La mort.

“Tradicionalment s'ha considerat la mort com un fet quotidià, inevitable i lògic en la mesura que forma part del cicle natural que afecta persones, animals i plantes. La mort és llei de vida, afirma la dita popular. I en la concepció cíclica del temps i de l'existència que tenien les societats tradicionals, la mort era acceptada com un fet absolutament normal. La mort temuda era la imprevista: les desgràcies, la mort d'un jove, els mals dolents, les epidèmies, que trencaven el cicle natural en què els fills enterren els pares.
La concepció de la idea de la mort ha canviat força en la nostra societat, i fins i tot la forma de morir. És ben diferent morir a la casa pròpia, envoltat dels familiars, que a un hospital. La mort natural -avis, familiars vells...- és amagada o dissimulada als nens. En canvi, les imatges de la guerra o dels accidents es repeteixen constantment als mitjans de comunicació. La mort adquireix així un caire catastròfic i terrible, com mai l'havia tingut, que contrasta profundament amb l'acceptació natural que es troba implícita en els refranys, creences, pràctiques i tradicions populars referents als difunts.”

Fragment extret d’aquesta pàgina de la Carrutxa. Us animo a visitar-la per entendre millor la festa de Tots Sants. També és interessant la web de Festes.org.

Disney Silly Symphony - The Skeleton Dance


Saint-Saëns. Danse Macabre.

Tot va començar amb una cinta de casset.

Fa una setmana no sabia res de Bach. És clar, sabia que existia, coneixia – superficialment – la seva música. Qui no coneix Bach? Però Bach, la persona... ni idea. Un home vell amb perruca: ni més ni menys que la opinió d’alguns contemporanis de la seva vídua. Ah, sí... sabia que havia tingut molts fills. Moltíssims, eh? Tampoc no tenia ni idea de que la seva obra havia caigut en l’oblit durant dècades. És dur estar lluitant contra aquesta mena d’ignorància a la meva edat. Però em disculparé atribuint la responsabilitat a la pobra educació musical rebuda.
L'únic contacte amb la música clàssica de la meva primera infantesa va ser una cinta de casset de la novena de Beethoven que el meu pare havia comprat als encants. Recordo, més tard, que la mestra de plàstica es va entestar en fer-nos entrar coses belles no només pels ulls sinó també per les orelles posant-nos durant la classe música “de la bona”. Han fugit de la meva memòria totes les melodies, excepte una que ara puc identificar com la primavera de Vivaldi. En canviar d’escola per fer BUP, vaig caure en mans d’una altra professora que creia fermament que l’audició per sí sola obraria miracles. D’aquelles sessions interminables només puc recordar la música aquàtica de Haendel. L’últim capítol, a punt d’entrar a la universitat, el protagonitza el Concierto de Aranjuez, que aquest cop el meu pare va dur a casa ja en format vinil. I fins aquí la meva formació musical. Tot i que, si vull ser fidel a la veritat, durant la meva etapa universitària vaig fer un curs intensiu d’uns altres tipus de músiques amb etiquetes tan pintoresques que si no són inventades és que devien existir.
És clar que potser no anaven tan errades aquelles mestres i alguna cosa va quedant. Quan el soroll etiquetat va abandonar la meva vida, em vaig començar a arrossegar intentant trobar un forat per on introduir-me al món de la música clàssica. Fins i tot – els déus em perdonin – vaig adquirir uns quants d’aquells “Karajan Romántico”, “Espectacular” i no se què més. No sabia què escoltar, ni com escoltar-ho. Per on començar?
Un bon dia, no fa gaire, vaig trobar algú capaç d’obrir-me la porta que havia estat buscant. Quatre anècdotes, dues lectures recomanades i un parell d’enllaços d’àudio... et voilà!

Naturalment, de seguida em vaig ocupar d’aconseguir pels meus fills Pere i el Llop, el Carnaval dels Animals i Fantasia. Perquè tot va fent forat, oi?

Mussorgsky. Una nit a la muntanya pelada. (fragment de Fantasia. 1940. Disney)


Saint-Saëns. Carnaval dels animals. Fossils.


Prokofiev. Peter and the Wolf. (Curt Disney. 1946)
Part 1 de 2.

Part 2 de 2.

L'enveja.

“(...) el señor Görner, organista de la Iglesia Nueva y la de Santo Tomás, no era un músico completamente inexperimentado, a pesar de ser sus composiciones confusas y desordenadas y de que (Sebastián no aseguraba esto, limitándose a repetir, sonriendo, un rumor muy extendido) no utilizaba las reglas de la composición por la sencilla razón de que las desconocía. Era, además, muy vanidoso y envidiaba la perfección con que Sebastián tocaba el órgano, se quejaba de su propia imperfección y no cesaba de hablar de forma bastante despectiva de mi marido. Tardó mucho tiempo en olvidar que, en un ensayo de una cantata, al tocar el órgano, cometió continuamente faltas; hasta que Sebastián montó en cólera, se quitó la peluca y se la tiró a la cabeza diciéndole que más le hubiera valido hacerse zapatero remendón que organista.”
Ana Magdalena Bach. La pequeña crónica de Ana Magdalena Bach. Editorial Juventud. Barcelona, 2000. (Traducció de Carlos Guerendiain). [pàg. 94-95]

Ara em cau millor Johann Sebastian Bach. Com a personatge sempre m’havia semblat un pèl avorrit. Sobre tot en contrast amb l’exagerada imatge que de Mozart es dona a Amadeus:

S’ha criticat molt la magnífica pel·lícula de Milos Forman que, si bé conté nombroses falsetats històriques – de fet, tota ella es basa en una història inventada – és un magnífic retrat de l’enveja a través d’un imaginari Salieri. També personifica la mediocritat, de la que Salieri-Murray Abraham es declara Sant Patró. Davant la mediocritat del senyor Görner, que ningú recordaria si no fos per l’anècdota que explica la senyora Bach, qui pot titllar de mediocre el músic d’éxit Salieri, mestre de Beethoven, Schubert i Liszt?

Antonio Salieri. Qual piacer la nostr'anima ingombra. (Axur, re d'Ormus).

Les glorioses passejades.

Diu Roald Dahl, a propòsit dels seu pare:
“Mantenia una curiosa teoria de com desenvolupar un sentit de la bellesa a les ments dels fills. Cada vegada que la mare es quedava embarassada, esperava fins als darrers tres mesos de l’embaràs i llavors li anunciava que havien de començar «les glorioses passejades». Aquestes glorioses passejades consistien a dur-la al camp, a indrets de gran bellesa, i allà passejar una hora cada dia, de forma i manera que pogués absorbir l’esplendor dels voltants. La seva teoria era que, si els ulls d’una dona embarassada observaven contínuament la bellesa de la natura, aquesta bellesa passaria d’alguna manera a la ment de l’infant encara no nat i que aquell infant creixeria fins a resultar un amant de les coses belles. Aquest fou el tractament que reberen tots els seus fills abans de néixer.”
L’amor a les coses belles del seu pare va fer que, paradoxalment, en Roald passés els seus dies d’escola en un internat anglès. Un cop mort el pare, la mare va tenir molt en compte el desitjos del senyor Dahl:
“El seu marit havia dit sempre i amb decisió que volia que els seus fills s’eduquessin en escoles angleses. Eren les millors del món, solia dir. Molt millor que no pas les noruegues. Millor fins i tot que les gal·leses, a despit del fet que vivia a Gal·les i hi tenia el negoci. Mantenia que hi havia alguna cosa de màgic en l’ensenyament anglès, i que l’educació que proporcionava havia fet que els habitants d’una illa petita formessin una gran nació i un gran imperi i que produïssin la literatura més gran del món.”
Així va ser com el petit Roald va patir els maltractaments, la solitud i la por, desconeguts a la seva vida familiar.
Més endavant – després del seu pas per l’Àfrica colonial i la guerra amb la Royal Air Force – es va revelar com un magnífic escriptor, molt hàbil jugant amb l’humor negre.

Roald Dahl. El nen. Editorial Empúries. Barcelona, 2007. (Traducció de Ramon Barnils) [pàg. 21 i 23]


Avui escolto:
A la cova del rei de la muntanya . Peer Gynt. Edvard H. Grieg

Salvats i enfonsats.

“Tanqui’s entre filats espinosos milers d’individus diferents per edat, condició, origen, llengua, cultura i costums, i sotmeti-se’ls a un règim de vida constant, controlable, idèntic per a tots i per sota de totes les necessitats: és el més rigorós que un investigador hauria pogut crear per establir què és essencial i què és adquirit en el comportament de l’animal-home enfront de la lluita per la vida.
Nosaltres no creiem en la més òbvia i fàcil de les deduccions: que l’home és fonamentalment brutal, egoista i estúpid per com es comporta quan tota la superestructura civil és destruïda (...).
En canvi, ens sembla digne d’atenció aquest fet: és palès que hi ha entre els homes dues categories particularment ben diferenciades: els salvats i els enfonsats. Altres parelles de contraris (els bons i els dolents, els savis i els estúpids, els covards i els valents, els desgraciats i els afortunats) són força menys clares, semblen menys congènites, i sobretot admeten gradacions intermèdies més nombroses i complexes.
Aquesta divisió és molt menys evident en la vida ordinària; en aquesta no passa gaire sovint que un home es perdi, perquè normalment l’home no està sol, i, en la seva ascensió i en la seva devallada, està lligat al destí dels seus veïns (...) A més, cadascú acostuma a posseir unes reserves espirituals, físiques i fins i tot pecuniàries tals, que l’eventualitat d’una desfeta, d’una mancança davant de la vida, també és menys probable. Afegeixi’s encara que la llei i el sentit moral, que és llei interior, exerceixen una sensible acció d’esmorteïment (...).
Però al Lager succeeix ben altrament: aquí la lluita per sobreviure és sense remissió, perquè tothom està desesperadament i brutalment sol.”

“Si els enfonsats no tenen història, i un de sol i ample és el camí de la perdició, els camins de la salvació són, en canvi, molts, difícils i impensats.”

Primo Levi. Si això és un home. Edicions 62. Barcelona, 2008. (Traducció de Francesc Miravitlles). [pàg. 118-120]

A quina categoria pertanyem? Podem rumiar-ho mentre continuem caminant per la “tercera via” que Primo Levi assenyala com “la norma”.

John Williams. Schindler’s List.

Originalitat i repetició.

“La majoria de blogs són reculls de les idees d’altres”, em va dir un amic, traspuant menyspreu. Ell no te blog, considera aquestes eines aparadors de l’ego. I si com a mínim fos un ego que mereixés ser mostrat!
Jo, en canvi, penso que recollir idees dels altres és prou meritori. No tothom és capaç de trobar idees interessants, atractives o importants que mereixin ser mostrades davant d’un públic que les recollirà entusiasmat, agraït i sempre expectant... de vegades. I si són idees embolcallades d’una manera atractiva, encara millor.
Al cap i a la fi: existeixen les idees noves? Mentre faig el meu recorregut diari en mode automàtic, bullint de pensaments que m’impedeixen fins i tot mantenir les mínimes normes de cortesia amb els veïns i coneguts – als que ni tan sols veig – em pregunto si existeix la remota possibilitat de que alguna de les idees que em volten pel cap, ni la més mínima, insignificant o insospitada, no hagi passat abans pel cap d’algun dels milions d’éssers humans han existit fins el dia d’avui.
Encara vaig més enllà i dubto de quantes de les idees innovadores, amarades de genialitat i brillantor, que els grans personatges de la Història ens han llegat siguin, en realitat, idees mai abans pensades. Quantes no són més que pensaments llargament repetits i madurats que un bon dia algú va verbalitzar en una acció no carent – tanmateix, ningú no ho dubta – de mèrit.
Quina part d’aportació individual i quina de cristal·lització d’una remor constant i generalitzada hi ha en cada fita de la història de la humanitat? Quantes vegades ha estat la idea la que ha trobat el seu pensador, i no el pensador el que ha creat quelcom de nou?

L’individu repeteix el que ha après, el col·lectiu innova sense que estigui clar a qui podem atribuir el mèrit. El geni recull tot plegat, ho empaqueta i ens enlluerna. El mediocre xipolleja confós pels seus propis pensaments mancats d’originalitat però completament nous per a ell.

Avui escolto:

Mozart concerto 20 in d, K.466 - 1. Allegro

El motiu

Es pot tenir una mena de síndrome d’Stendhal davant de l’ordinador?