no, no em puc ni concentrar de tant esgotada que vaig. Jo abans llegia molt, saps? Però és que fa anys que no tinc temps! L’únic dia que tinc és el divendres que el Manel torna abans i se’ls emporta a futbol, i deixo la Evelyn fent la cuina a fons i me’n vaig al gimnàs, que ja convé una mica d’exercici i estar en forma. Que ens hem de cuidar, noia, que després de tenir els nens una ja no te la figura d’abans si no se la treballa. Tant de bo pogués anar-hi un parell més de cops a la setmana. Et quedes tan relaxada! A l’oficina tenim una noia que em recorda a tu perquè també llegeix molt, sempre està amb un llibre. És clar, com que no te fills, ni parella, pobreta. Diuen que està embolicada amb el gerent però jo no m’ho crec, si no, no tindria tant de temps per estar amb el nas ficat al llibre. Jo no entenc com no li han cridat encara l’atenció. Potser sí que és cert que està embolicada amb el gerent. Ai, Lola, Lola, has de fer un pensament. Que si no, acabaràs feta una maruja.

3 comentaris:

Calfred ha dit...

¿Kumon?

E.F. ha dit...

Ves al google i posa kumon, a la primera entrada ja t'ho expliquen... ensenyen mates.

El que mai et vaig dir ha dit...

d'això parlava jo...aix