Spem in alium

Desanimada

Fastiguejada pels Millets, per les FAES, per la Falange, pels advocats de l’Estat i per certs personatges buits i mediocres que canten la Internacional amb el puny aixecat per escarni de los pueblos del mundo. I podria seguir enumerant, però ho deixo aquí.

... com m’agradaria allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Quan em trobo així, només hi ha una solució...

After Dark

Encara que costi de creure, encara no havia llegit res de Haruki Murakami. La traducció de l'Albert Nolla m'ha semblat molt bona. Planejo una nova incursió a la llibreria, a l'apartat d'"altres literatures", lletra M.

El sentit de la vida

Què tenen en comú les Vies minuscules de Michon i Dans le café de la jeneusse perdue de Modiano amb Peter and Wendy de Barrie o The house at Pooh corner de Milne?

De primer, que jo les he llegides. Això, en un món que gira al meu voltant, és una cosa de gran importància. En segon lloc, que en algun moment, algun fragment se m’ha clavat en aquell racó de la ment que de vegades s’expandeix sense deixar-me pensar en res més, i on guardo la inquietud pel sentit de la vida. Inquietud que ni els Monty Python han pogut esvair, i ho dic molt seriosament.

La meva última gran lectura: les cartes que el pare Noel va escriure als quatre fills de Tolkien, durant les dècades dels 20 i 30 del segle XX. Ara, el pare Noel, que encara deu estar fent la llarga migdiada estival, deu somiar les cartes que escriurà als nens de la generació dels rebesnéts de Tolkien. Se n’adonarà del temps passat? Notarà la diferència entre aquests i aquells nens? No puc deixar de pensar en el ferro roent que es devia clavar al cor de Wendy en adonar-se que Peter Pan havia oblidat Campaneta, que no recordava les aventures passades, que en el seu món ella havia deixar de ser.
Per viure cal morir, la immortalitat està revestida d’oblit. Per més que ho repeteixi, no li trobo el sentit. Morir és només estalviar-se el malson de viure en directe l’oblit.

Li llegia Peter i Wendy al meu fill gran, i me n’adonava que les garlandes que Barrie havia penjat del sostre de la seva història li feien pessigolles al cap, a la cara... el nen, assegut amb les cames creuades, rebia amb confiança i amb alegria la carícia de les llargues puntes de seda de les garlandes de colors. El meu cap, en canvi, depassava per molt l’alçada d’aquestes garlandes i es passejava entre uns núvols de tempesta que feien molta por. Vaig pensar en agafar a coll el meu fill per deixar-li veure... només un moment. Va mirar-s’ho amb la mateixa insensatesa que les nens perduts s’enfrontaven als pirates, i el vaig baixar, veient que, per sort, ell encara veia el País de Mai Més, i no els altres mapes que s’hi superposen i que potser descobrirà a mida que es vagi fent gran.

40 simfonies

Si en un temps hom feia 40 simfonies com qui res, uns anys més tard fer-ne 9 ja era una proesa i arribar a les 10 era mort segura. Avui quantitat ja està totalment renyida amb qualitat fins al punt que ambdós mots semblen antònims.



Escolto aquest moviment tot planxant i em sento aristocràtica malgrat la desagradosa tasca manual. Gràcies a l’Amadeus puc suportar certes coses, tot i que al final sento que alguna cosa no marxa bé quan soc més jo en companyia dels morts que dels vius. Però què hi farem? Si llegint oblido el món que visc i deturo els meus propis pensaments – que mai em deixen tranquil·la – tot substituint-los per la veu d’un altre, escoltant música s’aixeca un vel i baixa rere meu un altre, els móns es transparenten i sembla que arribo a tocar amb els dits alguna cosa important. Però, al final, sempre se m’acaba escapant.
S’ha acabat l’aigua de la planxa. I la samarreta te una taca, l’hauré de tornar a rentar. Fi del moviment.

Black Adder

Avui he posat la televisió per mirar una peli en DVD, i estaven fent l'últim capítol de l'última temporada de l'Escurçó Negre. M'he quedat a mirar-ho (afortunadament, perquè la pel·lícula que finalment he mirat era horrible).
Tinc les quatre temporades en DVD, però la meva preferida és la quarta.
Us deixo un fragment de l'episodi que he vist avui, i la transcripció d'alguns fragments del guió.



(...)

Edmund: How could it possibly be worth it? We've been sitting here since Christmas 1914, during which millions of men have died, and we've advanced no further than an asthsmatic ant with some heavy shopping.

(...)

George: You know, that's the thing I don't really understand about you, Cap. You're a professional soldier, and yet, sometimes you sound as though you bally well haven't enjoyed soldiering at all.
Edmund: Well, you see, George, I did like it, back in the old days when the prerequisite of a British campaign was that the enemy should under no circumstances carry guns -- even spears made us think twice. The kind of people we liked to fight were two feet tall and armed with dry grass.
George: Now, come off it, sir -- what about Mboto Gorge, for heaven's sake?
Edmund: Yes, that was a bit of a nasty one -- ten thousand Watusi warriors armed to the teeth with kiwi fruit and guava halves. After the battle, instead of taking prisoners, we simply made a huge fruit salad. No, when I joined up, I never imagined anything as awful as this war. I'd had fifteen years of military experience, perfecting the art of ordering a pink gin and saying "Do you do it doggy-doggy?" in Swahili, and then suddenly four-and-a-half million heavily armed Germans hoved into view. That was a shock, I can tell you.

(...)

Darling: Listen! Our guns have stopped.
George: You don't think...?
Baldrick: Maybe the war's over. Maybe it's peace!
George: Well, hurrah! The big knobs have gone round the table and yanked the iron out of the fire!
Darling: Thank God! We lived through it! The Great War: 1914-1917.
George: Hip hip!
All but Edmund: Hurray!
Edmund: (loading his revolver) I'm afraid not. The guns have stopped because we're about to attack. Not even our generals are mad enough to shell their own men. They think it's far more sporting to let the Germans do it.

Tots els guions aquí.

Mr. Earbrass Writes a Novel

He must be mad to go on enduring the unexquisite agony of writing when it all turns out drivel.

Edward Gorey. The Unstrung Harp.