Un text que vaig escriure fa temps i que no vull que es perdi...
Tots voldríem que els nostres fills fossin uns grans lectors, però a molts pares els costaria dir exactament per què. Llegir és “bo”, en això tothom hi està d’acord, s’accepta sense discussió. Com en tantes d’altres qüestions que afecten els nostres fills, girem la mirada ràpidament cap a l’escola.
Què fa l’escola per promocionar la lectura? A l’escola és on els nens aprenen a llegir i a escriure, on els acompanyen i els faciliten les eines per adquirir aquesta destresa imprescindible en el medi social en que ens movem. El codi escrit és per tot arreu, i sense saber interpretar-lo ni generar-ne de nou, cap persona pot desenvolupar-se amb total normalitat ara i aquí. Però l’escola pot donar un pas més i no quedar-se en aquesta vessant instrumental de la lectoescriptura. En aquest sentit es mouen els programes que busquen promoure l’hàbit lector a través d’una eina molt potent i sovint oblidada:
la biblioteca escolar.
Però n’hi ha prou, amb això? Pot l’escola tota sola fer-se càrrec d’aquesta tasca? És evident que no, i és per això que han sorgit iniciatives com
Nascuts per llegir, que persegueix “establir un vincle afectiu entre adults i petits al voltant del llibre”, a través de la lectura en veu alta des del primer any de vida. Entra aquí en escena l’element clau: la família de l’infant. És cert que llegir ens permet accedir al saber, ampliar el nostre vocabulari, millorar la nostra competència lingüística i elevar, en definitiva, el nostre nivell cultural. Però cap d’aquests nobles objectius no generarà en el nen la necessitat de llegir, el gust per la lectura. El nen s’acostarà als llibres, en canvi, si aquests són per ell objectes familiars, que li desperten emocions, que representen moments divertits, que li recorden vivències positives. Cal, per tant, que els adults que envolten el nen tinguin una bona i fluida relació amb els llibres, que els facin servir, que en gaudeixin i que comparteixin aquesta passió amb els nens no com una obligació pel seu bé sinó com un moment lúdic i plaent.
Les biblioteques públiques amb secció infantil proporcionen un espai impagable per propiciar aquesta relació positiva amb el llibre, però quin és l’espai que recordem amb més nostàlgia els que vam ser petits devoradors de llibres? Indubtablement, la biblioteca de casa, on els espais entre literatura adulta i literatura infantil no són estancs, i on la quotidianitat permet als nens viure la relació directa dels seus pares amb la paraula escrita. No es pot transmetre el que no es té, així que en comptes – o a més – de manuals sobre l’educació i la criança dels nens, els pares novells haurien de devorar literatura, emocionar-se, sentir la “fam” de llibres. I tenir llibres, pocs o molts, però ben triats i repartits per tota la casa com un objecte quotidià més. De mica en mica, anar construint la pròpia biblioteca casolana
A la biblioteca casolana conviuen els llibres dels pares i els llibres dels fills; a aquests segons em referiré. És evident que existeix una literatura infantil que te suposadament unes característiques pròpies, i que sovint és considerada una pseudo-literatura o un gènere menor. Això fa que les exigències de qualitat sovint es relaxin, no només en quant al contingut sinó fins i tot en quant al continent. A més, molts adults tenen la idea que en la literatura infantil ha de prevaler una vessant didàctica i fins i tot moralista quan el cert és que aquests aspectes no haurien de ser més rellevants que en la literatura per a adults. I, per descomptat, no haurien de fer oblidar el vessant lúdic i l’exigència de qualitat. Els nens estan aprenent constantment: si els oferim bons llibres, l’experiència serà enriquidora en molts aspectes. Si els oferim llibres carrinclons i alliçonadors, resultarà empobridora i avorrida. A cap adult li agradaria que cada cop que obre una novel·la o un poemari li estiguessin recordant els valors del treball, de l’esforç i de la convivència cívica, o li mostressin amb afany alliçonador els efectes de la infidelitat conjugal o del frau a Hisenda. (Tot i que aquests temes i molts altres es puguin abordar des d’una perspectiva literària sense cap problema, és clar!).
A més de literatura, o llibres de ficció, una bona biblioteca casolana també té llibres de coneixements. No només de contes viu l’infant! Aquí tampoc hem d’oblidar la qualitat tant en el text com en les imatges: posar-se al nivell dels nens no vol dir deixar-se pel camí el rigor.
Una bona llibreria casolana no es composa només de llibres que els Reis han portat al nen o de regals d’aniversari. Llibres heretats i llibres comprats perquè sí són molt importants. Pel que fa als primers, haver passat per unes altres mans – sovint els pares o altres familiars – és un valor afegit. El bon llibre infantil guanya quan es fa vell, sobre tot per la dificultat de trobar reedicions de molts títols. No abandonem al traster els llibres de la nostra infantesa, segurament allà hi tenim molts tresors que estaria bé posar a disposició dels nostres fills. Quant als llibres comprats perquè sí, en recomano molt el seu ús i abús sempre que l’economia familiar ho permeti. De vegades els llibres et troben; no apareixen quan els busques sinó quan ells volen. Això val pels llibres infantils tant com pels dels adults. I val tant per l’enamorament del nen en visitar la llibreria, com per la troballa dels pares... encara que el llibre no sigui recomanat per l’edat que té en aquells moments el nostre fill: Qui sap si quan el necessitem el tornarem a trobar!
Finalment, allà la tenim, la nostra petita biblioteca casolana que va creixent gairebé com un organisme viu. Desistim d’organitzar plans de lectura! No ens angoixem perquè un llibre passi mesos sense despertar el menor interès dels nostres fills. Encara diria més: aprofitem la biblioteca casolana per posar-nos nosaltres mateixos al dia gaudint amb àlbums il·lustrats de tots els temps, amb reculls de rondalles o amb clàssics que en el seu moment potser no vam tenir a l’abast.
