Acqua, o el que poden fer els nens...
Fa 16 anys
divendres, 23 de juliol del 2010
Este video se ha suprimido debido a una infracción en los términos de uso
Escrius unes paraules. O no tens paraules. I et ve de gust compartir una composició de Pergolesi, o un passatge de Debussy. Tornes un any després i algú ha considerat que aquella interpretació no havia de ser allà. Que era il·legal, una infracción... Qualsevol que arreu del planeta hagi volgut posar una mica de música al seu seu blog pot trobar-se en qualsevol moment que allà on hi havia un missatge, de sobte, només hi ha un forat negre per causa de unos términos de uso. Jo no se a qui fa mal que poguem escoltar un trosset dels cants del Cor de nens de Viena. Potser això, fins i tot, ens farà buscar el CD - aquest artefacte en vies d'extinció - i donar uns calerons a la diligent indústria musical, que no te altra cosa a fer que rastrejar espurnetes al youtube per deixar-nos en l'absoluta foscor. Com si sense aquestes engrunes algú pogués trobar el camí cap a les botigues de discos, indrets cada cop més apartats i llunyans dels camins per on discorren les coses que es volen donar a conéixer (ho sento pels botiguers). Doncs què voleu? Si no ens deixen les engrunes, s'hauran de confitar el pa sencer. Afortunadament ni Mozart ni Bach els pertanyen, de manera que en algun lloc o altre els retrobarem. Però sempre quedarà aquell forat negre que certifica l'estupidesa d'uns, la ingenuïtat dels altres, el missatge que ha quedat buit de contingut. L'epitafi d'un món que s'acaba, escrit per aquells que, volent-lo salvar, l'han acabat de matar.
dijous, 22 de juliol del 2010
Bentornats, tot torna a començar
Feia gairebé 9 mesos que no passava per aquí. Pràcticament un embaràs. No hi ha hagut embaràs, però sí que he estat païnt una serie d'idees i sensacions. Vaig abandonar el blog amb l'inici del cas Millet i torno pocs dies després de la gran manifestació del 10 de juliol. Jo és que soc monotemàtica i quan una cosa m'amoïna puc passar-me mesos bloquejada amb els meus propis pensaments. Pocs llibres he pogut digerir, poca música nova he pogut incorporar; el neguit que sentia era intermitent però prou regular com per impedir-me altres tasques que requerisin la participació d'un nombre significatiu de neurones. També he tingut molta feina, però això no és excusa. La feina mai no ho pot ser. Qui vol, treu temps d'on sigui.
En tot cas, ja torno a ser aquí. Torno a començar.
dimecres, 21 de juliol del 2010
dissabte, 17 de juliol del 2010
dissabte, 7 de novembre del 2009
divendres, 30 d’octubre del 2009
La fruita podrida
La fruita, de tan podrida, s’ha esberlat. Crec que s’apropen canvis, el que no se és si seran per bé, o entrarem en una decadència encara més evident que la que ja patim. En aquesta terra que un dia va fer un intent de revolució industrial dins d’una península agrària i adormida, però que ràpidament va aferrar-se als compradors captius de la Meseta i d’ultramar... En aquesta terra on es va creure en la revolució i l’agermanament dels pobles, per tot seguit matar i morir, on uns fugiren cap a la muntanya mentre uns altres pactaven amb l’enemic per conservar els privilegis... En aquesta terra on els messies i els traïdors van de la mà, on el papus serveix en safata de plata la victòria electoral a la principal agència de col·locació del país, on el sí però no és l’alternativa a “l’ara no toca”, on muntar un negoci legal és una lluita a mort amb la burocràcia però finançar un partit il·legalment és un joc de nens... En aquesta terra on les ciutats són de disseny i els carrers fan ferum de pixum... En aquesta terra esgotada que ha apostat pels cambrers i els paletes mentre els enginyers havien de fugir nord enllà... En aquesta terra que es pensa que fent pedagogia s’aconsegueix que el brau esdevingui ovella... En aquesta terra sense futur, en aquesta terra de covards, dic, alguna cosa ha de passar ben aviat. O ara o mai. Per si de cas, que els meus fills aprenguin idiomes per quan toqui emigrar.
Vídeo de Vilaweb TV que recull la interpretació d'El Cant de la Senyera en l'acte de protesta contra Fèlix Millet, fet davant del Palau el 18 de setembre del 2009.
diumenge, 25 d’octubre del 2009
dissabte, 24 d’octubre del 2009
dilluns, 12 d’octubre del 2009
Segueixo en silenci
Les coses que voldria escriure son massa llargues i massa difícils.
Que parli Mozart, que sempre l'encerta.
Que parli Mozart, que sempre l'encerta.
dimecres, 30 de setembre del 2009
dimarts, 22 de setembre del 2009
Desanimada
Fastiguejada pels Millets, per les FAES, per la Falange, pels advocats de l’Estat i per certs personatges buits i mediocres que canten la Internacional amb el puny aixecat per escarni de los pueblos del mundo. I podria seguir enumerant, però ho deixo aquí.
... com m’agradaria allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
Quan em trobo així, només hi ha una solució...
... com m’agradaria allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
Quan em trobo així, només hi ha una solució...
dissabte, 22 d’agost del 2009
After Dark
Encara que costi de creure, encara no havia llegit res de Haruki Murakami. La traducció de l'Albert Nolla m'ha semblat molt bona. Planejo una nova incursió a la llibreria, a l'apartat d'"altres literatures", lletra M.
diumenge, 16 d’agost del 2009
El sentit de la vida
Què tenen en comú les Vies minuscules de Michon i Dans le café de la jeneusse perdue de Modiano amb Peter and Wendy de Barrie o The house at Pooh corner de Milne?
De primer, que jo les he llegides. Això, en un món que gira al meu voltant, és una cosa de gran importància. En segon lloc, que en algun moment, algun fragment se m’ha clavat en aquell racó de la ment que de vegades s’expandeix sense deixar-me pensar en res més, i on guardo la inquietud pel sentit de la vida. Inquietud que ni els Monty Python han pogut esvair, i ho dic molt seriosament.
La meva última gran lectura: les cartes que el pare Noel va escriure als quatre fills de Tolkien, durant les dècades dels 20 i 30 del segle XX. Ara, el pare Noel, que encara deu estar fent la llarga migdiada estival, deu somiar les cartes que escriurà als nens de la generació dels rebesnéts de Tolkien. Se n’adonarà del temps passat? Notarà la diferència entre aquests i aquells nens? No puc deixar de pensar en el ferro roent que es devia clavar al cor de Wendy en adonar-se que Peter Pan havia oblidat Campaneta, que no recordava les aventures passades, que en el seu món ella havia deixar de ser.
Per viure cal morir, la immortalitat està revestida d’oblit. Per més que ho repeteixi, no li trobo el sentit. Morir és només estalviar-se el malson de viure en directe l’oblit.
Li llegia Peter i Wendy al meu fill gran, i me n’adonava que les garlandes que Barrie havia penjat del sostre de la seva història li feien pessigolles al cap, a la cara... el nen, assegut amb les cames creuades, rebia amb confiança i amb alegria la carícia de les llargues puntes de seda de les garlandes de colors. El meu cap, en canvi, depassava per molt l’alçada d’aquestes garlandes i es passejava entre uns núvols de tempesta que feien molta por. Vaig pensar en agafar a coll el meu fill per deixar-li veure... només un moment. Va mirar-s’ho amb la mateixa insensatesa que les nens perduts s’enfrontaven als pirates, i el vaig baixar, veient que, per sort, ell encara veia el País de Mai Més, i no els altres mapes que s’hi superposen i que potser descobrirà a mida que es vagi fent gran.
De primer, que jo les he llegides. Això, en un món que gira al meu voltant, és una cosa de gran importància. En segon lloc, que en algun moment, algun fragment se m’ha clavat en aquell racó de la ment que de vegades s’expandeix sense deixar-me pensar en res més, i on guardo la inquietud pel sentit de la vida. Inquietud que ni els Monty Python han pogut esvair, i ho dic molt seriosament.
La meva última gran lectura: les cartes que el pare Noel va escriure als quatre fills de Tolkien, durant les dècades dels 20 i 30 del segle XX. Ara, el pare Noel, que encara deu estar fent la llarga migdiada estival, deu somiar les cartes que escriurà als nens de la generació dels rebesnéts de Tolkien. Se n’adonarà del temps passat? Notarà la diferència entre aquests i aquells nens? No puc deixar de pensar en el ferro roent que es devia clavar al cor de Wendy en adonar-se que Peter Pan havia oblidat Campaneta, que no recordava les aventures passades, que en el seu món ella havia deixar de ser.
Per viure cal morir, la immortalitat està revestida d’oblit. Per més que ho repeteixi, no li trobo el sentit. Morir és només estalviar-se el malson de viure en directe l’oblit.
Li llegia Peter i Wendy al meu fill gran, i me n’adonava que les garlandes que Barrie havia penjat del sostre de la seva història li feien pessigolles al cap, a la cara... el nen, assegut amb les cames creuades, rebia amb confiança i amb alegria la carícia de les llargues puntes de seda de les garlandes de colors. El meu cap, en canvi, depassava per molt l’alçada d’aquestes garlandes i es passejava entre uns núvols de tempesta que feien molta por. Vaig pensar en agafar a coll el meu fill per deixar-li veure... només un moment. Va mirar-s’ho amb la mateixa insensatesa que les nens perduts s’enfrontaven als pirates, i el vaig baixar, veient que, per sort, ell encara veia el País de Mai Més, i no els altres mapes que s’hi superposen i que potser descobrirà a mida que es vagi fent gran.
dimarts, 11 d’agost del 2009
40 simfonies
Si en un temps hom feia 40 simfonies com qui res, uns anys més tard fer-ne 9 ja era una proesa i arribar a les 10 era mort segura. Avui quantitat ja està totalment renyida amb qualitat fins al punt que ambdós mots semblen antònims.
Escolto aquest moviment tot planxant i em sento aristocràtica malgrat la desagradosa tasca manual. Gràcies a l’Amadeus puc suportar certes coses, tot i que al final sento que alguna cosa no marxa bé quan soc més jo en companyia dels morts que dels vius. Però què hi farem? Si llegint oblido el món que visc i deturo els meus propis pensaments – que mai em deixen tranquil·la – tot substituint-los per la veu d’un altre, escoltant música s’aixeca un vel i baixa rere meu un altre, els móns es transparenten i sembla que arribo a tocar amb els dits alguna cosa important. Però, al final, sempre se m’acaba escapant.
S’ha acabat l’aigua de la planxa. I la samarreta te una taca, l’hauré de tornar a rentar. Fi del moviment.
Escolto aquest moviment tot planxant i em sento aristocràtica malgrat la desagradosa tasca manual. Gràcies a l’Amadeus puc suportar certes coses, tot i que al final sento que alguna cosa no marxa bé quan soc més jo en companyia dels morts que dels vius. Però què hi farem? Si llegint oblido el món que visc i deturo els meus propis pensaments – que mai em deixen tranquil·la – tot substituint-los per la veu d’un altre, escoltant música s’aixeca un vel i baixa rere meu un altre, els móns es transparenten i sembla que arribo a tocar amb els dits alguna cosa important. Però, al final, sempre se m’acaba escapant.
S’ha acabat l’aigua de la planxa. I la samarreta te una taca, l’hauré de tornar a rentar. Fi del moviment.
diumenge, 28 de juny del 2009
Black Adder
Avui he posat la televisió per mirar una peli en DVD, i estaven fent l'últim capítol de l'última temporada de l'Escurçó Negre. M'he quedat a mirar-ho (afortunadament, perquè la pel·lícula que finalment he mirat era horrible).
Tinc les quatre temporades en DVD, però la meva preferida és la quarta.
Us deixo un fragment de l'episodi que he vist avui, i la transcripció d'alguns fragments del guió.
(...)
Edmund: How could it possibly be worth it? We've been sitting here since Christmas 1914, during which millions of men have died, and we've advanced no further than an asthsmatic ant with some heavy shopping.
(...)
George: You know, that's the thing I don't really understand about you, Cap. You're a professional soldier, and yet, sometimes you sound as though you bally well haven't enjoyed soldiering at all.
Edmund: Well, you see, George, I did like it, back in the old days when the prerequisite of a British campaign was that the enemy should under no circumstances carry guns -- even spears made us think twice. The kind of people we liked to fight were two feet tall and armed with dry grass.
George: Now, come off it, sir -- what about Mboto Gorge, for heaven's sake?
Edmund: Yes, that was a bit of a nasty one -- ten thousand Watusi warriors armed to the teeth with kiwi fruit and guava halves. After the battle, instead of taking prisoners, we simply made a huge fruit salad. No, when I joined up, I never imagined anything as awful as this war. I'd had fifteen years of military experience, perfecting the art of ordering a pink gin and saying "Do you do it doggy-doggy?" in Swahili, and then suddenly four-and-a-half million heavily armed Germans hoved into view. That was a shock, I can tell you.
(...)
Darling: Listen! Our guns have stopped.
George: You don't think...?
Baldrick: Maybe the war's over. Maybe it's peace!
George: Well, hurrah! The big knobs have gone round the table and yanked the iron out of the fire!
Darling: Thank God! We lived through it! The Great War: 1914-1917.
George: Hip hip!
All but Edmund: Hurray!
Edmund: (loading his revolver) I'm afraid not. The guns have stopped because we're about to attack. Not even our generals are mad enough to shell their own men. They think it's far more sporting to let the Germans do it.
Tots els guions aquí.
Tinc les quatre temporades en DVD, però la meva preferida és la quarta.
Us deixo un fragment de l'episodi que he vist avui, i la transcripció d'alguns fragments del guió.
(...)
Edmund: How could it possibly be worth it? We've been sitting here since Christmas 1914, during which millions of men have died, and we've advanced no further than an asthsmatic ant with some heavy shopping.
(...)
George: You know, that's the thing I don't really understand about you, Cap. You're a professional soldier, and yet, sometimes you sound as though you bally well haven't enjoyed soldiering at all.
Edmund: Well, you see, George, I did like it, back in the old days when the prerequisite of a British campaign was that the enemy should under no circumstances carry guns -- even spears made us think twice. The kind of people we liked to fight were two feet tall and armed with dry grass.
George: Now, come off it, sir -- what about Mboto Gorge, for heaven's sake?
Edmund: Yes, that was a bit of a nasty one -- ten thousand Watusi warriors armed to the teeth with kiwi fruit and guava halves. After the battle, instead of taking prisoners, we simply made a huge fruit salad. No, when I joined up, I never imagined anything as awful as this war. I'd had fifteen years of military experience, perfecting the art of ordering a pink gin and saying "Do you do it doggy-doggy?" in Swahili, and then suddenly four-and-a-half million heavily armed Germans hoved into view. That was a shock, I can tell you.
(...)
Darling: Listen! Our guns have stopped.
George: You don't think...?
Baldrick: Maybe the war's over. Maybe it's peace!
George: Well, hurrah! The big knobs have gone round the table and yanked the iron out of the fire!
Darling: Thank God! We lived through it! The Great War: 1914-1917.
George: Hip hip!
All but Edmund: Hurray!
Edmund: (loading his revolver) I'm afraid not. The guns have stopped because we're about to attack. Not even our generals are mad enough to shell their own men. They think it's far more sporting to let the Germans do it.
Tots els guions aquí.
divendres, 26 de juny del 2009
Mr. Earbrass Writes a Novel
He must be mad to go on enduring the unexquisite agony of writing when it all turns out drivel.
Edward Gorey. The Unstrung Harp.
diumenge, 21 de juny del 2009
El camí
Alphonse Mucha Quan vaig perdre el camí? O és que mai no l'he trepitjat?
De vegades em sento així, i m'entra el pànic. Cap a on he de córrer?
Fins que recordo que el meu camí és el que tinc sota els peus.
De vegades em sento així, i m'entra el pànic. Cap a on he de córrer?
Fins que recordo que el meu camí és el que tinc sota els peus.
dissabte, 6 de juny del 2009
Llimonada fresqueta
He rebut el “Premi llimonada”. Me l’ha donat la Gemma, d'Anar aprenent. M’ha fet molta il·lusió, més que pel premi en si, per qui me l’ha donat. Després m’ha entrat curiositat per esbrinar l’origen d’aquest artefacte de propagació exponencial i he intentat rastrejar-lo endarrere. Ha estat apassionant, m’he vist passant per blogs de tota mena. M’ha fet molta gràcia veure com en diferents contextos se li donaven diferents connotacions – si la memòria no en falla, crec que algú deia que es tractava d’un premi para “rojales”. Sigui el que sigui això. No se què en deurien pensar d’això els que, 20 enllaços més allà, se’l repartien entre posts lloant Déu i la patria. Després he provat de posar el nom en anglès i, oh!, ha sortit de tot, allà! Però el cas és que finalment no he pogut esbrinar qui va ser l’inventor de la cosa.
Per mi ha estat tot un honor que la Gemma pensés en mi, i compartir el reconeixement amb els altres tres blogs que ha triat. Jo passo tot seguit a inventar-me les regles del premi – com que veig que la Gemma no les ha copiat, puc fer veure que no les he llegit – i em limitaré a recomanar als meus lectors que visitin aquests tres blogs, que m’agraden molt i visito sovint (tot i que dos d’ells no els tinc en el blogroll d’aquest blog sinó en el de Coses de nens), i que se que visiten la Síndrome d’Stendhal de tant en tant, deixant comentaris que em fan molt feliç, perquè em sento menys monologuista que de costum.
Anar aprenent
Per mi ha estat tot un honor que la Gemma pensés en mi, i compartir el reconeixement amb els altres tres blogs que ha triat. Jo passo tot seguit a inventar-me les regles del premi – com que veig que la Gemma no les ha copiat, puc fer veure que no les he llegit – i em limitaré a recomanar als meus lectors que visitin aquests tres blogs, que m’agraden molt i visito sovint (tot i que dos d’ells no els tinc en el blogroll d’aquest blog sinó en el de Coses de nens), i que se que visiten la Síndrome d’Stendhal de tant en tant, deixant comentaris que em fan molt feliç, perquè em sento menys monologuista que de costum.
Anar aprenent
El diario de Superwoman
Com que no són legions les que em visiten – ni cal – suposo que a efectes pràctics és com presentar-los entre ells, a banda de donar-los a conèixer a algún que altre despistat que passa per aquí de tant en tant procedent de les insondables profunditats del blogger i dels camins inescrutables del google. Els tres blogs són tres estils molt diferents, i els tres m’agraden molt.
Acabo amb una mica de música, que he “descobert” Rutter i estic amb això:
Com que no són legions les que em visiten – ni cal – suposo que a efectes pràctics és com presentar-los entre ells, a banda de donar-los a conèixer a algún que altre despistat que passa per aquí de tant en tant procedent de les insondables profunditats del blogger i dels camins inescrutables del google. Els tres blogs són tres estils molt diferents, i els tres m’agraden molt.
Acabo amb una mica de música, que he “descobert” Rutter i estic amb això:
dijous, 4 de juny del 2009
Temps perdut
Si el temps que gasto lamentant el temps perdut el fes servir per fer aquelles coses que no tinc temps de fer, ni em lamentaria ni tindria motius per lamentar-me.
dilluns, 18 de maig del 2009
Mario Benedetti
Cuando éramos Niños
Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.
luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era un océano
la muerte solamente una palabra
ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en los cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.
ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.
CURRICULUM
El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente
usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica
usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros
usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío
entonces
usted muere.
Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.
luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era un océano
la muerte solamente una palabra
ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en los cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.
ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.
CURRICULUM
El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente
usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica
usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros
usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío
entonces
usted muere.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
