La fruita, de tan podrida, s’ha esberlat. Crec que s’apropen canvis, el que no se és si seran per bé, o entrarem en una decadència encara més evident que la que ja patim. En aquesta terra que un dia va fer un intent de revolució industrial dins d’una península agrària i adormida, però que ràpidament va aferrar-se als compradors captius de la Meseta i d’ultramar... En aquesta terra on es va creure en la revolució i l’agermanament dels pobles, per tot seguit matar i morir, on uns fugiren cap a la muntanya mentre uns altres pactaven amb l’enemic per conservar els privilegis... En aquesta terra on els messies i els traïdors van de la mà, on el papus serveix en safata de plata la victòria electoral a la principal agència de col·locació del país, on el sí però no és l’alternativa a “l’ara no toca”, on muntar un negoci legal és una lluita a mort amb la burocràcia però finançar un partit il·legalment és un joc de nens... En aquesta terra on les ciutats són de disseny i els carrers fan ferum de pixum... En aquesta terra esgotada que ha apostat pels cambrers i els paletes mentre els enginyers havien de fugir nord enllà... En aquesta terra que es pensa que fent pedagogia s’aconsegueix que el brau esdevingui ovella... En aquesta terra sense futur, en aquesta terra de covards, dic, alguna cosa ha de passar ben aviat. O ara o mai. Per si de cas, que els meus fills aprenguin idiomes per quan toqui emigrar.
Vídeo de Vilaweb TV que recull la interpretació d'El Cant de la Senyera en l'acte de protesta contra Fèlix Millet, fet davant del Palau el 18 de setembre del 2009.
