Algunes coses que vaig escoltar amb devoció fa anys ara em farien caure la cara de vergonya. Unes quantes em deixen indiferent. D’altres em produeixen una sensació d’intensa nostàlgia. Entre aquestes últimes, algunes encara m’agraden. Però no només escolto, també entro a la màquina del temps i visc un instant d’aquells moments en que em pensava que tot era possible. És com la magdalena de Proust incrustada a les orelles. Fa una mica de mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada