dijous, 8 de gener de 2009

La mesquina grapada del temps


No sóc Wolfgang. Probablement tampoc no seré Leopold, ni el Bach anglès. Així que segurament ja he fet el més important que havia de fer en aquesta vida: donar vida a uns altres. Si tot va com l’ordre natural de les coses disposa, és el que de mi quedarà quan ja no hi sigui. I no durant gaire temps, al cap i a la fi tots podem tenir el destí de l'Home de Gel. (Llegit a l'Avui: "Després d'analitzar l'ADN mitocondrial del cos humà momificat conegut com a Ötzi o Home del Gel, els experts han arribat a la conclusió que aquest habitant del Tirol, mort als Alps fa uns 5.300 anys, pertanyia a un llinatge humà desaparegut fa anys.").
I què podria quedar? Fins i tot Shakespeare caurà en l’oblit, un dia. Són naturals aquestes ànsies d’immortalitat? Són pròpies d’una ment sana? Li fa res a Johann Sebastian que els concerts de Brandenburg toquin l’ànima d’algú de qui el separen segles? Es van estremir els seus ossos quan Pau Casals va posar els ulls sobre les partitures perdudes? Va emocionar-se allà on sigui la seva ànima immortal el dia que va néixer Gould? Crec que no. Si de cas, li hauria agradat saber-ho en vida. Potser hauríem fet feliç la seva vídua si li haguéssim enviat un missatger amb la bona nova. Però què hauria pensat Anna Magdalena si li haguessin mostrat la petja del seu difunt marit d’aquí 2000 anys? El recordarà algú, llavors?
Ni el geni més estratosfèric, ni la personalitat més influent, ni aquell que ha fet canviar el curs de la història és en realitat més que un estel fugaç. Ràpid a cremar, ràpid a ser oblidat, en les infinites i inabastables magnituds de temps que marquen el fluir de l’univers. Què serem doncs, la resta de mortals, aquestes vides minúscules que ens semblen a nosaltres – propietaris de les mateixes – tot el que és real, i que apareixen als altres – vides minúscules també – només com una visió fugaç d’algú que et trobes a l’autobús, com una cara a la multitud, com una xifra que puja al comptador d’aquest planeta superpoblat?
.
A Elizabeth Costello he llegit:
Per tant, hi ha molts motius perquè em senti insegura sobre com em presento davant de vostès. Malgrat aquest magnífic premi, pel qual estic profundament agraïda, malgrat que em prometi que, en la il·lustre companyia d’aquells que l’han rebut abans que jo, m’escaparé de la mesquina grapada del temps, tots sabem, si som realistes, que només és qüestió de temps abans que els llibres que vostès honren i amb la gènesi dels quals jo he tingut alguna cosa a veure deixin de ser llegits i, a la llarga, deixin de ser recordats. I és com ha de ser. Hi ha d’haver algun límit a la càrrega de records que imposem als nostres fills i als nostres néts. Ells tindran un món propi, del qual nosaltres hauríem de formar cada cop menys part. Gràcies.”
J.M. Coetzee (traducció d’Albert Nolla).


Avui escolto Wagner: Tristan und Isolde. Prelude.