dimecres, 28 de gener del 2009

Tendresa

Tornava pel passeig quan una imatge ha atret la meva atenció: a la terrassa d’un bar un home jove posava la mà a la galta d’un de més gran, en un gest d’infinita tendresa. Un fill que estima el seu pare, he pensat primer. Després, en veure les mirades tan intenses i la perllongació del gest en el temps, he cregut que es tractava d’una parella. En qualsevol moment acabarien d’inclinar-se un sobre l’altre i es farien un petó.
Però en passar just pel davant, el miratge s’ha esberlat sobtadament. L’home jove s’ha enretirat de cop. A la mà duia un i-phone i, mentre passava l’altre braç per darrere del respatller de la cadira i s’hi repenjava, he sentit que deia “y esto puedes ponerlo en un montón de idiomas”. “Joder”, ha contestat l’altre que, deixant de mirar el seu company de taula, s’ha tornat a concentrar en la cervesa que tenia a davant seu.

dilluns, 26 de gener del 2009

Biblioteca

Un text que vaig escriure fa temps i que no vull que es perdi...



Tots voldríem que els nostres fills fossin uns grans lectors, però a molts pares els costaria dir exactament per què. Llegir és “bo”, en això tothom hi està d’acord, s’accepta sense discussió. Com en tantes d’altres qüestions que afecten els nostres fills, girem la mirada ràpidament cap a l’escola.
Què fa l’escola per promocionar la lectura? A l’escola és on els nens aprenen a llegir i a escriure, on els acompanyen i els faciliten les eines per adquirir aquesta destresa imprescindible en el medi social en que ens movem. El codi escrit és per tot arreu, i sense saber interpretar-lo ni generar-ne de nou, cap persona pot desenvolupar-se amb total normalitat ara i aquí. Però l’escola pot donar un pas més i no quedar-se en aquesta vessant instrumental de la lectoescriptura. En aquest sentit es mouen els programes que busquen promoure l’hàbit lector a través d’una eina molt potent i sovint oblidada: la biblioteca escolar.
Però n’hi ha prou, amb això? Pot l’escola tota sola fer-se càrrec d’aquesta tasca? És evident que no, i és per això que han sorgit iniciatives com Nascuts per llegir, que persegueix “establir un vincle afectiu entre adults i petits al voltant del llibre”, a través de la lectura en veu alta des del primer any de vida. Entra aquí en escena l’element clau: la família de l’infant. És cert que llegir ens permet accedir al saber, ampliar el nostre vocabulari, millorar la nostra competència lingüística i elevar, en definitiva, el nostre nivell cultural. Però cap d’aquests nobles objectius no generarà en el nen la necessitat de llegir, el gust per la lectura. El nen s’acostarà als llibres, en canvi, si aquests són per ell objectes familiars, que li desperten emocions, que representen moments divertits, que li recorden vivències positives. Cal, per tant, que els adults que envolten el nen tinguin una bona i fluida relació amb els llibres, que els facin servir, que en gaudeixin i que comparteixin aquesta passió amb els nens no com una obligació pel seu bé sinó com un moment lúdic i plaent.
Les biblioteques públiques amb secció infantil proporcionen un espai impagable per propiciar aquesta relació positiva amb el llibre, però quin és l’espai que recordem amb més nostàlgia els que vam ser petits devoradors de llibres? Indubtablement, la biblioteca de casa, on els espais entre literatura adulta i literatura infantil no són estancs, i on la quotidianitat permet als nens viure la relació directa dels seus pares amb la paraula escrita. No es pot transmetre el que no es té, així que en comptes – o a més – de manuals sobre l’educació i la criança dels nens, els pares novells haurien de devorar literatura, emocionar-se, sentir la “fam” de llibres. I tenir llibres, pocs o molts, però ben triats i repartits per tota la casa com un objecte quotidià més. De mica en mica, anar construint la pròpia biblioteca casolana
A la biblioteca casolana conviuen els llibres dels pares i els llibres dels fills; a aquests segons em referiré. És evident que existeix una literatura infantil que te suposadament unes característiques pròpies, i que sovint és considerada una pseudo-literatura o un gènere menor. Això fa que les exigències de qualitat sovint es relaxin, no només en quant al contingut sinó fins i tot en quant al continent. A més, molts adults tenen la idea que en la literatura infantil ha de prevaler una vessant didàctica i fins i tot moralista quan el cert és que aquests aspectes no haurien de ser més rellevants que en la literatura per a adults. I, per descomptat, no haurien de fer oblidar el vessant lúdic i l’exigència de qualitat. Els nens estan aprenent constantment: si els oferim bons llibres, l’experiència serà enriquidora en molts aspectes. Si els oferim llibres carrinclons i alliçonadors, resultarà empobridora i avorrida. A cap adult li agradaria que cada cop que obre una novel·la o un poemari li estiguessin recordant els valors del treball, de l’esforç i de la convivència cívica, o li mostressin amb afany alliçonador els efectes de la infidelitat conjugal o del frau a Hisenda. (Tot i que aquests temes i molts altres es puguin abordar des d’una perspectiva literària sense cap problema, és clar!).
A més de literatura, o llibres de ficció, una bona biblioteca casolana també té llibres de coneixements. No només de contes viu l’infant! Aquí tampoc hem d’oblidar la qualitat tant en el text com en les imatges: posar-se al nivell dels nens no vol dir deixar-se pel camí el rigor.
Una bona llibreria casolana no es composa només de llibres que els Reis han portat al nen o de regals d’aniversari. Llibres heretats i llibres comprats perquè sí són molt importants. Pel que fa als primers, haver passat per unes altres mans – sovint els pares o altres familiars – és un valor afegit. El bon llibre infantil guanya quan es fa vell, sobre tot per la dificultat de trobar reedicions de molts títols. No abandonem al traster els llibres de la nostra infantesa, segurament allà hi tenim molts tresors que estaria bé posar a disposició dels nostres fills. Quant als llibres comprats perquè sí, en recomano molt el seu ús i abús sempre que l’economia familiar ho permeti. De vegades els llibres et troben; no apareixen quan els busques sinó quan ells volen. Això val pels llibres infantils tant com pels dels adults. I val tant per l’enamorament del nen en visitar la llibreria, com per la troballa dels pares... encara que el llibre no sigui recomanat per l’edat que té en aquells moments el nostre fill: Qui sap si quan el necessitem el tornarem a trobar!
Finalment, allà la tenim, la nostra petita biblioteca casolana que va creixent gairebé com un organisme viu. Desistim d’organitzar plans de lectura! No ens angoixem perquè un llibre passi mesos sense despertar el menor interès dels nostres fills. Encara diria més: aprofitem la biblioteca casolana per posar-nos nosaltres mateixos al dia gaudint amb àlbums il·lustrats de tots els temps, amb reculls de rondalles o amb clàssics que en el seu moment potser no vam tenir a l’abast.

dijous, 22 de gener del 2009

El dimoni

El professor era jove, no arribava als trenta, ulleres de pasta, amb cognom basc, crec que de Navarra. Sota el nas arremangat, un riure maliciós, un posat cínic i tot l’aspecte d’acabar de sortir d’un ambient resclosit. Era com el Mar Mort en plena nit: “Volien convertir-me en aquest mar, que no és obert enlloc, en una ment abstracta confinada pel desert”, que va dir després Joan Margarit.
Em feia por, no el suportava i, en canvi, esperava amb impaciència les classes de filosofia. Crec que vaig aixecar més la mà en aquella classe que en tota la resta de la meva vida escolar. No se si allà va néixer el meu jo polemista o si, simplement, el vaig descobrir gràcies a aquell grandíssim manipulador. Em vaig passar tot el trimestre portant-li la contrària, protestant i enfadant-me. Primera avaluació, vaig fer l’examen final amb ràbia i actitud de desafiament. Em va posar un excel·lent.
També era professor de religió. Ens parlava tot sovint dels exorcismes que havia presenciat, dels famosos que havien venut l’ànima al diable, de l'existència d’un infern amb flames de debò. El dimoni era la seva obsessió. “Tan real como yo mismo”, ens deia. Un dia ens va passar un vídeo de fetus mutilats per demostrar-nos com n’era de dolent l’avortament. Al cap de quinze dies la monja directora el va acompanyar a la seva última classe i entre tots dos ens van explicar que li havia sortit l’oportunitat de marxar molt lluny a fer un doctorat, i que – sentint-ho molt – ens havia de deixar. Per substituir-lo va venir una noieta, acabada de llicenciar, que va decidir tornar a començar el temari perquè no entenia els apunts que havíem pres sobre els grecs. No vaig treure cap més excel·lent i ja no em va interessar més la filosofia. Qui pot competir amb el dimoni?

Modest Mussorgski – Una nit a la muntaya pelada.

dimarts, 20 de gener del 2009

Ens en sortim?

Captatio benevolentiae

Provem d’encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.

Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
irrompre arrogants lluint les millors gales
amb discos, amb dones, amb feines estables.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens sortim.
I a vegades una carambola
de sobte ens demostra
que ens sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia, contents, compren flors a sa mare.

Intentem trempejar per ser persones dignes,
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta
que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma,
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre,
havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens sortim.
I a vegades una carambola
de sobte ens demostra
que ens sortim.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens sortim.
I a vegades ens baixa la verge
i de sobte ens revela
que ens sortim.
I a vegades contra tot pronòstic
una gran bestiesa capgira el que crèiem lògic
tot fent evident que per un moment
ens en sortim.


diumenge, 18 de gener del 2009

Petjades

No segueixo petjades. Ningú no segueix les meves. Impossible! És tot un fangar mil vegades trepitjat.

Avui escolto: Dvorak - Symphony No. 9 "From the New World" - 4th movement

divendres, 16 de gener del 2009

dimecres, 14 de gener del 2009

Una marca al calendari


Avui m’he despertat amb una inspiració sobtada. He tingut una idea per una novel·la. Sí, sóc conscient que no en se, d’escriure novel·les. – Bé, deixem-ho en que no en se, d’escriure, així en general. – Si l’escrigués no passaria de ser un munt de pàgines per a autoconsum, però em satisfà aquesta seguretat que se m’ha instal·lat al cervell, que em diu que si la idea l’hagués tingut Coetzee li tornarien a donar el Nobel... Com que mai no ho podré comprovar, sóc feliç amb aquest pensament, encara que tingui problemes per distribuir les comes en un text.
Però després d’aquest esdeveniment de naturalesa tan volàtil – i havent fet un munt d’activitats quotidianes entremig – m’he assegut finalment davant de l’ordinador i allà m’esperava una prometedora notícia. Una antiga col·laboradora meva, d’un preciós però frustrat projecte, m’escriu per oferir-me l’oportunitat de participar en una nova aventura. Per això vull marcar aquest dia al calendari. Per si d’aquí 10 anys necessito recordar quan vaig prendre el miraculós camí de la meva consagració com a escriptora, i quan vaig trobar per fi una font d’ingressos que no m’obliga a sentir-me mercenària d’interessos que detesto.
Segurament el 14 de gener de 2009 serà un dia més, però el marcaré amb esperança perquè cal creure en alguna cosa.

Mozart: Die Zauberflote - Royal Opera House
Papageno! Papagena!

dilluns, 12 de gener del 2009

Tragèdia


Sur l'onde calme et noire où dorment les étoiles
La blanche Ophélia flotte comme un grand lys,
Flotte très lentement, couchée en ses longs voiles ...
Rimbaud

La tragèdia en el món real és, segons el diccionari, un “esdeveniment funest, desgràcia, situació de misèria, etc.”. – Etc. inclòs a la definició.
En el món de la literatura, la tragèdia és una font inesgotable de morts. Però no és la mort el que fa la tragèdia. No només és la mort. És la vida que l’ha precedit i que no podia tenir altre final.
Crec que tot es resumeix en una cosa que Sòfocles li fa dir a Ismene, parlant amb Antígona: “Tens el cor ardent per coses que glacen la sang".

Henry Purcell – El lament de Dido (Emma Kirkby)


La traducció d'Antígona d'on he pres les paraules d'Ismene és de Joan Castellanos.
La pintura és Ophelia d'Everett Millais.

dissabte, 10 de gener del 2009

dijous, 8 de gener del 2009

La mesquina grapada del temps


No sóc Wolfgang. Probablement tampoc no seré Leopold, ni el Bach anglès. Així que segurament ja he fet el més important que havia de fer en aquesta vida: donar vida a uns altres. Si tot va com l’ordre natural de les coses disposa, és el que de mi quedarà quan ja no hi sigui. I no durant gaire temps, al cap i a la fi tots podem tenir el destí de l'Home de Gel. (Llegit a l'Avui: "Després d'analitzar l'ADN mitocondrial del cos humà momificat conegut com a Ötzi o Home del Gel, els experts han arribat a la conclusió que aquest habitant del Tirol, mort als Alps fa uns 5.300 anys, pertanyia a un llinatge humà desaparegut fa anys.").
I què podria quedar? Fins i tot Shakespeare caurà en l’oblit, un dia. Són naturals aquestes ànsies d’immortalitat? Són pròpies d’una ment sana? Li fa res a Johann Sebastian que els concerts de Brandenburg toquin l’ànima d’algú de qui el separen segles? Es van estremir els seus ossos quan Pau Casals va posar els ulls sobre les partitures perdudes? Va emocionar-se allà on sigui la seva ànima immortal el dia que va néixer Gould? Crec que no. Si de cas, li hauria agradat saber-ho en vida. Potser hauríem fet feliç la seva vídua si li haguéssim enviat un missatger amb la bona nova. Però què hauria pensat Anna Magdalena si li haguessin mostrat la petja del seu difunt marit d’aquí 2000 anys? El recordarà algú, llavors?
Ni el geni més estratosfèric, ni la personalitat més influent, ni aquell que ha fet canviar el curs de la història és en realitat més que un estel fugaç. Ràpid a cremar, ràpid a ser oblidat, en les infinites i inabastables magnituds de temps que marquen el fluir de l’univers. Què serem doncs, la resta de mortals, aquestes vides minúscules que ens semblen a nosaltres – propietaris de les mateixes – tot el que és real, i que apareixen als altres – vides minúscules també – només com una visió fugaç d’algú que et trobes a l’autobús, com una cara a la multitud, com una xifra que puja al comptador d’aquest planeta superpoblat?
.
A Elizabeth Costello he llegit:
Per tant, hi ha molts motius perquè em senti insegura sobre com em presento davant de vostès. Malgrat aquest magnífic premi, pel qual estic profundament agraïda, malgrat que em prometi que, en la il·lustre companyia d’aquells que l’han rebut abans que jo, m’escaparé de la mesquina grapada del temps, tots sabem, si som realistes, que només és qüestió de temps abans que els llibres que vostès honren i amb la gènesi dels quals jo he tingut alguna cosa a veure deixin de ser llegits i, a la llarga, deixin de ser recordats. I és com ha de ser. Hi ha d’haver algun límit a la càrrega de records que imposem als nostres fills i als nostres néts. Ells tindran un món propi, del qual nosaltres hauríem de formar cada cop menys part. Gràcies.”
J.M. Coetzee (traducció d’Albert Nolla).


Avui escolto Wagner: Tristan und Isolde. Prelude.

dimecres, 7 de gener del 2009

Una closca


“- No se si vosté te fills o no. Ni tan sols sé si per a un home és el mateix. Però, quan pareixes un fill del teu propi cos, li dónes vida. Sobretot el primer fill, el primogènit. La teva vida deixa de ser en tu per ser en el fill. És per això que en realitat no morim: simplement traspassem la nostra vida; la vida que va ser nostra durant un temps i que deixem enrere. Jo sóc només una closca, com pot veure, la closca que la meva filla ha deixat enrere. No importa el que em passi a mi. No importa el que passi als vells. Però tot i així – ho dic, no puc esperar que m’entengui, però tant hi fa - , és esfereïdor estar a punt de marxar. Encara que el contacte només sigui amb el capciró del dit, ningú no vol perdre’l del tot.”

J.M.Coetzee. (Traducció de Dolors Udina).
"L'edat de ferro"

Avui escolto The Lark Ascending de R. Vaughan Williams:

dissabte, 3 de gener del 2009

Me’ls miro

Me’ls miro mentre es rebolquen en el cadàver putrefacte, lluitant per un os pelat, atacant les vísceres del cos mort i les dels seus competidors. Porten la putrefacció a les seves dents; el cadàver, fa un segon, era encara immaculat i ara put com si fes setmanes que es podreix al sol. J és massa fàcil, M degota per l’hermenèutica, K és ridículament autobiogràfic, maleïts tots. Cal disseccionar sense asaborir.

dijous, 1 de gener del 2009

Corps de roi


La meva última lectura de l’any: Cuerpos del rey. (Publicat per Anagrama juntament amb Trois auters, sota un únic títol. Magnífica traducció de María Teresa Gallego).
Michon, transfigurat en déu Neptú, armat amb la Paraula i adornat amb comes que fan respirar frases llargues, apilades, condensades, espera ajupit entre les algues.
Faltaven poques hores per acabar el 2009 i jo, com tantes altres vegades, havia vingut a remullar-me els peus a la vora del mar. De vegades he vist peixos i altres éssers misteriosos apropar-se als meus dits. He trepitjat tot tipus de sorres, m’he banyat amb precaució en mars mortes, mars salades, mars tropicals, mars del nord, marenostrums, rarament a l’oceà. De vegades he divisat ben lluny vaixells de guerra, brolladors de balenes, fum de batalles, fragor de caceres, cants de sirena, remor de fons.
Però aquest cop, tan bon punt he tocat l’aigua, el déu Michon ha iniciat un remolí, el mar s’ha agitat, m’ha xuclat, s’ha desfermat la tempesta i les aigües se m’han empassat. Amb els pulmons plens d’aigua m’he colpejat contra restes de naufragis, he patit per les mossegades dels taurons, he cregut veure calamars gegants, quimeres, regnes submergits. Beckett, Madame Bovary, Ahab, la g de Victor Hugo, Jean Valjean, campanes de vint tones, el fill del mameluc i el falcó, el Sud, Faulkner, l’elefant, Booz, un lamentable Michon borratxo estirat entre les taules d’un restaurant.
I, tan sobtadament com m’havia xuclat, el mar m’ha escopit. Com un medusa estesa a la sorra, resseca i inútil, he quedat a mercè de la cúpula fosca. Amb les estrelles amenaçant de caure sobre mi com una pedregada de foc.

Debussy. La mer. 3r moviment: Dialogue du vent et de la mer.