O Captain! My Captain!

Madrid. Primavera de 1990. Un nodrit grup d’estudiants de 3r de BUP, de viatge de fi de curs, arriba amb els seus professors a un cinema de la ciutat. Objectiu: passar un vespre gaudint del setè art. Amb el propòsit de permetre als alumnes triar la pel·lícula, el cinema escollit disposa de dues sales. Els alumnes – gairebé 90 – fan cua a la taquilla. Després, quatre d’ells es dirigeixen a la porta de l’esquerra. La resta, amb els professors acompanyants, entren per la porta de la dreta.
Jo, que fa 18 anys era amb el grup marginal, vaig veure “El club de los poetas muertos”.
Sobre la transitada porta de la dreta, el rètol anunciava “Aquí huele a muerto... (¡Pues yo no he sido!)”.

Dead Poets Society. Ending.


O Captain my Captain! our fearful trip is done;

The ship has weather’d every rack, the prize we sought is won;

The port is near, the bells I hear, the people all exulting,

While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring:
But O heart! heart! heart!
O the bleeding drops of red,
Where on the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.
O Captain! my Captain! rise up and hear the bells;

Rise up—for you the flag is flung—for you the bugle trills;

For you bouquets and ribbon’d wreaths—for you the shores a-crowding;

For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;
Here Captain! dear father!
This arm beneath your head;
It is some dream that on the deck,
You’ve fallen cold and dead.
My Captain does not answer, his lips are pale and still;

My father does not feel my arm, he has no pulse nor will;

The ship is anchor’d safe and sound, its voyage closed and done;

From fearful trip, the victor ship, comes in with object won;
Exult, O shores, and ring, O bells!
But I, with mournful tread,
Walk the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.

Walt Whitman

I nosaltres, allà a Madrid, ens havíem deixat el capità a l’últim port. Sense guia, sense nord, encara m’agrada pensar que, en algun moment dels 18 anys transcorreguts, uns quants de nosaltres – tinc la gosadia esperançada d’incloure’m en aquest grup – vam pujar sobre la taula i vam mirar des d’una altra perspectiva, encara que ens manqués el senyor Keating. En fi, carpe diem.