Que petits, polits i ridículament seriosos es veien els altres homes, que, amb els cabells ben curts i clapejats de gris i els colls encartonats, corrien fent passes petites i enèrgiques. N'hi havia una infinitat, eixams desesperats que s'afanyaven per l'estació i els carrers i que al cap d'una hora estarien tots ben quiets. Els edificis d'oficines del centre els esperaven per empassar-se'ls i retenir-los, de manera que si des d'una torre d'aquelles miraves la que hi havia a l'altra banda del buit, veies una mena d'insectari immens i silenciós, ple d'homes diminuts i rosats, vestits amb camisa blanca, que, sense parar, movien papers i parlaven per telèfon arrugant el front, representant amb vehemència el seu absurd paper, sota la suprema indiferència dels núvols primaverals que passaven ondulants.
Richard Yates. Revolutionary Road. [
Traducció de Josefina Caball]. Proa, 2008 (pàgina 117).
