dilluns, 4 de maig de 2009

De vegades necessito esbravar-me...

Quan vaig començar aquest blog, em movia únicament el desig de deixar enregistrat en alguna banda tot el que em feia sentir el plaer d’experimentar quelcom més enllà de la simple bellesa. No se si dir-ne art, o com se li hauria de dir. Tot allò que, al meu entendre, distingeix l’ésser humà dels animals i, a la vegada, allò que ens fa dignes d’existir, que justifica en certa manera aquesta vida a la que de vegades no se li troba ni cap ni peus. (Nota: hi ha d’altres coses que ens distingeixen dels animals i de les quals més aviat ens hauríem d’avergonyir, no és d’això que volia tractar en aquest blog). No va ser res racional ni raonat, simplement va ser un impuls que vaig sentir per donar sortida a aquest plaer tant sensorial com intel·lectual que m’ofegava, de tan intens.
Però, amb el temps, altres coses m’han anat sortint al pas. Em resulta molt difícil mantenir el rumb i limitar-me al que m’havia plantejat. Ja vaig haver d’obrir un blog nou, per parlar de nens i no desviar massa aquest. Però és que al pas que vaig n’hauria d’obrir dos o tres més, amb temàtiques diverses. Ja se que últimament no l’actualitzo gaire, però és per falta de temps i no pas per falta d’idees i ganes.
Quantes músiques, paraules, imatges, s’han escolat... ha passat el seu moment i no les he posat aquí. Ja no les posaré, moltes d’elles les he llençat a l’avenc del facebook, contra murs en realitat bastant desconeguts. Així, descarnades, sense explicació, sense solta ni volta. No crec que es pugui considerar un acte comunicatiu, és només la satisfacció d’una necessitat meva.
En tot cas, després de passar ahir un parell d’hores de matinada llegint al Santiago Niño Becerra – que no pot ser bo per la salut d’una persona sensible i amb tendència apocalíptica com soc jo – em va tornar a venir la fal·lera que m’assalta periòdicament d’escriure alguna cosa sobre la insensatesa d’aquest món i el crim que perpetra amb la seva sola existència el món de les finances. Volia parlar de la indignitat d’una economia especulativa, de la bogeria de crear diners del no res, de la irresponsabilitat de condemnar pobles sencers a la misèria més absoluta per mantenir baixos uns preus que permetin als intermediaris portar productes de l’altra banda del món i enriquir-se de manera il·legítima en el procés, de la ignorància de tots els que hem caigut en el parany del consum pel consum, de les ganes de cridar “idiotes, imbècils, desgraciats”. Volia parlar de la ràbia de saber que ens menteixen quan diuen que “tot va bé”, i que continuen mentint quan setmana rera setmana es descobreixen les mentides de la setmana anterior, i no passa res. Volia explicar com em sento en veure que, de sobte, els profetes oficials criden – justament ara, quina casualitat – pandèmia!, pandèmia! Els mateixos que oculten altres problemes sanitaris molt més greus. Necessitava parlar del fàstic que em fan els criminals que han xuclat la sang dels incauts, dels ignorants, dels febles, dels que s’han deixat i dels que no, i que ara es rebolquen en els seus diners tacats de sang i de llàgrimes per fer... què? Per destruir la seva ment i el seu cos, i la ment i el cos d’altres, enfonsant-se en el pitjor que pot oferir un ésser humà. I tot i ser incomptables els seus crims, sí... son ells els que estan al capdavant de les grans multinacionals, dels negocis més lucratius del món de l’esport, presidint països pretesament democràtics, planificant la pròxima guerra preventiva (o lucrativa), negociant amb uns terroristes mentre blasmen altres terroristes, donant aire a màfies que aixequen “l’economia” de països sencers mentre es massacren entre ells i massacren innocents.
I volia venir a maleir els que han aconseguit que els tomàquets no facin olor, que els peixos ens arribin enverinats, que els pagesos ja no siguin pagesos sinó productors, que els pescadors s’extingeixin lentament davant de flotes pesqueres, que el futur dels nostres fills es dibuixi ben negre, que a la televisió triomfi el més baix del més baix.
I de qui és la culpa? Cap a on caminem? Arribarem, després del daltabaix que ens espera, a valorar la honestedat del treball ben fet, a entendre la feina com una vocació per produir el que cal, el necessari... Veurem un món en que l’únic que ens distingeixi dels animals sigui allò que ens fa millors que ells i no tot el que ens fa indignes de trepitjar aquest planeta?

4 comentaris:

quim roig ha dit...

Esbrava't, esbrava't..., que nosaltres hi sortim guanyant, els qui et llegim, vull dir...

E. ha dit...

Moltes gràcies, Quim.
Tinc un reduit grup de seguidors, i bastant silenciosos, però aprecio molt el temps que dediqueu a llegir els meus monòlegs... (això, quan arriben a monòlegs!).
:-)

gemma ha dit...

Jo sóc una d'aquest grup de seguidors silenciosos, que aprecia molt el temps que dediques tu a escriure i que també hi surt guanyant.

crisnoa ha dit...

ai, quina tristesa, avui estic molt sensible ... em caldria escriure una poesia, no estàs sola reina.