dijous, 26 de febrer de 2009

dimarts, 24 de febrer de 2009

Llibres indigestos

No hi ha res a fer. Se m’ha indigestat. Fa dos mesos que intento sense èxit acabar-me d’una punyetera vegada La marxa de Radetzky. Diuen les crítiques: “La Marxa de Radetzky , l´obra més popular i valorada de Roth , és un text cabdal de la narrativa moderna. Sobretot per la força amb què la imaginació domina un argument ampli i heterogeni, perfecta combinació de record panoràmic i consciència crítica indefallible, servida amb un estil sintètic i mesurat”. Doncs bé, potser és perquè no he aconseguit passar de l’equador de la novel·la, però ja n’estic tipa de naftalina i d’aquells personatges acartronats que no entenc, i puc assegurar que en aquests moments se me’n refoten els darrers anys de l’imperi austrohongarès i la sort de la família Trotta al complet. Però no puc deixar el llibre, seria una derrota. No he pogut mai, sempre els he d’acabar. És per això que mai m’he atrevit a començar l’Ulisses de Joyce. I és per això que sento com un tema pendent Rayuela, l’únic llibre que he deixat pensant que no en seria capaç. Clar que això va ser quan era una adolescent, i potser ara no em resultaria tant difícil, però no em veig amb cor... per si de cas. També tinc aparcada la naftalínica Middlemarch, però aquesta no em fa por, se que l’acabaré perquè li he agafat tirria a la senyoreta Brooke. En canvi el jove Trotta no em fa ni fred ni calor, i és per això que pateixo tant.

diumenge, 22 de febrer de 2009

dijous, 19 de febrer de 2009

Una dona realitzada

Lola, no et realitzes. Que no, Lola, que t’ho dic jo. Tot el dia amb els nens, la compra, la casa... Que això no és vida. Mira’m a mi: no ha estat fàcil però una se’n surt de tot. Ara tinc la Evelyn, que me’ls porta i me’ls va a buscar, i em deixa el sopar fet. El Manel n’està molt content, diu que cuina millor que jo. I jo em puc relacionar, a la oficina una veu gent. Tens converses, vas a prendre el cafè... i tens una independència econòmica, que això avui dia val molt, que no se sap com poden anar les coses, que avui tot va de perles i demà et deixen per una de més jove. O més gran, com li va passar a l’Eulàlia, pobra noia, tant que es va sacrificar per la família, i mira-la ara, que ni la pensió pels fills li passen. I aquell putero amb la perruquera, que no se què li veu, si està més arrugada que una pansa. Però tu ves badant, Lola... que l’Oriol no és com l’home de l’Eulàlia, això ja ho se. Ni com el meu Manel, que quan li vaig comentar allò de l’excedència després de néixer el Pau em va dir que ni bojos, que a veure si em pensava que la hipoteca de la casa de Cadaqués es paga sola. Però mira, tot i que vaig tenir un disgust, al final va ser el millor, i el nen es va adaptar molt bé. Ja m’ho deien a la llar, que plorava molt per entrar però després s’ho passava pipa amb els seus amiguets. I és que la socialització és tant important! Que amb quatre mesos sembla que no se n’enterin, però si van veient gent s’acostumen a no dependre tant de la mare, i això és un gran què, perquè una també necessita temps per les seves coses, oi? Que si no, tot el dia a la feina i arribés a casa i no tens ni un moment. Perquè noia, és que vaig baldada. I encara sort de les extraescolars, que així puc fer una mica de feina. T’he de dir que la Evelyn no és cap meravella, que em deixa sempre les coses a mig fer, i si una no hi està a sobre malament rai. Així que envio la Evelyn a portar els nens a música o a anglès o a kumon o a equitació, el que toqui, i jo feinejo una mica, que si no, no hi ha manera de tenir-ho tot net. Que tot això costa diners, però jo crec que paga la pena, que el dia de demà la formació és el més important que podem deixar als nostres fills, i si no estan ocupats només fan el gandul per casa i, a més, t’ho deixen tot desendreçat en un minut. I apa, quan arriben, a fer deures, a banyar-se i a sopar, i a dormir que estan insuportables. Ai, què bé quan es posen al llit. És el meu moment. No trobes que és el millor moment del dia? Miro llavors una mica de tele i tenim una estona el Manel i jo, per nosaltres sols. Què dius de llegir? Ui, no, no em puc ni concentrar de tant esgotada que vaig. Jo abans llegia molt, saps? Però és que fa anys que no tinc temps! L’únic dia que tinc és el divendres que el Manel torna abans i se’ls emporta a futbol, i deixo la Evelyn fent la cuina a fons i me’n vaig al gimnàs, que ja convé una mica d’exercici i estar en forma. Que ens hem de cuidar, noia, que després de tenir els nens una ja no te la figura d’abans si no se la treballa. Tant de bo pogués anar-hi un parell més de cops a la setmana. Et quedes tan relaxada! A l’oficina tenim una noia que em recorda a tu perquè també llegeix molt, sempre està amb un llibre. És clar, com que no te fills, ni parella, pobreta. Diuen que està embolicada amb el gerent però jo no m’ho crec, si no, no tindria tant de temps per estar amb el nas ficat al llibre. Jo no entenc com no li han cridat encara l’atenció. Potser sí que és cert que està embolicada amb el gerent. Ai, Lola, Lola, has de fer un pensament. Que si no, acabaràs feta una maruja.

Xostakòvitx - Leningrad

dimecres, 18 de febrer de 2009

Coses de nens

Imatge de sierraromeo.

Diu Pescetti a “El mundo infantil invadido de cosas para niños”: “La mayor parte de lo que se hace para niños está contaminado de pedagogí­a, psicologí­a y paternalismo.”

Per il·lustrar la contaminació pedagògica, ens planteja un món en que uns extraterrestres decideixen “educar” els adults per aconseguir un món millor. “Los programas de televisión mostrarí­an las ventajas de ser bueno y vivir sanamente, las telenovelas evitarí­an situaciones conflictivas, habrí­a concursos de lavarse los dientes y comer cereales. Como también nos brindarí­an su avanzadí­sima tecnologí­a nos harí­an más grato su aprendizaje con poemas, obras de teatro… sobre cómo manejar la TPX 123 y cosas así­. Un cartel con dos amigos abrazándose: “todos somos hermanos”. Otro con una mujer, un hombre y un niño haciendo deporte: “cuida tu cuerpo”. La radio, el cine, los periódicos, las revistas, todo estarí­a encauzado a enseñarnos a manejar la nueva tecnologí­a y ser mejores.
Serí­a asfixiante. Seguramente nos reunirí­amos en bares nocturnos a tomar alcohol, fumar mucho, golpearnos la cabeza contra la pared, hablar mal del vecino y tirar dardos a la foto de un docente marciano.

Respecte a la psicología, afirma que “Es preferible que un niño participe parcialmente de un fenómeno rico, que totalmente de un fenómeno pobre.”
Remata el paternalisme amb una cita de Bettelheim: “…la creencia común de los padres es que el niño debe ser apartado de lo que más le preocupa: sus ansiedades desconocidas y sin forma, y sus caóticas y airadas e incluso violentas fantasí­as. Muchos padres están convencidos de que los niños deberí­an presenciar tan sólo la realidad consciente o las imágenes agradables y que colman sus deseos, es decir, deberí­an conocer únicamente el lado bueno de las cosas. Pero este mundo de una sola cara nutre a la mente de modo unilateral, pues la vida real no siempre es agradable.
Está muy extendida la negativa a dejar que los niños sepan que el origen de que muchas cosas nos vayan mal en la vida se debe a nuestra propia naturaleza; es decir, a la tendencia de los hombres a actuar agresiva, asocial, e interesadamente, o incluso con ira o ansiedad. Por el contrario queremos que nuestros hijos crean que los hombres son buenos por naturaleza. Pero los niños saben que ellos no siempre son buenos; y, a menudo, cuando lo son, preferirí­an no serlo. Esto contradice lo que sus padres afirman, y por esta razón el niño se ve a sí­ mismo como un monstruo…

Aquesta és la brillant conclusió de Pescetti: “No hay que hacer “cosas para niños”. Uno puede dirigirse al mundo infantil, pero al mundo infantil universal, al que está en el adulto, en el adolescente.”
I tot i així, encara abunden als prestages de les llibreries – fins i tot les bones llibreries – i les biblioteques – fins i tot les bones biblioteques – i les escoles – fins i tot les bones escoles – llibres sobre fer-se pipí, portar-se bé, anar a dormir solet, menjar-se les verdures i altres bajenades. Una mica de respecte pels nens, si us plau!

dijous, 12 de febrer de 2009

dimarts, 10 de febrer de 2009

Escola

Alguns pensen que moltes hores a l’escola són garantia de millor formació. Els mateixos que quan parlen del temps que passen amb els fills insisteixen que l’important és la qualitat i no la quantitat, no tenen cap problema en girar la truita i afirmar exactament el contrari quan es tracta d’hores d’escolarització. Es disfressa amb arguments pseudo-pedagògics el que no és més que la necessitat de col·locar els nens a algun lloc mentre els pares treballen totes les hores del món. O van al gimnàs, o es fan la pedicura, tant és. Ningú no para esment en que augmentar les hores vol dir incorporar més i més mestres, rebaixant els mecanismes de selecció. I això si suposéssim que els mecanismes són eficaços, si penséssim que la formació és la que ha de ser, si creiéssim que la consideració social que rep la professió és l’adient per atreure els millor i més compromesos, per fer d’aquesta tasca una feina vocacional. Admiro la tasca dels mestres que són mestres, però m’indigna que l’estatus funcionarial hagi enquistat en els seus llocs de feina persones que ni serveixen ni volen servir. I em nego a pensar que és bo per a un nen començar a les set del matí amb els matiners, fer quatre hores de classe, dinar a l’escola, fer dues hores més i seguir amb extraescolars fins arribar a casa esgotat, a punt per fer els deures, sopar i dormir. No és la vida que voldria per mi, no és la vida que vull pels meus fills. Però és la vida que hauran tingut molts dels seus companys de feina, molts dels pares dels amics dels meus nets. O potser es revoltaran i en la nostra vellesa ens haurem d’avergonyir d’haver robat als nens tot el que és important per a ells: el joc, els pares, la infantesa despreocupada i feliç.

dijous, 5 de febrer de 2009