dijous, 27 de novembre del 2008

Recordant una classe de francès de fa 20 anys

Jacques Prévert, Paris 1955. Robert Doisneau.

Déjeuner du matin
Il a mis le café
Dans la tasse
Il a mis le lait
Dans la tasse de café
Il a mis le sucre
Dans le café au lait
Avec la petite cuiller
Il a tourné
Il a bu le café au lait
Et il a reposé la tasse
Sans me parler
Il a allumé
Une cigarette
Il a fait des ronds
Avec la fumée
Il a mis les cendres
Dans le cendrier
Sans me parler
Sans me regarder
Il s'est levé
Il a mis
Son chapeau sur sa tête
Il a mis son manteau de pluie
Parce qu'il pleuvait
Et il est parti
Sous la pluie
Sans une parole
Sans me regarder
Et moi j'ai pris
Ma tête dans ma main
Et j'ai pleuré
.
Crec que el poema va ser triat només perquè era fàcil i servia per aprendre vocabulari i utilitzar un temps verbal. Però llavors, amb 15 anys, no el podia comprendre. No em deia res. Ahir a la nit vaig somniar que una porta s’obria a la foscor. I lluny, molt lluny, una escletxa de llum deixava passar una veu que recitava aquest poema que ja havia oblidat. Déjeuner du matin. Em pregunto si quan tingui vuitanta anys giraré la vista enrere i miraré amb tendresa el maldestre i desorientat ésser que sóc ara mateix, amb la mateixa condescendència que des de la meva trentena em miro el meu jo dels quinze anys.
Fa 20 anys el que a mi em deia alguna cosa era, per exemple, això:
U2 – I Still Haven't Found What I'm Looking For