Este video se ha suprimido debido a una infracción en los términos de uso

Escrius unes paraules. O no tens paraules. I et ve de gust compartir una composició de Pergolesi, o un passatge de Debussy. Tornes un any després i algú ha considerat que aquella interpretació no havia de ser allà. Que era il·legal, una infracción... Qualsevol que arreu del planeta hagi volgut posar una mica de música al seu seu blog pot trobar-se en qualsevol moment que allà on hi havia un missatge, de sobte, només hi ha un forat negre per causa de unos términos de uso. Jo no se a qui fa mal que poguem escoltar un trosset dels cants del Cor de nens de Viena. Potser això, fins i tot, ens farà buscar el CD - aquest artefacte en vies d'extinció - i donar uns calerons a la diligent indústria musical, que no te altra cosa a fer que rastrejar espurnetes al youtube per deixar-nos en l'absoluta foscor. Com si sense aquestes engrunes algú pogués trobar el camí cap a les botigues de discos, indrets cada cop més apartats i llunyans dels camins per on discorren les coses que es volen donar a conéixer (ho sento pels botiguers). Doncs què voleu? Si no ens deixen les engrunes, s'hauran de confitar el pa sencer. Afortunadament ni Mozart ni Bach els pertanyen, de manera que en algun lloc o altre els retrobarem. Però sempre quedarà aquell forat negre que certifica l'estupidesa d'uns, la ingenuïtat dels altres, el missatge que ha quedat buit de contingut. L'epitafi d'un món que s'acaba, escrit per aquells que, volent-lo salvar, l'han acabat de matar.

Bentornats, tot torna a començar

Feia gairebé 9 mesos que no passava per aquí. Pràcticament un embaràs. No hi ha hagut embaràs, però sí que he estat païnt una serie d'idees i sensacions. Vaig abandonar el blog amb l'inici del cas Millet i torno pocs dies després de la gran manifestació del 10 de juliol. Jo és que soc monotemàtica i quan una cosa m'amoïna puc passar-me mesos bloquejada amb els meus propis pensaments. Pocs llibres he pogut digerir, poca música nova he pogut incorporar; el neguit que sentia era intermitent però prou regular com per impedir-me altres tasques que requerisin la participació d'un nombre significatiu de neurones. També he tingut molta feina, però això no és excusa. La feina mai no ho pot ser. Qui vol, treu temps d'on sigui.

En tot cas, ja torno a ser aquí. Torno a començar.

Mishima - Tot torna a començar

MISHIMA | Vídeos musicales MySpace

Stella splendens

La gallina ha dit prou

El portador de l'alegria

A veure si fa efecte.

La fruita podrida

La fruita, de tan podrida, s’ha esberlat. Crec que s’apropen canvis, el que no se és si seran per bé, o entrarem en una decadència encara més evident que la que ja patim. En aquesta terra que un dia va fer un intent de revolució industrial dins d’una península agrària i adormida, però que ràpidament va aferrar-se als compradors captius de la Meseta i d’ultramar... En aquesta terra on es va creure en la revolució i l’agermanament dels pobles, per tot seguit matar i morir, on uns fugiren cap a la muntanya mentre uns altres pactaven amb l’enemic per conservar els privilegis... En aquesta terra on els messies i els traïdors van de la mà, on el papus serveix en safata de plata la victòria electoral a la principal agència de col·locació del país, on el sí però no és l’alternativa a “l’ara no toca”, on muntar un negoci legal és una lluita a mort amb la burocràcia però finançar un partit il·legalment és un joc de nens... En aquesta terra on les ciutats són de disseny i els carrers fan ferum de pixum... En aquesta terra esgotada que ha apostat pels cambrers i els paletes mentre els enginyers havien de fugir nord enllà... En aquesta terra que es pensa que fent pedagogia s’aconsegueix que el brau esdevingui ovella... En aquesta terra sense futur, en aquesta terra de covards, dic, alguna cosa ha de passar ben aviat. O ara o mai. Per si de cas, que els meus fills aprenguin idiomes per quan toqui emigrar.

Vídeo de Vilaweb TV que recull la interpretació d'El Cant de la Senyera en l'acte de protesta contra Fèlix Millet, fet davant del Palau el 18 de setembre del 2009.

Russian Roulette