“La majoria de blogs són reculls de les idees d’altres”, em va dir un amic, traspuant menyspreu. Ell no te blog, considera aquestes eines aparadors de l’ego. I si com a mínim fos un ego que mereixés ser mostrat!
Jo, en canvi, penso que recollir idees dels altres és prou meritori. No tothom és capaç de trobar idees interessants, atractives o importants que mereixin ser mostrades davant d’un públic que les recollirà entusiasmat, agraït i sempre expectant... de vegades. I si són idees embolcallades d’una manera atractiva, encara millor.
Al cap i a la fi: existeixen les idees noves? Mentre faig el meu recorregut diari en mode automàtic, bullint de pensaments que m’impedeixen fins i tot mantenir les mínimes normes de cortesia amb els veïns i coneguts – als que ni tan sols veig – em pregunto si existeix la remota possibilitat de que alguna de les idees que em volten pel cap, ni la més mínima, insignificant o insospitada, no hagi passat abans pel cap d’algun dels milions d’éssers humans han existit fins el dia d’avui.
Encara vaig més enllà i dubto de quantes de les idees innovadores, amarades de genialitat i brillantor, que els grans personatges de la Història ens han llegat siguin, en realitat, idees mai abans pensades. Quantes no són més que pensaments llargament repetits i madurats que un bon dia algú va verbalitzar en una acció no carent – tanmateix, ningú no ho dubta – de mèrit.
Quina part d’aportació individual i quina de cristal·lització d’una remor constant i generalitzada hi ha en cada fita de la història de la humanitat? Quantes vegades ha estat la idea la que ha trobat el seu pensador, i no el pensador el que ha creat quelcom de nou?
Jo, en canvi, penso que recollir idees dels altres és prou meritori. No tothom és capaç de trobar idees interessants, atractives o importants que mereixin ser mostrades davant d’un públic que les recollirà entusiasmat, agraït i sempre expectant... de vegades. I si són idees embolcallades d’una manera atractiva, encara millor.
Al cap i a la fi: existeixen les idees noves? Mentre faig el meu recorregut diari en mode automàtic, bullint de pensaments que m’impedeixen fins i tot mantenir les mínimes normes de cortesia amb els veïns i coneguts – als que ni tan sols veig – em pregunto si existeix la remota possibilitat de que alguna de les idees que em volten pel cap, ni la més mínima, insignificant o insospitada, no hagi passat abans pel cap d’algun dels milions d’éssers humans han existit fins el dia d’avui.
Encara vaig més enllà i dubto de quantes de les idees innovadores, amarades de genialitat i brillantor, que els grans personatges de la Història ens han llegat siguin, en realitat, idees mai abans pensades. Quantes no són més que pensaments llargament repetits i madurats que un bon dia algú va verbalitzar en una acció no carent – tanmateix, ningú no ho dubta – de mèrit.
Quina part d’aportació individual i quina de cristal·lització d’una remor constant i generalitzada hi ha en cada fita de la història de la humanitat? Quantes vegades ha estat la idea la que ha trobat el seu pensador, i no el pensador el que ha creat quelcom de nou?
L’individu repeteix el que ha après, el col·lectiu innova sense que estigui clar a qui podem atribuir el mèrit. El geni recull tot plegat, ho empaqueta i ens enlluerna. El mediocre xipolleja confós pels seus propis pensaments mancats d’originalitat però completament nous per a ell.
Avui escolto:
Mozart concerto 20 in d, K.466 - 1. Allegro
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada