Fer-se vell

Turner "The Fighting Téméraire tugged to her last Berth to be broken up". (1838)
.

Ser vell és que la guerra s’ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.
Joan Margarit.

Els primers vint anys de la meva existència els vaig passar amb l’esperança posada en el futur. Fer-se gran va ser començar a lamentar-se de les oportunitats perdudes, dels camins oberts que es van passar de llarg, de la inconsciència adolescent. Fins que un dia el lament va ser pel temps perdut en laments. Llavors vaig comprendre que la vida no podia anar de l’esperança del futur al penediment pel passat. Calia corregir els errors del passat en el present, traçar els camins del futur en aquell precís instant.
Però què fer quan ni tan sols saps d’on venen les bales que xiulen al teu voltant? Què fer quan comences a sospitar que arribaràs a la postguerra sense saber on eren els refugis?

Ravel. Pavane pour une infante défunte

Dansa hongaresa núm.5

Charles Chaplin. El gran dictador.

Misèria

Ciutadans

Jo vinc d’un temps més fred. Abans de l’alba,
camins gebrats duien callades ombres
als finestrals brutosos de les fàbriques.
Avui aquelles ombres del passat
que van ensordir el món amb els seus cants
miren des de dins meu. No entenen res.
Contemplen, opulenta, una misèria
que ni sap que és misèria.
És el final d’un somni. Ara toca
fer democràtic l’art. Cap arbre alt.
Espantosament rics i, per això,
espantosament pobres.

Joan Margarit (Casa de Misericòrdia).

Nadal

Volia escriure alguna cosa abans de tancar per vacances, però els virus nadalencs no hi han estat d’acord. Que en Corelli parli per mi, i bones festes.

Arcangelo Corelli. Concerto Grosso for two violins, cello, strings and basso continuo in G Minor "Fatto per la notte di Natale" Op. 6 No. 8
PART 1.

PART 2

PART 3

Sorpresa

“Un buen día se le presentó un personaje corpulento y estrafalario, que le dijo: “Me llamo Salomon, y vengo a llevármelo a Londres”. El músico quedó sorprendido ante semejante conminación, pero Salomon era de los que solían ir por derecho. (...) Era un buen momento. Y aunque Haydn nunca había viajado y frisaba los sesenta años, se decidió a emprender el viaje, quizá no tanto por las suculentas condiciones económicas que Salomon le ofrecía, como por la posibilidad de componer sinfonías para gran orquesta. (...)”
“La sinfonía 94, “Sorpresa”, responde a una advertencia de Salomon, que avisó a Haydn, en un exceso de precaución, que el público de Londres era tan inculto, que muchos se quedaban dormidos al inicio del segundo movimiento”.

José Luis Comellas (de la seva “Nueva historia de la música”).

Segon moviment de la Simfonia 94 de Haydn, “Sorpresa”.

Nostàlgia

Algunes coses que vaig escoltar amb devoció fa anys ara em farien caure la cara de vergonya. Unes quantes em deixen indiferent. D’altres em produeixen una sensació d’intensa nostàlgia. Entre aquestes últimes, algunes encara m’agraden. Però no només escolto, també entro a la màquina del temps i visc un instant d’aquells moments en que em pensava que tot era possible. És com la magdalena de Proust incrustada a les orelles. Fa una mica de mal.

Alguna cosa em diu que sí

Mishima

Nit transfigurada

Verklärte Nacht (1899), sextet per a corda d’Arnold Schönberg basat en el poema homònim de Richard Dehmel.

Part IV. Sehr breit und langsam:

Aquí es poden escoltar les cinc parts.

A peu

El 1705, un Johann Sebastian Bach de 20 anys va caminar gairebé 400 quilòmetres d’Arnstad a Lübeck per escoltar el vell mestre Buxtehude. Hi anava per quatre setmanes però s’hi va estar quatre mesos.

Dietrich Buxtehude - Membra Jesu Nostri. Ad Pedes
The Amsterdam Baroque Orquestra.Barbara Schlick (Soprano).Monika Frimmer (Soprano).Michael Chance (Alto).Christophe Pregardien (Tenor).Peter Kooy (Bass).Dir. Ton Koopman.

El Trencanous

Falten 13 dies per Nadal.

Mikhail Baryshnikov – Gelsey Kirkland


Rudolf Nureyev – Merle Park

El faune

« La musique de ce Prélude est une illustration très libre du beau poème de Mallarmé ; elle ne prétend pas en être une synthèse. Il s'agit plutôt de fonds successifs sur lesquels se meuvent les désirs et les rêves du faune dans la chaleur de cet après-midi. » Debussy, 1894.

"Prélude à l'après-midi d'un faune" by Claude Debussy. Leopold Stokowski with the London Symphony Orchestra, Royal Festival Hall, London, 14 June 1972.

També existeix en forma de ballet, amb coreografia de Nijinsky, que va revolucionar el món del ballet, va escandalitzar l’opinió pública i va dividir els crítics.

Extret de danzaballet.com:

L'Après-midi d'un Faune, inspirado en el poema de Stéphane Mallarmé titulado "La Tarde de un Fauno", fue creado el 29 de mayo 1912 por Vaslav Nijinski, sobre una partitura de Claude Debussy con escenografía de Léon Baskt.
"La siesta del fauno" provocó un escándalo mayúsculo cuando fue presentado por primera vez en París, por su erotismo explícito y su radical apartamiento de la tradición del ballet clásico. La coreografía creada representaba un aspecto de bajorrelieve griego animado, en donde las bailarinas debían desplazarse con el pie al suelo, posando primero el talón y terminando el movimiento en los dedos, en total oposición a las reglas clásicas enseñadas hasta entonces. Los pocos elegidos debían ubicar el cuerpo de frente al público, la cabeza y los miembros de perfil, los brazos mantenidos en posiciones angulares diversas.El telón del Teatro del Châtelet se levantó ante un público sorprendido a la vista del bellísimo decorado de León Bakst -un lago bordeado de árboles- en el medio del cual se encontraba Nijinski con su malla cubierta con manchones, y las ninfas vestidas con túnicas plisadas, pelucas doradas y pies desnudos. Nijinsky logró gritos y abucheos utilizando el chal como si estuvieran filmando una película erótica. Debussy abandonó la sala diciendo: “Ha interpretado groseramente la palabra satisfacer”. August Rodin mandó una encendida defensa a los periódicos: Nijinsky era un genio; Diaghilev, otro; el Preludio, arte; y el que no estuviera de acuerdo un retrógrado".

Rudolf Nureyev. "L'Après-midi d'un Faune", de Debussy

Una altra fugida

Howard Shore. Concerning hobbits. BSO The Lord of the Rings.

*La il·lustració és d'Alan Lee.

Mecanismes

He vist un riu a París

aprop de sa torre gris.

He vist un paraigües esqueixat.

Tots es mecanismes.

Un home i sa dona aturats

conversen enterra amb un moix.

Sa dona desplega i desfà

tots es mecanismes.

I plou un dia normal,

sa gespa s´enverda i reviu,

ell tira es paraigües espenyat.

Tots es mecanismes.

I vola es pedaç ondulant

i com un insecte ferit

dins s´herba per sempre aturats

tots es mecanismes...

La vida, la mort.

No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
- como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
- envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma, 1968

Requiem

Requiem de Mozart. Confutatis i Lacrimosa.
John Eliot Gardiner. English Baroque Soloists & Monteverdi Choir. Palau de la Música Catalana, 1991.

El bosc silenciós

El bosc silenciós (Klid). Antonín Dvořák


* La imatge: Farquharson. West with evening glows.

El que deixem enrere

No cal ser un pobre italià dels anys 40 a qui han robat la bicicleta – únic mitjà per sostenir la família – per veure’s aclaparat pels problemes. Però em pregunto si cal que ho paguin els nostres fills quan no hi ha lladres de bicicletes i el que ens aclapara és l’estafa immobiliària més gran de la història o la necessitat de consumir per fer funcionar el mecanisme d’engreix d’uns quants.

Ladri di biciclette. Vittorio de Sica, 1948.

A casa

De vegades et venen unes ganes boges de desaparèixer, de marxar ben lluny, d’oblidar-te de tot. Però tot seguit, sense saber com, et sorprens al sofà de casa, amb un llibre entre les mans i el cinquè concert de Brandenburg sonant fluixet a l’equip de música, amb el soroll que fa J rentant els plats a la cuina i la cançoneta que s’inventa el teu fill petit mentre juga amb els clics. Llavors el teu fill gran s’apropa imitant un tiranosaure, i et demana el berenar. I et preguntes on volies anar si només cal tancar la porta de casa i tots els maldecaps queden fora.

Anar-se’n ben lluny, a un lloc imaginari

Gene Kelly Frank Sinatra - "New York, New York"


West Side Story - America


Frank Sinatra - New York, New York


Billy Joel - New York State Of Mind


Eagles - New York Minute


Sting - Englishman in New York


R.E.M - Leaving New York

Manel

Recordant una classe de francès de fa 20 anys

Jacques Prévert, Paris 1955. Robert Doisneau.

Déjeuner du matin
Il a mis le café

Dans la tasse

Il a mis le lait

Dans la tasse de café

Il a mis le sucre

Dans le café au lait

Avec la petite cuiller

Il a tourné

Il a bu le café au lait

Et il a reposé la tasse

Sans me parler
Il a allumé

Une cigarette

Il a fait des ronds

Avec la fumée

Il a mis les cendres

Dans le cendrier

Sans me parler

Sans me regarder
Il s'est levé

Il a mis

Son chapeau sur sa tête

Il a mis son manteau de pluie

Parce qu'il pleuvait

Et il est parti

Sous la pluie

Sans une parole

Sans me regarder
Et moi j'ai pris

Ma tête dans ma main

Et j'ai pleuré

.

Crec que el poema va ser triat només perquè era fàcil i servia per aprendre vocabulari i utilitzar un temps verbal. Però llavors, amb 15 anys, no el podia comprendre. No em deia res. Ahir a la nit vaig somniar que una porta s’obria a la foscor. I lluny, molt lluny, una escletxa de llum deixava passar una veu que recitava aquest poema que ja havia oblidat. Déjeuner du matin. Em pregunto si quan tingui vuitanta anys giraré la vista enrere i miraré amb tendresa el maldestre i desorientat ésser que sóc ara mateix, amb la mateixa condescendència que des de la meva trentena em miro el meu jo dels quinze anys.

Fa 20 anys el que a mi em deia alguna cosa era, per exemple, això:
U2 – I Still Haven't Found What I'm Looking For

O Captain! My Captain!

Madrid. Primavera de 1990. Un nodrit grup d’estudiants de 3r de BUP, de viatge de fi de curs, arriba amb els seus professors a un cinema de la ciutat. Objectiu: passar un vespre gaudint del setè art. Amb el propòsit de permetre als alumnes triar la pel·lícula, el cinema escollit disposa de dues sales. Els alumnes – gairebé 90 – fan cua a la taquilla. Després, quatre d’ells es dirigeixen a la porta de l’esquerra. La resta, amb els professors acompanyants, entren per la porta de la dreta.
Jo, que fa 18 anys era amb el grup marginal, vaig veure “El club de los poetas muertos”.
Sobre la transitada porta de la dreta, el rètol anunciava “Aquí huele a muerto... (¡Pues yo no he sido!)”.

Dead Poets Society. Ending.


O Captain my Captain! our fearful trip is done;

The ship has weather’d every rack, the prize we sought is won;

The port is near, the bells I hear, the people all exulting,

While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring:
But O heart! heart! heart!
O the bleeding drops of red,
Where on the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.
O Captain! my Captain! rise up and hear the bells;

Rise up—for you the flag is flung—for you the bugle trills;

For you bouquets and ribbon’d wreaths—for you the shores a-crowding;

For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;
Here Captain! dear father!
This arm beneath your head;
It is some dream that on the deck,
You’ve fallen cold and dead.
My Captain does not answer, his lips are pale and still;

My father does not feel my arm, he has no pulse nor will;

The ship is anchor’d safe and sound, its voyage closed and done;

From fearful trip, the victor ship, comes in with object won;
Exult, O shores, and ring, O bells!
But I, with mournful tread,
Walk the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.

Walt Whitman

I nosaltres, allà a Madrid, ens havíem deixat el capità a l’últim port. Sense guia, sense nord, encara m’agrada pensar que, en algun moment dels 18 anys transcorreguts, uns quants de nosaltres – tinc la gosadia esperançada d’incloure’m en aquest grup – vam pujar sobre la taula i vam mirar des d’una altra perspectiva, encara que ens manqués el senyor Keating. En fi, carpe diem.

Les 7 diferències

Com es passa d’aquí

a aquí?

Breakfast at Tiffany’s – Moon River. 1961

Moon River, wider than a mile,
I'm crossing you in style some day.
Oh, dream maker, you heart breaker,
wherever you're going I'm going your way.
Two drifters off to see the world.
There's such a lot of world to see.
We're after the same rainbow's end--
waiting 'round the bend,
my huckleberry friend,
Moon River and me.

Veu: Audrey Hepburn
Música: Henry Mancini
Lletra: Johnny Mercer.

Classificacions.

Mai m’ha agradat la classificació per edats en els llibres infantils i juvenils. Diuen que serveixen com a orientació pels pares i adults en general que han de comprar un llibre a un nen, però penso que és molt trist tenir només la guia de l’edat per triar un llibre per un infant. Si no saps prou coses d’aquell nen per triar-li un llibre, potser no cal que li facis un regal o potser t’hauries de plantejar si la teva relació amb el nen és la que hauria de ser. En cas que coneguis perfectament el nen però necessitis igualment la orientació perquè no tens criteri per triar llibres i no en saps res del món de la literatura (infantil o no), un bon llibreter hauria de ser capaç de fer bon suggeriments. Ah, però llavors cal que hi hagi un bon llibreter al peu del canó, oi?
La classificació per edats em sembla empobridora. Els meus fills gaudeixen de llibres que algun il·luminat ha determinat que només serveix per nadons. Per sort, a molts llocs la classificació només indica una edat mínima. Bé, anem avançant. Però tampoc això em sembla adient, perquè alguns nens poden accedir a llibres que teòricament són per nens molt més grans. Potser no saben llegir, però poden escoltar. Potser un mateix llibre pot tenir lectures a diferents nivells. Uns pares atents i amants ells mateixos de la lectura saben aquestes coses.
Per tot això m’ha alegrat assabentar-me d’aquesta iniciativa: “No to Age Banding”, que signa, entre molts altres, Quentin Blake.

Avui escolto Maurice Ravel. Ma mère, l’oye. Le jardin féerique.

*La imatge de capçalera és una il·lustració d'Arthur Rackham.

Gorey Burton Price

Passant l’estona a la llibreria he topat de morros amb “The Gashlycrumb Tinies” en versió catalana a càrrec de Jordi Puntí. La traducció, “La colla mata-degolla”, m’ha saltat a la vista junt amb la il·lustració de portada. He devorat el llibre allà mateix. No coneixia Edward Gorey, així que tan bon punt he arribat a casa, he demanat auxili al bon Google. El que m’havia enganxat inicialment era el regust a Lewis Carroll barrejat amb Roald Dahl i amanit amb extra d’humor macabre, en el recorregut d’un alfabet il·lustrat amb les peculiars morts de 26 nens. Però l’editorial ho promociona – es veu que ven més – insistint en la influència de Gorey sobre Tim Burton. Sí, sí... ara que ho dius...

M’agrada Tim Burton.

També m’agrada Johnny Depp, així que és una sort que sigui un habitual de les pel·lícules de Burton. (Per cert, és curiós – o no tant – que el nom de Dahl surti a la filmografia de Burton). A Edward Scissorhands, una de les meves preferides, hi apareix Vincent Price, que tothom recorda de les mítiques adaptacions d’Edgar Allan Poe que va fer Roger Corman als anys 60.

Parlant de Burton, de Poe i de Vincent Prince, us recomano, si no l’heu vist ja, el curt “Vincent” de Tim Burton (la veu és del mateix Vincent Price):

Troballa

Juan Montil Goy diu en aquest article de Mundoclasico.com:

“Barcelona, año 1890. Un joven estudiante de violoncelo, de trece años, merodea en compañía de su padre por viejas tiendas de música en busca de partituras. Tras no encontrar nada que le entusiasme, el azar quiere que dé con un legajo polvoriento que permanece olvidado en el anaquel de una de esas tiendas. Contiene: Seis Suites para Violoncelo Solo, de Johann Sebastian Bach. El muchacho mira las partituras sorprendido; no sabía de la existencia de tales obras. Su maestro no le ha hablado de ellas, quizás tampoco las conozca; a nadie jamás ha oído nombrarlas... Su padre paga una modesta suma por ellas y los dos salen de la tienda. El joven estudiante está contento por su hallazgo, pero aún no sabe que esa música dormida que lleva bajo el brazo habrá de cambiarle la existencia.
Efectivamente, fue ese niño, llamado Pau Casals, que con el tiempo habría de convertirse en uno de los violoncelistas más virtuosos de la historia, quien descubrió, o mejor, redescubrió, aquel tesoro musical que permanecía en el olvido.”

Podeu escoltar aquí la interpretació de la primera suite per part de Pau Casals:

Part 1:

Podeu escoltar la segona part aquí.

I aquí la interpretació de Rostropovich.

Tot i que, des de la meva ignorància, trobo la versió de Rostropovich tècnicament impecable, també em dona la sensació de que l’home te molta presa. M’emociona molt més Pau Casals encara que, com m’han fet notar, potser també és per ser d'ell.

La pluja.

Debussy, Jardins sous la pluie


Singing in the rain.



Georges Brassens - Yann Tiersen & Natacha Regnier - Le parapluie

La mort.

“Tradicionalment s'ha considerat la mort com un fet quotidià, inevitable i lògic en la mesura que forma part del cicle natural que afecta persones, animals i plantes. La mort és llei de vida, afirma la dita popular. I en la concepció cíclica del temps i de l'existència que tenien les societats tradicionals, la mort era acceptada com un fet absolutament normal. La mort temuda era la imprevista: les desgràcies, la mort d'un jove, els mals dolents, les epidèmies, que trencaven el cicle natural en què els fills enterren els pares.
La concepció de la idea de la mort ha canviat força en la nostra societat, i fins i tot la forma de morir. És ben diferent morir a la casa pròpia, envoltat dels familiars, que a un hospital. La mort natural -avis, familiars vells...- és amagada o dissimulada als nens. En canvi, les imatges de la guerra o dels accidents es repeteixen constantment als mitjans de comunicació. La mort adquireix així un caire catastròfic i terrible, com mai l'havia tingut, que contrasta profundament amb l'acceptació natural que es troba implícita en els refranys, creences, pràctiques i tradicions populars referents als difunts.”

Fragment extret d’aquesta pàgina de la Carrutxa. Us animo a visitar-la per entendre millor la festa de Tots Sants. També és interessant la web de Festes.org.

Disney Silly Symphony - The Skeleton Dance


Saint-Saëns. Danse Macabre.

Tot va començar amb una cinta de casset.

Fa una setmana no sabia res de Bach. És clar, sabia que existia, coneixia – superficialment – la seva música. Qui no coneix Bach? Però Bach, la persona... ni idea. Un home vell amb perruca: ni més ni menys que la opinió d’alguns contemporanis de la seva vídua. Ah, sí... sabia que havia tingut molts fills. Moltíssims, eh? Tampoc no tenia ni idea de que la seva obra havia caigut en l’oblit durant dècades. És dur estar lluitant contra aquesta mena d’ignorància a la meva edat. Però em disculparé atribuint la responsabilitat a la pobra educació musical rebuda.
L'únic contacte amb la música clàssica de la meva primera infantesa va ser una cinta de casset de la novena de Beethoven que el meu pare havia comprat als encants. Recordo, més tard, que la mestra de plàstica es va entestar en fer-nos entrar coses belles no només pels ulls sinó també per les orelles posant-nos durant la classe música “de la bona”. Han fugit de la meva memòria totes les melodies, excepte una que ara puc identificar com la primavera de Vivaldi. En canviar d’escola per fer BUP, vaig caure en mans d’una altra professora que creia fermament que l’audició per sí sola obraria miracles. D’aquelles sessions interminables només puc recordar la música aquàtica de Haendel. L’últim capítol, a punt d’entrar a la universitat, el protagonitza el Concierto de Aranjuez, que aquest cop el meu pare va dur a casa ja en format vinil. I fins aquí la meva formació musical. Tot i que, si vull ser fidel a la veritat, durant la meva etapa universitària vaig fer un curs intensiu d’uns altres tipus de músiques amb etiquetes tan pintoresques que si no són inventades és que devien existir.
És clar que potser no anaven tan errades aquelles mestres i alguna cosa va quedant. Quan el soroll etiquetat va abandonar la meva vida, em vaig començar a arrossegar intentant trobar un forat per on introduir-me al món de la música clàssica. Fins i tot – els déus em perdonin – vaig adquirir uns quants d’aquells “Karajan Romántico”, “Espectacular” i no se què més. No sabia què escoltar, ni com escoltar-ho. Per on començar?
Un bon dia, no fa gaire, vaig trobar algú capaç d’obrir-me la porta que havia estat buscant. Quatre anècdotes, dues lectures recomanades i un parell d’enllaços d’àudio... et voilà!

Naturalment, de seguida em vaig ocupar d’aconseguir pels meus fills Pere i el Llop, el Carnaval dels Animals i Fantasia. Perquè tot va fent forat, oi?

Mussorgsky. Una nit a la muntanya pelada. (fragment de Fantasia. 1940. Disney)


Saint-Saëns. Carnaval dels animals. Fossils.


Prokofiev. Peter and the Wolf. (Curt Disney. 1946)
Part 1 de 2.

Part 2 de 2.

L'enveja.

“(...) el señor Görner, organista de la Iglesia Nueva y la de Santo Tomás, no era un músico completamente inexperimentado, a pesar de ser sus composiciones confusas y desordenadas y de que (Sebastián no aseguraba esto, limitándose a repetir, sonriendo, un rumor muy extendido) no utilizaba las reglas de la composición por la sencilla razón de que las desconocía. Era, además, muy vanidoso y envidiaba la perfección con que Sebastián tocaba el órgano, se quejaba de su propia imperfección y no cesaba de hablar de forma bastante despectiva de mi marido. Tardó mucho tiempo en olvidar que, en un ensayo de una cantata, al tocar el órgano, cometió continuamente faltas; hasta que Sebastián montó en cólera, se quitó la peluca y se la tiró a la cabeza diciéndole que más le hubiera valido hacerse zapatero remendón que organista.”
Ana Magdalena Bach. La pequeña crónica de Ana Magdalena Bach. Editorial Juventud. Barcelona, 2000. (Traducció de Carlos Guerendiain). [pàg. 94-95]

Ara em cau millor Johann Sebastian Bach. Com a personatge sempre m’havia semblat un pèl avorrit. Sobre tot en contrast amb l’exagerada imatge que de Mozart es dona a Amadeus:

S’ha criticat molt la magnífica pel·lícula de Milos Forman que, si bé conté nombroses falsetats històriques – de fet, tota ella es basa en una història inventada – és un magnífic retrat de l’enveja a través d’un imaginari Salieri. També personifica la mediocritat, de la que Salieri-Murray Abraham es declara Sant Patró. Davant la mediocritat del senyor Görner, que ningú recordaria si no fos per l’anècdota que explica la senyora Bach, qui pot titllar de mediocre el músic d’éxit Salieri, mestre de Beethoven, Schubert i Liszt?

Antonio Salieri. Qual piacer la nostr'anima ingombra. (Axur, re d'Ormus).

Les glorioses passejades.

Diu Roald Dahl, a propòsit dels seu pare:
“Mantenia una curiosa teoria de com desenvolupar un sentit de la bellesa a les ments dels fills. Cada vegada que la mare es quedava embarassada, esperava fins als darrers tres mesos de l’embaràs i llavors li anunciava que havien de començar «les glorioses passejades». Aquestes glorioses passejades consistien a dur-la al camp, a indrets de gran bellesa, i allà passejar una hora cada dia, de forma i manera que pogués absorbir l’esplendor dels voltants. La seva teoria era que, si els ulls d’una dona embarassada observaven contínuament la bellesa de la natura, aquesta bellesa passaria d’alguna manera a la ment de l’infant encara no nat i que aquell infant creixeria fins a resultar un amant de les coses belles. Aquest fou el tractament que reberen tots els seus fills abans de néixer.”
L’amor a les coses belles del seu pare va fer que, paradoxalment, en Roald passés els seus dies d’escola en un internat anglès. Un cop mort el pare, la mare va tenir molt en compte el desitjos del senyor Dahl:
“El seu marit havia dit sempre i amb decisió que volia que els seus fills s’eduquessin en escoles angleses. Eren les millors del món, solia dir. Molt millor que no pas les noruegues. Millor fins i tot que les gal·leses, a despit del fet que vivia a Gal·les i hi tenia el negoci. Mantenia que hi havia alguna cosa de màgic en l’ensenyament anglès, i que l’educació que proporcionava havia fet que els habitants d’una illa petita formessin una gran nació i un gran imperi i que produïssin la literatura més gran del món.”
Així va ser com el petit Roald va patir els maltractaments, la solitud i la por, desconeguts a la seva vida familiar.
Més endavant – després del seu pas per l’Àfrica colonial i la guerra amb la Royal Air Force – es va revelar com un magnífic escriptor, molt hàbil jugant amb l’humor negre.

Roald Dahl. El nen. Editorial Empúries. Barcelona, 2007. (Traducció de Ramon Barnils) [pàg. 21 i 23]


Avui escolto:
A la cova del rei de la muntanya . Peer Gynt. Edvard H. Grieg

Salvats i enfonsats.

“Tanqui’s entre filats espinosos milers d’individus diferents per edat, condició, origen, llengua, cultura i costums, i sotmeti-se’ls a un règim de vida constant, controlable, idèntic per a tots i per sota de totes les necessitats: és el més rigorós que un investigador hauria pogut crear per establir què és essencial i què és adquirit en el comportament de l’animal-home enfront de la lluita per la vida.
Nosaltres no creiem en la més òbvia i fàcil de les deduccions: que l’home és fonamentalment brutal, egoista i estúpid per com es comporta quan tota la superestructura civil és destruïda (...).
En canvi, ens sembla digne d’atenció aquest fet: és palès que hi ha entre els homes dues categories particularment ben diferenciades: els salvats i els enfonsats. Altres parelles de contraris (els bons i els dolents, els savis i els estúpids, els covards i els valents, els desgraciats i els afortunats) són força menys clares, semblen menys congènites, i sobretot admeten gradacions intermèdies més nombroses i complexes.
Aquesta divisió és molt menys evident en la vida ordinària; en aquesta no passa gaire sovint que un home es perdi, perquè normalment l’home no està sol, i, en la seva ascensió i en la seva devallada, està lligat al destí dels seus veïns (...) A més, cadascú acostuma a posseir unes reserves espirituals, físiques i fins i tot pecuniàries tals, que l’eventualitat d’una desfeta, d’una mancança davant de la vida, també és menys probable. Afegeixi’s encara que la llei i el sentit moral, que és llei interior, exerceixen una sensible acció d’esmorteïment (...).
Però al Lager succeeix ben altrament: aquí la lluita per sobreviure és sense remissió, perquè tothom està desesperadament i brutalment sol.”

“Si els enfonsats no tenen història, i un de sol i ample és el camí de la perdició, els camins de la salvació són, en canvi, molts, difícils i impensats.”

Primo Levi. Si això és un home. Edicions 62. Barcelona, 2008. (Traducció de Francesc Miravitlles). [pàg. 118-120]

A quina categoria pertanyem? Podem rumiar-ho mentre continuem caminant per la “tercera via” que Primo Levi assenyala com “la norma”.

John Williams. Schindler’s List.

Originalitat i repetició.

“La majoria de blogs són reculls de les idees d’altres”, em va dir un amic, traspuant menyspreu. Ell no te blog, considera aquestes eines aparadors de l’ego. I si com a mínim fos un ego que mereixés ser mostrat!
Jo, en canvi, penso que recollir idees dels altres és prou meritori. No tothom és capaç de trobar idees interessants, atractives o importants que mereixin ser mostrades davant d’un públic que les recollirà entusiasmat, agraït i sempre expectant... de vegades. I si són idees embolcallades d’una manera atractiva, encara millor.
Al cap i a la fi: existeixen les idees noves? Mentre faig el meu recorregut diari en mode automàtic, bullint de pensaments que m’impedeixen fins i tot mantenir les mínimes normes de cortesia amb els veïns i coneguts – als que ni tan sols veig – em pregunto si existeix la remota possibilitat de que alguna de les idees que em volten pel cap, ni la més mínima, insignificant o insospitada, no hagi passat abans pel cap d’algun dels milions d’éssers humans han existit fins el dia d’avui.
Encara vaig més enllà i dubto de quantes de les idees innovadores, amarades de genialitat i brillantor, que els grans personatges de la Història ens han llegat siguin, en realitat, idees mai abans pensades. Quantes no són més que pensaments llargament repetits i madurats que un bon dia algú va verbalitzar en una acció no carent – tanmateix, ningú no ho dubta – de mèrit.
Quina part d’aportació individual i quina de cristal·lització d’una remor constant i generalitzada hi ha en cada fita de la història de la humanitat? Quantes vegades ha estat la idea la que ha trobat el seu pensador, i no el pensador el que ha creat quelcom de nou?

L’individu repeteix el que ha après, el col·lectiu innova sense que estigui clar a qui podem atribuir el mèrit. El geni recull tot plegat, ho empaqueta i ens enlluerna. El mediocre xipolleja confós pels seus propis pensaments mancats d’originalitat però completament nous per a ell.

Avui escolto:

Mozart concerto 20 in d, K.466 - 1. Allegro

El motiu

Es pot tenir una mena de síndrome d’Stendhal davant de l’ordinador?