Black Adder

Avui he posat la televisió per mirar una peli en DVD, i estaven fent l'últim capítol de l'última temporada de l'Escurçó Negre. M'he quedat a mirar-ho (afortunadament, perquè la pel·lícula que finalment he mirat era horrible).
Tinc les quatre temporades en DVD, però la meva preferida és la quarta.
Us deixo un fragment de l'episodi que he vist avui, i la transcripció d'alguns fragments del guió.



(...)

Edmund: How could it possibly be worth it? We've been sitting here since Christmas 1914, during which millions of men have died, and we've advanced no further than an asthsmatic ant with some heavy shopping.

(...)

George: You know, that's the thing I don't really understand about you, Cap. You're a professional soldier, and yet, sometimes you sound as though you bally well haven't enjoyed soldiering at all.
Edmund: Well, you see, George, I did like it, back in the old days when the prerequisite of a British campaign was that the enemy should under no circumstances carry guns -- even spears made us think twice. The kind of people we liked to fight were two feet tall and armed with dry grass.
George: Now, come off it, sir -- what about Mboto Gorge, for heaven's sake?
Edmund: Yes, that was a bit of a nasty one -- ten thousand Watusi warriors armed to the teeth with kiwi fruit and guava halves. After the battle, instead of taking prisoners, we simply made a huge fruit salad. No, when I joined up, I never imagined anything as awful as this war. I'd had fifteen years of military experience, perfecting the art of ordering a pink gin and saying "Do you do it doggy-doggy?" in Swahili, and then suddenly four-and-a-half million heavily armed Germans hoved into view. That was a shock, I can tell you.

(...)

Darling: Listen! Our guns have stopped.
George: You don't think...?
Baldrick: Maybe the war's over. Maybe it's peace!
George: Well, hurrah! The big knobs have gone round the table and yanked the iron out of the fire!
Darling: Thank God! We lived through it! The Great War: 1914-1917.
George: Hip hip!
All but Edmund: Hurray!
Edmund: (loading his revolver) I'm afraid not. The guns have stopped because we're about to attack. Not even our generals are mad enough to shell their own men. They think it's far more sporting to let the Germans do it.

Tots els guions aquí.

Mr. Earbrass Writes a Novel

He must be mad to go on enduring the unexquisite agony of writing when it all turns out drivel.

Edward Gorey. The Unstrung Harp.

El camí

Alphonse Mucha

Quan vaig perdre el camí? O és que mai no l'he trepitjat?
De vegades em sento així, i m'entra el pànic. Cap a on he de córrer?

Fins que recordo que el meu camí és el que tinc sota els peus.

Llimonada fresqueta

He rebut el “Premi llimonada”. Me l’ha donat la Gemma, d'Anar aprenent. M’ha fet molta il·lusió, més que pel premi en si, per qui me l’ha donat. Després m’ha entrat curiositat per esbrinar l’origen d’aquest artefacte de propagació exponencial i he intentat rastrejar-lo endarrere. Ha estat apassionant, m’he vist passant per blogs de tota mena. M’ha fet molta gràcia veure com en diferents contextos se li donaven diferents connotacions – si la memòria no en falla, crec que algú deia que es tractava d’un premi para “rojales”. Sigui el que sigui això. No se què en deurien pensar d’això els que, 20 enllaços més allà, se’l repartien entre posts lloant Déu i la patria. Després he provat de posar el nom en anglès i, oh!, ha sortit de tot, allà! Però el cas és que finalment no he pogut esbrinar qui va ser l’inventor de la cosa.

Per mi ha estat tot un honor que la Gemma pensés en mi, i compartir el reconeixement amb els altres tres blogs que ha triat. Jo passo tot seguit a inventar-me les regles del premi – com que veig que la Gemma no les ha copiat, puc fer veure que no les he llegit – i em limitaré a recomanar als meus lectors que visitin aquests tres blogs, que m’agraden molt i visito sovint (tot i que dos d’ells no els tinc en el blogroll d’aquest blog sinó en el de Coses de nens), i que se que visiten la Síndrome d’Stendhal de tant en tant, deixant comentaris que em fan molt feliç, perquè em sento menys monologuista que de costum.

Anar aprenent

L’efecte Jauss

El diario de Superwoman

Com que no són legions les que em visiten – ni cal – suposo que a efectes pràctics és com presentar-los entre ells, a banda de donar-los a conèixer a algún que altre despistat que passa per aquí de tant en tant procedent de les insondables profunditats del blogger i dels camins inescrutables del google. Els tres blogs són tres estils molt diferents, i els tres m’agraden molt.

Acabo amb una mica de música, que he “descobert” Rutter i estic amb això:

Temps perdut

Si el temps que gasto lamentant el temps perdut el fes servir per fer aquelles coses que no tinc temps de fer, ni em lamentaria ni tindria motius per lamentar-me.