dilluns, 29 de desembre de 2008

Fer-se vell

Turner "The Fighting Téméraire tugged to her last Berth to be broken up". (1838)
.
Ser vell és que la guerra s’ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.
Joan Margarit.


Els primers vint anys de la meva existència els vaig passar amb l’esperança posada en el futur. Fer-se gran va ser començar a lamentar-se de les oportunitats perdudes, dels camins oberts que es van passar de llarg, de la inconsciència adolescent. Fins que un dia el lament va ser pel temps perdut en laments. Llavors vaig comprendre que la vida no podia anar de l’esperança del futur al penediment pel passat. Calia corregir els errors del passat en el present, traçar els camins del futur en aquell precís instant.
Però què fer quan ni tan sols saps d’on venen les bales que xiulen al teu voltant? Què fer quan comences a sospitar que arribaràs a la postguerra sense saber on eren els refugis?

Ravel. Pavane pour une infante défunte

2 comentaris:

Calfred ha dit...

Es cert, fer-se gran es mirar més el passat que el futur, de nosaltres depèn quin dia començar...

Inclús té marxa enrrera, pots rejuvenir per uns anys (mai indefinidament).

Calfred ha dit...

Per cert, també m'agrada Turner :)

(i Klimt)