Escola

Alguns pensen que moltes hores a l’escola són garantia de millor formació. Els mateixos que quan parlen del temps que passen amb els fills insisteixen que l’important és la qualitat i no la quantitat, no tenen cap problema en girar la truita i afirmar exactament el contrari quan es tracta d’hores d’escolarització. Es disfressa amb arguments pseudo-pedagògics el que no és més que la necessitat de col·locar els nens a algun lloc mentre els pares treballen totes les hores del món. O van al gimnàs, o es fan la pedicura, tant és. Ningú no para esment en que augmentar les hores vol dir incorporar més i més mestres, rebaixant els mecanismes de selecció. I això si suposéssim que els mecanismes són eficaços, si penséssim que la formació és la que ha de ser, si creiéssim que la consideració social que rep la professió és l’adient per atreure els millor i més compromesos, per fer d’aquesta tasca una feina vocacional. Admiro la tasca dels mestres que són mestres, però m’indigna que l’estatus funcionarial hagi enquistat en els seus llocs de feina persones que ni serveixen ni volen servir. I em nego a pensar que és bo per a un nen començar a les set del matí amb els matiners, fer quatre hores de classe, dinar a l’escola, fer dues hores més i seguir amb extraescolars fins arribar a casa esgotat, a punt per fer els deures, sopar i dormir. No és la vida que voldria per mi, no és la vida que vull pels meus fills. Però és la vida que hauran tingut molts dels seus companys de feina, molts dels pares dels amics dels meus nets. O potser es revoltaran i en la nostra vellesa ens haurem d’avergonyir d’haver robat als nens tot el que és important per a ells: el joc, els pares, la infantesa despreocupada i feliç.