La síndrome d'Stendhal

Este video se ha suprimido debido a una infracción en los términos de uso

2010-07-23T14:36:00.000-07:00

Escrius unes paraules. O no tens paraules. I et ve de gust compartir una composició de Pergolesi, o un passatge de Debussy. Tornes un any després i algú ha considerat que aquella interpretació no havia de ser allà. Que era il·legal, una infracción... Qualsevol que arreu del planeta hagi volgut posar una mica de música al seu seu blog pot trobar-se en qualsevol moment que allà on hi havia un missatge, de sobte, només hi ha un forat negre per causa de unos términos de uso. Jo no se a qui fa mal que poguem escoltar un trosset dels cants del Cor de nens de Viena. Potser això, fins i tot, ens farà buscar el CD - aquest artefacte en vies d'extinció - i donar uns calerons a la diligent indústria musical, que no te altra cosa a fer que rastrejar espurnetes al youtube per deixar-nos en l'absoluta foscor. Com si sense aquestes engrunes algú pogués trobar el camí cap a les botigues de discos, indrets cada cop més apartats i llunyans dels camins per on discorren les coses que es volen donar a conéixer (ho sento pels botiguers). Doncs què voleu? Si no ens deixen les engrunes, s'hauran de confitar el pa sencer. Afortunadament ni Mozart ni Bach els pertanyen, de manera que en algun lloc o altre els retrobarem. Però sempre quedarà aquell forat negre que certifica l'estupidesa d'uns, la ingenuïtat dels altres, el missatge que ha quedat buit de contingut. L'epitafi d'un món que s'acaba, escrit per aquells que, volent-lo salvar, l'han acabat de matar.

Bentornats, tot torna a començar

2010-07-22T16:36:00.001-07:00

Feia gairebé 9 mesos que no passava per aquí. Pràcticament un embaràs. No hi ha hagut embaràs, però sí que he estat païnt una serie d'idees i sensacions. Vaig abandonar el blog amb l'inici del cas Millet i torno pocs dies després de la gran manifestació del 10 de juliol. Jo és que soc monotemàtica i quan una cosa m'amoïna puc passar-me mesos bloquejada amb els meus propis pensaments. Pocs llibres he pogut digerir, poca música nova he pogut incorporar; el neguit que sentia era intermitent però prou regular com per impedir-me altres tasques que requerisin la participació d'un nombre significatiu de neurones. També he tingut molta feina, però això no és excusa. La feina mai no ho pot ser. Qui vol, treu temps d'on sigui.

En tot cas, ja torno a ser aquí. Torno a començar.

Mishima - Tot torna a començar

MISHIMA | Vídeos musicales MySpace

Stella splendens

2010-07-21T11:11:00.001-07:00

La gallina ha dit prou

2010-07-17T08:21:00.000-07:00

El portador de l'alegria

2009-11-07T14:33:00.000-08:00

A veure si fa efecte.

La fruita podrida

2009-10-30T12:44:00.000-07:00

La fruita, de tan podrida, s’ha esberlat. Crec que s’apropen canvis, el que no se és si seran per bé, o entrarem en una decadència encara més evident que la que ja patim. En aquesta terra que un dia va fer un intent de revolució industrial dins d’una península agrària i adormida, però que ràpidament va aferrar-se als compradors captius de la Meseta i d’ultramar... En aquesta terra on es va creure en la revolució i l’agermanament dels pobles, per tot seguit matar i morir, on uns fugiren cap a la muntanya mentre uns altres pactaven amb l’enemic per conservar els privilegis... En aquesta terra on els messies i els traïdors van de la mà, on el papus serveix en safata de plata la victòria electoral a la principal agència de col·locació del país, on el sí però no és l’alternativa a “l’ara no toca”, on muntar un negoci legal és una lluita a mort amb la burocràcia però finançar un partit il·legalment és un joc de nens... En aquesta terra on les ciutats són de disseny i els carrers fan ferum de pixum... En aquesta terra esgotada que ha apostat pels cambrers i els paletes mentre els enginyers havien de fugir nord enllà... En aquesta terra que es pensa que fent pedagogia s’aconsegueix que el brau esdevingui ovella... En aquesta terra sense futur, en aquesta terra de covards, dic, alguna cosa ha de passar ben aviat. O ara o mai. Per si de cas, que els meus fills aprenguin idiomes per quan toqui emigrar.

Vídeo de Vilaweb TV que recull la interpretació d'El Cant de la Senyera en l'acte de protesta contra Fèlix Millet, fet davant del Palau el 18 de setembre del 2009.

Russian Roulette

2009-10-25T13:54:00.001-07:00

The passenger

2009-10-24T13:10:00.000-07:00

Segueixo en silenci

2009-10-12T18:04:00.000-07:00

Les coses que voldria escriure son massa llargues i massa difícils.

Que parli Mozart, que sempre l'encerta.

Spem in alium

2009-09-30T06:35:00.000-07:00

Desanimada

2009-09-22T05:31:00.000-07:00

Fastiguejada pels Millets, per les FAES, per la Falange, pels advocats de l’Estat i per certs personatges buits i mediocres que canten la Internacional amb el puny aixecat per escarni de los pueblos del mundo. I podria seguir enumerant, però ho deixo aquí.

... com m’agradaria allunyar-me’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Quan em trobo així, només hi ha una solució...

After Dark

2009-08-22T13:34:00.001-07:00

Encara que costi de creure, encara no havia llegit res de Haruki Murakami. La traducció de l'Albert Nolla m'ha semblat molt bona. Planejo una nova incursió a la llibreria, a l'apartat d'"altres literatures", lletra M.

El sentit de la vida

2009-08-16T06:33:00.000-07:00

Què tenen en comú les Vies minuscules de Michon i Dans le café de la jeneusse perdue de Modiano amb Peter and Wendy de Barrie o The house at Pooh corner de Milne?

De primer, que jo les he llegides. Això, en un món que gira al meu voltant, és una cosa de gran importància. En segon lloc, que en algun moment, algun fragment se m’ha clavat en aquell racó de la ment que de vegades s’expandeix sense deixar-me pensar en res més, i on guardo la inquietud pel sentit de la vida. Inquietud que ni els Monty Python han pogut esvair, i ho dic molt seriosament.

La meva última gran lectura: les cartes que el pare Noel va escriure als quatre fills de Tolkien, durant les dècades dels 20 i 30 del segle XX. Ara, el pare Noel, que encara deu estar fent la llarga migdiada estival, deu somiar les cartes que escriurà als nens de la generació dels rebesnéts de Tolkien. Se n’adonarà del temps passat? Notarà la diferència entre aquests i aquells nens? No puc deixar de pensar en el ferro roent que es devia clavar al cor de Wendy en adonar-se que Peter Pan havia oblidat Campaneta, que no recordava les aventures passades, que en el seu món ella havia deixar de ser.
Per viure cal morir, la immortalitat està revestida d’oblit. Per més que ho repeteixi, no li trobo el sentit. Morir és només estalviar-se el malson de viure en directe l’oblit.

Li llegia Peter i Wendy al meu fill gran, i me n’adonava que les garlandes que Barrie havia penjat del sostre de la seva història li feien pessigolles al cap, a la cara... el nen, assegut amb les cames creuades, rebia amb confiança i amb alegria la carícia de les llargues puntes de seda de les garlandes de colors. El meu cap, en canvi, depassava per molt l’alçada d’aquestes garlandes i es passejava entre uns núvols de tempesta que feien molta por. Vaig pensar en agafar a coll el meu fill per deixar-li veure... només un moment. Va mirar-s’ho amb la mateixa insensatesa que les nens perduts s’enfrontaven als pirates, i el vaig baixar, veient que, per sort, ell encara veia el País de Mai Més, i no els altres mapes que s’hi superposen i que potser descobrirà a mida que es vagi fent gran.

40 simfonies

2009-08-11T18:49:00.000-07:00

Si en un temps hom feia 40 simfonies com qui res, uns anys més tard fer-ne 9 ja era una proesa i arribar a les 10 era mort segura. Avui quantitat ja està totalment renyida amb qualitat fins al punt que ambdós mots semblen antònims.

Escolto aquest moviment tot planxant i em sento aristocràtica malgrat la desagradosa tasca manual. Gràcies a l’Amadeus puc suportar certes coses, tot i que al final sento que alguna cosa no marxa bé quan soc més jo en companyia dels morts que dels vius. Però què hi farem? Si llegint oblido el món que visc i deturo els meus propis pensaments – que mai em deixen tranquil·la – tot substituint-los per la veu d’un altre, escoltant música s’aixeca un vel i baixa rere meu un altre, els móns es transparenten i sembla que arribo a tocar amb els dits alguna cosa important. Però, al final, sempre se m’acaba escapant.
S’ha acabat l’aigua de la planxa. I la samarreta te una taca, l’hauré de tornar a rentar. Fi del moviment.

Black Adder

2009-06-28T16:18:00.000-07:00

Avui he posat la televisió per mirar una peli en DVD, i estaven fent l'últim capítol de l'última temporada de l'Escurçó Negre. M'he quedat a mirar-ho (afortunadament, perquè la pel·lícula que finalment he mirat era horrible).
Tinc les quatre temporades en DVD, però la meva preferida és la quarta.
Us deixo un fragment de l'episodi que he vist avui, i la transcripció d'alguns fragments del guió.

(...)

Edmund: How could it possibly be worth it? We've been sitting here since Christmas 1914, during which millions of men have died, and we've advanced no further than an asthsmatic ant with some heavy shopping.

(...)

George: You know, that's the thing I don't really understand about you, Cap. You're a professional soldier, and yet, sometimes you sound as though you bally well haven't enjoyed soldiering at all.
Edmund: Well, you see, George, I did like it, back in the old days when the prerequisite of a British campaign was that the enemy should under no circumstances carry guns -- even spears made us think twice. The kind of people we liked to fight were two feet tall and armed with dry grass.
George: Now, come off it, sir -- what about Mboto Gorge, for heaven's sake?
Edmund: Yes, that was a bit of a nasty one -- ten thousand Watusi warriors armed to the teeth with kiwi fruit and guava halves. After the battle, instead of taking prisoners, we simply made a huge fruit salad. No, when I joined up, I never imagined anything as awful as this war. I'd had fifteen years of military experience, perfecting the art of ordering a pink gin and saying "Do you do it doggy-doggy?" in Swahili, and then suddenly four-and-a-half million heavily armed Germans hoved into view. That was a shock, I can tell you.

(...)

Darling: Listen! Our guns have stopped.
George: You don't think...?
Baldrick: Maybe the war's over. Maybe it's peace!
George: Well, hurrah! The big knobs have gone round the table and yanked the iron out of the fire!
Darling: Thank God! We lived through it! The Great War: 1914-1917.
George: Hip hip!
All but Edmund: Hurray!
Edmund: (loading his revolver) I'm afraid not. The guns have stopped because we're about to attack. Not even our generals are mad enough to shell their own men. They think it's far more sporting to let the Germans do it.

Tots els guions aquí.

Mr. Earbrass Writes a Novel

2009-06-26T02:18:00.000-07:00

He must be mad to go on enduring the unexquisite agony of writing when it all turns out drivel.

Edward Gorey. The Unstrung Harp.

El camí

2009-06-21T18:39:00.000-07:00

Alphonse Mucha

Quan vaig perdre el camí? O és que mai no l'he trepitjat?
De vegades em sento així, i m'entra el pànic. Cap a on he de córrer?

Fins que recordo que el meu camí és el que tinc sota els peus.

Llimonada fresqueta

2009-06-06T09:50:00.000-07:00

He rebut el “Premi llimonada”. Me l’ha donat la Gemma, d'Anar aprenent. M’ha fet molta il·lusió, més que pel premi en si, per qui me l’ha donat. Després m’ha entrat curiositat per esbrinar l’origen d’aquest artefacte de propagació exponencial i he intentat rastrejar-lo endarrere. Ha estat apassionant, m’he vist passant per blogs de tota mena. M’ha fet molta gràcia veure com en diferents contextos se li donaven diferents connotacions – si la memòria no en falla, crec que algú deia que es tractava d’un premi para “rojales”. Sigui el que sigui això. No se què en deurien pensar d’això els que, 20 enllaços més allà, se’l repartien entre posts lloant Déu i la patria. Després he provat de posar el nom en anglès i, oh!, ha sortit de tot, allà! Però el cas és que finalment no he pogut esbrinar qui va ser l’inventor de la cosa.

Per mi ha estat tot un honor que la Gemma pensés en mi, i compartir el reconeixement amb els altres tres blogs que ha triat. Jo passo tot seguit a inventar-me les regles del premi – com que veig que la Gemma no les ha copiat, puc fer veure que no les he llegit – i em limitaré a recomanar als meus lectors que visitin aquests tres blogs, que m’agraden molt i visito sovint (tot i que dos d’ells no els tinc en el blogroll d’aquest blog sinó en el de Coses de nens), i que se que visiten la Síndrome d’Stendhal de tant en tant, deixant comentaris que em fan molt feliç, perquè em sento menys monologuista que de costum.

Anar aprenent

L’efecte Jauss

El diario de Superwoman

Com que no són legions les que em visiten – ni cal – suposo que a efectes pràctics és com presentar-los entre ells, a banda de donar-los a conèixer a algún que altre despistat que passa per aquí de tant en tant procedent de les insondables profunditats del blogger i dels camins inescrutables del google. Els tres blogs són tres estils molt diferents, i els tres m’agraden molt.

Acabo amb una mica de música, que he “descobert” Rutter i estic amb això:

Temps perdut

2009-06-04T15:21:00.000-07:00

Si el temps que gasto lamentant el temps perdut el fes servir per fer aquelles coses que no tinc temps de fer, ni em lamentaria ni tindria motius per lamentar-me.

Mario Benedetti

2009-05-18T07:24:00.000-07:00

Cuando éramos Niños

Cuando éramos niños
los viejos tenían como treinta
un charco era un océano
la muerte lisa y llana
no existía.

luego cuando muchachos
los viejos eran gente de cuarenta
un estanque era un océano
la muerte solamente una palabra

ya cuando nos casamos
los ancianos estaban en los cincuenta
un lago era un océano
la muerte era la muerte
de los otros.

ahora veteranos
ya le dimos alcance a la verdad
el océano es por fin el océano
pero la muerte empieza a ser
la nuestra.

CURRICULUM

El cuento es muy sencillo
usted nace
contempla atribulado
el rojo azul del cielo
el pájaro que emigra
el torpe escarabajo
que su zapato aplastará
valiente

usted sufre
reclama por comida
y por costumbre
por obligación
llora limpio de culpas
extenuado
hasta que el sueño lo descalifica

usted ama
se transfigura y ama
por una eternidad tan provisoria
que hasta el orgullo se le vuelve tierno
y el corazón profético
se convierte en escombros

usted aprende
y usa lo aprendido
para volverse lentamente sabio
para saber que al fin el mundo es esto
en su mejor momento una nostalgia
en su peor momento un desamparo
y siempre siempre
un lío

entonces
usted muere.

Una ráfaga de aire frío

2009-05-12T15:44:00.000-07:00

De vegades necessito esbravar-me...

2009-05-04T03:05:00.000-07:00

Quan vaig començar aquest blog, em movia únicament el desig de deixar enregistrat en alguna banda tot el que em feia sentir el plaer d’experimentar quelcom més enllà de la simple bellesa. No se si dir-ne art, o com se li hauria de dir. Tot allò que, al meu entendre, distingeix l’ésser humà dels animals i, a la vegada, allò que ens fa dignes d’existir, que justifica en certa manera aquesta vida a la que de vegades no se li troba ni cap ni peus. (Nota: hi ha d’altres coses que ens distingeixen dels animals i de les quals més aviat ens hauríem d’avergonyir, no és d’això que volia tractar en aquest blog). No va ser res racional ni raonat, simplement va ser un impuls que vaig sentir per donar sortida a aquest plaer tant sensorial com intel·lectual que m’ofegava, de tan intens.
Però, amb el temps, altres coses m’han anat sortint al pas. Em resulta molt difícil mantenir el rumb i limitar-me al que m’havia plantejat. Ja vaig haver d’obrir un blog nou, per parlar de nens i no desviar massa aquest. Però és que al pas que vaig n’hauria d’obrir dos o tres més, amb temàtiques diverses. Ja se que últimament no l’actualitzo gaire, però és per falta de temps i no pas per falta d’idees i ganes.
Quantes músiques, paraules, imatges, s’han escolat... ha passat el seu moment i no les he posat aquí. Ja no les posaré, moltes d’elles les he llençat a l’avenc del facebook, contra murs en realitat bastant desconeguts. Així, descarnades, sense explicació, sense solta ni volta. No crec que es pugui considerar un acte comunicatiu, és només la satisfacció d’una necessitat meva.
En tot cas, després de passar ahir un parell d’hores de matinada llegint al Santiago Niño Becerra – que no pot ser bo per la salut d’una persona sensible i amb tendència apocalíptica com soc jo – em va tornar a venir la fal·lera que m’assalta periòdicament d’escriure alguna cosa sobre la insensatesa d’aquest món i el crim que perpetra amb la seva sola existència el món de les finances. Volia parlar de la indignitat d’una economia especulativa, de la bogeria de crear diners del no res, de la irresponsabilitat de condemnar pobles sencers a la misèria més absoluta per mantenir baixos uns preus que permetin als intermediaris portar productes de l’altra banda del món i enriquir-se de manera il·legítima en el procés, de la ignorància de tots els que hem caigut en el parany del consum pel consum, de les ganes de cridar “idiotes, imbècils, desgraciats”. Volia parlar de la ràbia de saber que ens menteixen quan diuen que “tot va bé”, i que continuen mentint quan setmana rera setmana es descobreixen les mentides de la setmana anterior, i no passa res. Volia explicar com em sento en veure que, de sobte, els profetes oficials criden – justament ara, quina casualitat – pandèmia!, pandèmia! Els mateixos que oculten altres problemes sanitaris molt més greus. Necessitava parlar del fàstic que em fan els criminals que han xuclat la sang dels incauts, dels ignorants, dels febles, dels que s’han deixat i dels que no, i que ara es rebolquen en els seus diners tacats de sang i de llàgrimes per fer... què? Per destruir la seva ment i el seu cos, i la ment i el cos d’altres, enfonsant-se en el pitjor que pot oferir un ésser humà. I tot i ser incomptables els seus crims, sí... son ells els que estan al capdavant de les grans multinacionals, dels negocis més lucratius del món de l’esport, presidint països pretesament democràtics, planificant la pròxima guerra preventiva (o lucrativa), negociant amb uns terroristes mentre blasmen altres terroristes, donant aire a màfies que aixequen “l’economia” de països sencers mentre es massacren entre ells i massacren innocents.
I volia venir a maleir els que han aconseguit que els tomàquets no facin olor, que els peixos ens arribin enverinats, que els pagesos ja no siguin pagesos sinó productors, que els pescadors s’extingeixin lentament davant de flotes pesqueres, que el futur dels nostres fills es dibuixi ben negre, que a la televisió triomfi el més baix del més baix.
I de qui és la culpa? Cap a on caminem? Arribarem, després del daltabaix que ens espera, a valorar la honestedat del treball ben fet, a entendre la feina com una vocació per produir el que cal, el necessari... Veurem un món en que l’únic que ens distingeixi dels animals sigui allò que ens fa millors que ells i no tot el que ens fa indignes de trepitjar aquest planeta?

Negocis

2009-04-24T16:11:00.000-07:00

- Mani?
- Sí.
- Tu, que aquí la guerra s'ha acabat. Ara què fem?
- No t'amoïnis, de guerres rai, ja en trobarem una altra...

Roberto Saviano. Gomorra [Traducció de Pau Vidal]. Empúries, 2009 (pàgina 219).

Roses de Sant Jordi

2009-04-23T09:47:00.000-07:00

LES ROSES RECORDADES
Recordes con ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
Salvador Espriu

De lletra.

Vivaldi

2009-04-08T06:41:00.000-07:00

S’acaba la Quaresma amb la Setmana Santa...

... i, quan pari de ploure, benvinguda primavera.

Eixams

2009-04-06T08:34:00.000-07:00

Que petits, polits i ridículament seriosos es veien els altres homes, que, amb els cabells ben curts i clapejats de gris i els colls encartonats, corrien fent passes petites i enèrgiques. N'hi havia una infinitat, eixams desesperats que s'afanyaven per l'estació i els carrers i que al cap d'una hora estarien tots ben quiets. Els edificis d'oficines del centre els esperaven per empassar-se'ls i retenir-los, de manera que si des d'una torre d'aquelles miraves la que hi havia a l'altra banda del buit, veies una mena d'insectari immens i silenciós, ple d'homes diminuts i rosats, vestits amb camisa blanca, que, sense parar, movien papers i parlaven per telèfon arrugant el front, representant amb vehemència el seu absurd paper, sota la suprema indiferència dels núvols primaverals que passaven ondulants.

Richard Yates. Revolutionary Road. [Traducció de Josefina Caball]. Proa, 2008 (pàgina 117).

Mercadeig

2009-04-03T10:26:00.000-07:00

Imatge d'austinevan.

Diu Tirant al Cap que canvia editor per punt de llibre.

Cita d'un altre blog, entre d'altres, aquesta frase: "La edición como arte, oficio o profesión ha ido perdiendo espacio dentro de las editoriales en favor de otras actividades como el mercadeo."

Conec a un editor a qui dues persones amb una llarga i no sempre feliç experiència li van dir:

Persona 1. Alguns editors avui me'ls trobo a l'editorial X i demà venent assegurances, i ho fan amb el mateix sistema i esperit.

Persona 2. Sembles ben bé un editor dels d'abans, tu.

Deu ser per això - entre altres coses - que va haver de plegar.

Avui escolto:

The Story of Stuff

2009-04-01T13:52:00.000-07:00

Un final feliç

2009-03-26T10:11:00.000-07:00

Ho he vist a L'efecte Jauss 2.0 i m'ha agradat tant que...

Ni un pas enrere

2009-03-26T07:30:00.000-07:00

Li havien dit que tornar enrere era de covards, una derrota, un deshonor. Així que va tancar la porta al seu darrere i va llençar la clau. Ni un pas enrere. S’endinsà amb decisió al seu infern particular, convençut que a l’altra banda l’esperava la salvació, fos el que fos això. El seu pas, primer ferm, es va anar afeblint, tremolós. On hi havia hagut fe, va caldre esperança, i aquesta va ser arrasada per la por, convertida en incertesa i, finalment, constatació de la terrible realitat. Sense haver albirat cap sortida, es va esvair, consumit pel foc.

The Wraggle-Taggle Gypsies

2009-03-22T12:09:00.000-07:00

Fa 20 anys vaig descobrir els Waterboys en una classe d’anglès, de la mà d’una professora de no-se-quin-poble by Sea del sud d’Anglaterra que ens va fer escoltar “How long will I love you” mentre emplenàvem els espais que faltaven a la lletra que ens havia passat fotocopiada. Al cap de poc temps em vaig comprar un parell de CDs i em van agradar força. Una de les cançons que més recordo és aquesta:

L’altre dia, quan buscava versions de l’Ombra mai fu, em va agradar la d’Andreas Scholl. Llegint la seva biografia em va interessar saber quines cançons tradicionals havia interpretat, i – oh! – vet aquí que em vaig tornar a trobar amb els wraggle taggle gypsies (ho canta ell solet tot i que semblin dos):

Ombra mai fu

2009-03-21T05:35:00.001-07:00

Ja és divendres

2009-03-20T03:39:00.000-07:00

I comença la primavera!!!

Sobredosi d'Imperial March

2009-03-11T07:40:00.000-07:00

Dia de la dona

2009-03-08T06:59:00.000-07:00

No vull ser miliciana, ni portar mono de treball. No vull dur armes ni fer tot el que fan i han fet els homes – fins i tot allò que han fet contra la seva voluntat o allò del que molts se’n penedeixen. No vull “estar al peu del canó”, ni en “peu de guerra”, ni “a la lluita”.
Però si em fessin una fotografia del que soc, del que vull, algú podria pensar que és ideal per un cartell de l’altre bàndol, del bàndol dels dolents, del bàndol que m’esgarrifa.
Els dos bàndols creuen que la casa és la presó de la dona, i els fills una càrrega molesta de la mateixa categoria que rentar els plats. Tots dos volen llençar al mar la clau, uns amb la dona a dintre i altres amb la dona a fora. Però cap dels dos n’ha estat capaç i ara tenim la pobra dona colant-se entre els barrots cap a un costat i l’altre i arreplegant el pitjor dels dos móns mentre li diuen que s’ha alliberat.

Paris amb ulls de nen

2009-03-06T11:27:00.000-08:00

Fotografies que el meu fill gran va fer o em va demanar que fes a Paris.

Les Invalides - Un arbust

Champ de Mars - Ocells

Tour Eiffel - Ferros

Bateaux Mouches - Esteles d'avions al cel

Le Louvre - Cocodrils i braus

Champs Élysées - Arbres quadrats

Tuileries - Un ànec

Musée d'Orsay - Un cavall

Muséum National d'Histoire Naturelle - El paradís

Ocell de foc

2009-02-26T05:51:00.001-08:00

Llibres indigestos

2009-02-24T02:32:00.000-08:00

No hi ha res a fer. Se m’ha indigestat. Fa dos mesos que intento sense èxit acabar-me d’una punyetera vegada La marxa de Radetzky. Diuen les crítiques: “La Marxa de Radetzky , l´obra més popular i valorada de Roth , és un text cabdal de la narrativa moderna. Sobretot per la força amb què la imaginació domina un argument ampli i heterogeni, perfecta combinació de record panoràmic i consciència crítica indefallible, servida amb un estil sintètic i mesurat”. Doncs bé, potser és perquè no he aconseguit passar de l’equador de la novel·la, però ja n’estic tipa de naftalina i d’aquells personatges acartronats que no entenc, i puc assegurar que en aquests moments se me’n refoten els darrers anys de l’imperi austrohongarès i la sort de la família Trotta al complet. Però no puc deixar el llibre, seria una derrota. No he pogut mai, sempre els he d’acabar. És per això que mai m’he atrevit a començar l’Ulisses de Joyce. I és per això que sento com un tema pendent Rayuela, l’únic llibre que he deixat pensant que no en seria capaç. Clar que això va ser quan era una adolescent, i potser ara no em resultaria tant difícil, però no em veig amb cor... per si de cas. També tinc aparcada la naftalínica Middlemarch, però aquesta no em fa por, se que l’acabaré perquè li he agafat tirria a la senyoreta Brooke. En canvi el jove Trotta no em fa ni fred ni calor, i és per això que pateixo tant.

A dinar!

2009-02-22T06:17:00.001-08:00

Una dona realitzada

2009-02-19T06:16:00.000-08:00

Lola, no et realitzes. Que no, Lola, que t’ho dic jo. Tot el dia amb els nens, la compra, la casa... Que això no és vida. Mira’m a mi: no ha estat fàcil però una se’n surt de tot. Ara tinc la Evelyn, que me’ls porta i me’ls va a buscar, i em deixa el sopar fet. El Manel n’està molt content, diu que cuina millor que jo. I jo em puc relacionar, a la oficina una veu gent. Tens converses, vas a prendre el cafè... i tens una independència econòmica, que això avui dia val molt, que no se sap com poden anar les coses, que avui tot va de perles i demà et deixen per una de més jove. O més gran, com li va passar a l’Eulàlia, pobra noia, tant que es va sacrificar per la família, i mira-la ara, que ni la pensió pels fills li passen. I aquell putero amb la perruquera, que no se què li veu, si està més arrugada que una pansa. Però tu ves badant, Lola... que l’Oriol no és com l’home de l’Eulàlia, això ja ho se. Ni com el meu Manel, que quan li vaig comentar allò de l’excedència després de néixer el Pau em va dir que ni bojos, que a veure si em pensava que la hipoteca de la casa de Cadaqués es paga sola. Però mira, tot i que vaig tenir un disgust, al final va ser el millor, i el nen es va adaptar molt bé. Ja m’ho deien a la llar, que plorava molt per entrar però després s’ho passava pipa amb els seus amiguets. I és que la socialització és tant important! Que amb quatre mesos sembla que no se n’enterin, però si van veient gent s’acostumen a no dependre tant de la mare, i això és un gran què, perquè una també necessita temps per les seves coses, oi? Que si no, tot el dia a la feina i arribés a casa i no tens ni un moment. Perquè noia, és que vaig baldada. I encara sort de les extraescolars, que així puc fer una mica de feina. T’he de dir que la Evelyn no és cap meravella, que em deixa sempre les coses a mig fer, i si una no hi està a sobre malament rai. Així que envio la Evelyn a portar els nens a música o a anglès o a kumon o a equitació, el que toqui, i jo feinejo una mica, que si no, no hi ha manera de tenir-ho tot net. Que tot això costa diners, però jo crec que paga la pena, que el dia de demà la formació és el més important que podem deixar als nostres fills, i si no estan ocupats només fan el gandul per casa i, a més, t’ho deixen tot desendreçat en un minut. I apa, quan arriben, a fer deures, a banyar-se i a sopar, i a dormir que estan insuportables. Ai, què bé quan es posen al llit. És el meu moment. No trobes que és el millor moment del dia? Miro llavors una mica de tele i tenim una estona el Manel i jo, per nosaltres sols. Què dius de llegir? Ui, no, no em puc ni concentrar de tant esgotada que vaig. Jo abans llegia molt, saps? Però és que fa anys que no tinc temps! L’únic dia que tinc és el divendres que el Manel torna abans i se’ls emporta a futbol, i deixo la Evelyn fent la cuina a fons i me’n vaig al gimnàs, que ja convé una mica d’exercici i estar en forma. Que ens hem de cuidar, noia, que després de tenir els nens una ja no te la figura d’abans si no se la treballa. Tant de bo pogués anar-hi un parell més de cops a la setmana. Et quedes tan relaxada! A l’oficina tenim una noia que em recorda a tu perquè també llegeix molt, sempre està amb un llibre. És clar, com que no te fills, ni parella, pobreta. Diuen que està embolicada amb el gerent però jo no m’ho crec, si no, no tindria tant de temps per estar amb el nas ficat al llibre. Jo no entenc com no li han cridat encara l’atenció. Potser sí que és cert que està embolicada amb el gerent. Ai, Lola, Lola, has de fer un pensament. Que si no, acabaràs feta una maruja.

Xostakòvitx - Leningrad

2009-02-19T04:23:00.000-08:00

Coses de nens

2009-02-18T09:09:00.000-08:00

Imatge de sierraromeo.

Diu Pescetti a “El mundo infantil invadido de cosas para niños”: “La mayor parte de lo que se hace para niños está contaminado de pedagogía, psicología y paternalismo.”

Per il·lustrar la contaminació pedagògica, ens planteja un món en que uns extraterrestres decideixen “educar” els adults per aconseguir un món millor. “Los programas de televisión mostrarían las ventajas de ser bueno y vivir sanamente, las telenovelas evitarían situaciones conflictivas, habría concursos de lavarse los dientes y comer cereales. Como también nos brindarían su avanzadísima tecnología nos harían más grato su aprendizaje con poemas, obras de teatro… sobre cómo manejar la TPX 123 y cosas así. Un cartel con dos amigos abrazándose: “todos somos hermanos”. Otro con una mujer, un hombre y un niño haciendo deporte: “cuida tu cuerpo”. La radio, el cine, los periódicos, las revistas, todo estaría encauzado a enseñarnos a manejar la nueva tecnología y ser mejores.
Sería asfixiante. Seguramente nos reuniríamos en bares nocturnos a tomar alcohol, fumar mucho, golpearnos la cabeza contra la pared, hablar mal del vecino y tirar dardos a la foto de un docente marciano.”
Respecte a la psicología, afirma que “Es preferible que un niño participe parcialmente de un fenómeno rico, que totalmente de un fenómeno pobre.”
Remata el paternalisme amb una cita de Bettelheim: “…la creencia común de los padres es que el niño debe ser apartado de lo que más le preocupa: sus ansiedades desconocidas y sin forma, y sus caóticas y airadas e incluso violentas fantasías. Muchos padres están convencidos de que los niños deberían presenciar tan sólo la realidad consciente o las imágenes agradables y que colman sus deseos, es decir, deberían conocer únicamente el lado bueno de las cosas. Pero este mundo de una sola cara nutre a la mente de modo unilateral, pues la vida real no siempre es agradable.
Está muy extendida la negativa a dejar que los niños sepan que el origen de que muchas cosas nos vayan mal en la vida se debe a nuestra propia naturaleza; es decir, a la tendencia de los hombres a actuar agresiva, asocial, e interesadamente, o incluso con ira o ansiedad. Por el contrario queremos que nuestros hijos crean que los hombres son buenos por naturaleza. Pero los niños saben que ellos no siempre son buenos; y, a menudo, cuando lo son, preferirían no serlo. Esto contradice lo que sus padres afirman, y por esta razón el niño se ve a sí mismo como un monstruo…”
Aquesta és la brillant conclusió de Pescetti: “No hay que hacer “cosas para niños”. Uno puede dirigirse al mundo infantil, pero al mundo infantil universal, al que está en el adulto, en el adolescente.”
I tot i així, encara abunden als prestages de les llibreries – fins i tot les bones llibreries – i les biblioteques – fins i tot les bones biblioteques – i les escoles – fins i tot les bones escoles – llibres sobre fer-se pipí, portar-se bé, anar a dormir solet, menjar-se les verdures i altres bajenades. Una mica de respecte pels nens, si us plau!

Fico Assim Sem Você

2009-02-12T10:58:00.000-08:00

Escola

2009-02-10T01:42:00.000-08:00

Alguns pensen que moltes hores a l’escola són garantia de millor formació. Els mateixos que quan parlen del temps que passen amb els fills insisteixen que l’important és la qualitat i no la quantitat, no tenen cap problema en girar la truita i afirmar exactament el contrari quan es tracta d’hores d’escolarització. Es disfressa amb arguments pseudo-pedagògics el que no és més que la necessitat de col·locar els nens a algun lloc mentre els pares treballen totes les hores del món. O van al gimnàs, o es fan la pedicura, tant és. Ningú no para esment en que augmentar les hores vol dir incorporar més i més mestres, rebaixant els mecanismes de selecció. I això si suposéssim que els mecanismes són eficaços, si penséssim que la formació és la que ha de ser, si creiéssim que la consideració social que rep la professió és l’adient per atreure els millor i més compromesos, per fer d’aquesta tasca una feina vocacional. Admiro la tasca dels mestres que són mestres, però m’indigna que l’estatus funcionarial hagi enquistat en els seus llocs de feina persones que ni serveixen ni volen servir. I em nego a pensar que és bo per a un nen començar a les set del matí amb els matiners, fer quatre hores de classe, dinar a l’escola, fer dues hores més i seguir amb extraescolars fins arribar a casa esgotat, a punt per fer els deures, sopar i dormir. No és la vida que voldria per mi, no és la vida que vull pels meus fills. Però és la vida que hauran tingut molts dels seus companys de feina, molts dels pares dels amics dels meus nets. O potser es revoltaran i en la nostra vellesa ens haurem d’avergonyir d’haver robat als nens tot el que és important per a ells: el joc, els pares, la infantesa despreocupada i feliç.

Pergolesi

2009-02-05T01:10:00.000-08:00

Tendresa

2009-01-28T09:32:00.000-08:00

Tornava pel passeig quan una imatge ha atret la meva atenció: a la terrassa d’un bar un home jove posava la mà a la galta d’un de més gran, en un gest d’infinita tendresa. Un fill que estima el seu pare, he pensat primer. Després, en veure les mirades tan intenses i la perllongació del gest en el temps, he cregut que es tractava d’una parella. En qualsevol moment acabarien d’inclinar-se un sobre l’altre i es farien un petó.
Però en passar just pel davant, el miratge s’ha esberlat sobtadament. L’home jove s’ha enretirat de cop. A la mà duia un i-phone i, mentre passava l’altre braç per darrere del respatller de la cadira i s’hi repenjava, he sentit que deia “y esto puedes ponerlo en un montón de idiomas”. “Joder”, ha contestat l’altre que, deixant de mirar el seu company de taula, s’ha tornat a concentrar en la cervesa que tenia a davant seu.

Biblioteca

2009-01-26T17:02:00.000-08:00

Un text que vaig escriure fa temps i que no vull que es perdi...

Tots voldríem que els nostres fills fossin uns grans lectors, però a molts pares els costaria dir exactament per què. Llegir és “bo”, en això tothom hi està d’acord, s’accepta sense discussió. Com en tantes d’altres qüestions que afecten els nostres fills, girem la mirada ràpidament cap a l’escola.

Què fa l’escola per promocionar la lectura? A l’escola és on els nens aprenen a llegir i a escriure, on els acompanyen i els faciliten les eines per adquirir aquesta destresa imprescindible en el medi social en que ens movem. El codi escrit és per tot arreu, i sense saber interpretar-lo ni generar-ne de nou, cap persona pot desenvolupar-se amb total normalitat ara i aquí. Però l’escola pot donar un pas més i no quedar-se en aquesta vessant instrumental de la lectoescriptura. En aquest sentit es mouen els programes que busquen promoure l’hàbit lector a través d’una eina molt potent i sovint oblidada: la biblioteca escolar.

Però n’hi ha prou, amb això? Pot l’escola tota sola fer-se càrrec d’aquesta tasca? És evident que no, i és per això que han sorgit iniciatives com Nascuts per llegir, que persegueix “establir un vincle afectiu entre adults i petits al voltant del llibre”, a través de la lectura en veu alta des del primer any de vida. Entra aquí en escena l’element clau: la família de l’infant. És cert que llegir ens permet accedir al saber, ampliar el nostre vocabulari, millorar la nostra competència lingüística i elevar, en definitiva, el nostre nivell cultural. Però cap d’aquests nobles objectius no generarà en el nen la necessitat de llegir, el gust per la lectura. El nen s’acostarà als llibres, en canvi, si aquests són per ell objectes familiars, que li desperten emocions, que representen moments divertits, que li recorden vivències positives. Cal, per tant, que els adults que envolten el nen tinguin una bona i fluida relació amb els llibres, que els facin servir, que en gaudeixin i que comparteixin aquesta passió amb els nens no com una obligació pel seu bé sinó com un moment lúdic i plaent.

Les biblioteques públiques amb secció infantil proporcionen un espai impagable per propiciar aquesta relació positiva amb el llibre, però quin és l’espai que recordem amb més nostàlgia els que vam ser petits devoradors de llibres? Indubtablement, la biblioteca de casa, on els espais entre literatura adulta i literatura infantil no són estancs, i on la quotidianitat permet als nens viure la relació directa dels seus pares amb la paraula escrita. No es pot transmetre el que no es té, així que en comptes – o a més – de manuals sobre l’educació i la criança dels nens, els pares novells haurien de devorar literatura, emocionar-se, sentir la “fam” de llibres. I tenir llibres, pocs o molts, però ben triats i repartits per tota la casa com un objecte quotidià més. De mica en mica, anar construint la pròpia biblioteca casolana

A la biblioteca casolana conviuen els llibres dels pares i els llibres dels fills; a aquests segons em referiré. És evident que existeix una literatura infantil que te suposadament unes característiques pròpies, i que sovint és considerada una pseudo-literatura o un gènere menor. Això fa que les exigències de qualitat sovint es relaxin, no només en quant al contingut sinó fins i tot en quant al continent. A més, molts adults tenen la idea que en la literatura infantil ha de prevaler una vessant didàctica i fins i tot moralista quan el cert és que aquests aspectes no haurien de ser més rellevants que en la literatura per a adults. I, per descomptat, no haurien de fer oblidar el vessant lúdic i l’exigència de qualitat. Els nens estan aprenent constantment: si els oferim bons llibres, l’experiència serà enriquidora en molts aspectes. Si els oferim llibres carrinclons i alliçonadors, resultarà empobridora i avorrida. A cap adult li agradaria que cada cop que obre una novel·la o un poemari li estiguessin recordant els valors del treball, de l’esforç i de la convivència cívica, o li mostressin amb afany alliçonador els efectes de la infidelitat conjugal o del frau a Hisenda. (Tot i que aquests temes i molts altres es puguin abordar des d’una perspectiva literària sense cap problema, és clar!).

A més de literatura, o llibres de ficció, una bona biblioteca casolana també té llibres de coneixements. No només de contes viu l’infant! Aquí tampoc hem d’oblidar la qualitat tant en el text com en les imatges: posar-se al nivell dels nens no vol dir deixar-se pel camí el rigor.

Una bona llibreria casolana no es composa només de llibres que els Reis han portat al nen o de regals d’aniversari. Llibres heretats i llibres comprats perquè sí són molt importants. Pel que fa als primers, haver passat per unes altres mans – sovint els pares o altres familiars – és un valor afegit. El bon llibre infantil guanya quan es fa vell, sobre tot per la dificultat de trobar reedicions de molts títols. No abandonem al traster els llibres de la nostra infantesa, segurament allà hi tenim molts tresors que estaria bé posar a disposició dels nostres fills. Quant als llibres comprats perquè sí, en recomano molt el seu ús i abús sempre que l’economia familiar ho permeti. De vegades els llibres et troben; no apareixen quan els busques sinó quan ells volen. Això val pels llibres infantils tant com pels dels adults. I val tant per l’enamorament del nen en visitar la llibreria, com per la troballa dels pares... encara que el llibre no sigui recomanat per l’edat que té en aquells moments el nostre fill: Qui sap si quan el necessitem el tornarem a trobar!

Finalment, allà la tenim, la nostra petita biblioteca casolana que va creixent gairebé com un organisme viu. Desistim d’organitzar plans de lectura! No ens angoixem perquè un llibre passi mesos sense despertar el menor interès dels nostres fills. Encara diria més: aprofitem la biblioteca casolana per posar-nos nosaltres mateixos al dia gaudint amb àlbums il·lustrats de tots els temps, amb reculls de rondalles o amb clàssics que en el seu moment potser no vam tenir a l’abast.

El dimoni

2009-01-22T10:23:00.000-08:00

El professor era jove, no arribava als trenta, ulleres de pasta, amb cognom basc, crec que de Navarra. Sota el nas arremangat, un riure maliciós, un posat cínic i tot l’aspecte d’acabar de sortir d’un ambient resclosit. Era com el Mar Mort en plena nit: “Volien convertir-me en aquest mar, que no és obert enlloc, en una ment abstracta confinada pel desert”, que va dir després Joan Margarit.
Em feia por, no el suportava i, en canvi, esperava amb impaciència les classes de filosofia. Crec que vaig aixecar més la mà en aquella classe que en tota la resta de la meva vida escolar. No se si allà va néixer el meu jo polemista o si, simplement, el vaig descobrir gràcies a aquell grandíssim manipulador. Em vaig passar tot el trimestre portant-li la contrària, protestant i enfadant-me. Primera avaluació, vaig fer l’examen final amb ràbia i actitud de desafiament. Em va posar un excel·lent.
També era professor de religió. Ens parlava tot sovint dels exorcismes que havia presenciat, dels famosos que havien venut l’ànima al diable, de l'existència d’un infern amb flames de debò. El dimoni era la seva obsessió. “Tan real como yo mismo”, ens deia. Un dia ens va passar un vídeo de fetus mutilats per demostrar-nos com n’era de dolent l’avortament. Al cap de quinze dies la monja directora el va acompanyar a la seva última classe i entre tots dos ens van explicar que li havia sortit l’oportunitat de marxar molt lluny a fer un doctorat, i que – sentint-ho molt – ens havia de deixar. Per substituir-lo va venir una noieta, acabada de llicenciar, que va decidir tornar a començar el temari perquè no entenia els apunts que havíem pres sobre els grecs. No vaig treure cap més excel·lent i ja no em va interessar més la filosofia. Qui pot competir amb el dimoni?

Modest Mussorgski – Una nit a la muntaya pelada.

Ens en sortim?

2009-01-20T01:41:00.000-08:00

Captatio benevolentiae

Provem d’encaixar en escenes boniques,
en ports de diumenge farcits de gavines,
en grans sobretaules on els avis canten,
en nits vora el foc abraçats a una manta.

Es tracta de ser els simpàtics del barri,
els que ballen i ballen fins que els músics parin,
irrompre arrogants lluint les millors gales
amb discos, amb dones, amb feines estables.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens sortim.
I a vegades una carambola
de sobte ens demostra
que ens sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
dels que van pel món amb posat monolític
i afronten la vida mirant-la a la cara
i un dia, contents, compren flors a sa mare.

Intentem trempejar per ser persones dignes,
el pare modèlic que volen les filles,
el de la veu greu, el de la mà forta
que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma,
hi ha dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre,
havent enllestit un gran epitafi
que arranqui somriures a tots els que passin.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens sortim.
I a vegades una carambola
de sobte ens demostra
que ens sortim.

I a vegades ens en sortim.
I a vegades ens en sortim.
I a vegades una tonteria
de sobte ens indica
que ens sortim.
I a vegades ens baixa la verge
i de sobte ens revela
que ens sortim.
I a vegades contra tot pronòstic
una gran bestiesa capgira el que crèiem lògic
tot fent evident que per un moment
ens en sortim.

Manel

Petjades

2009-01-18T10:33:00.000-08:00

No segueixo petjades. Ningú no segueix les meves. Impossible! És tot un fangar mil vegades trepitjat.

Avui escolto: Dvorak - Symphony No. 9 "From the New World" - 4th movement

De cosmopolites

2009-01-16T11:00:00.000-08:00

Seré breu: Small island.

Una marca al calendari

2009-01-14T03:37:00.000-08:00

Avui m’he despertat amb una inspiració sobtada. He tingut una idea per una novel·la. Sí, sóc conscient que no en se, d’escriure novel·les. – Bé, deixem-ho en que no en se, d’escriure, així en general. – Si l’escrigués no passaria de ser un munt de pàgines per a autoconsum, però em satisfà aquesta seguretat que se m’ha instal·lat al cervell, que em diu que si la idea l’hagués tingut Coetzee li tornarien a donar el Nobel... Com que mai no ho podré comprovar, sóc feliç amb aquest pensament, encara que tingui problemes per distribuir les comes en un text.
Però després d’aquest esdeveniment de naturalesa tan volàtil – i havent fet un munt d’activitats quotidianes entremig – m’he assegut finalment davant de l’ordinador i allà m’esperava una prometedora notícia. Una antiga col·laboradora meva, d’un preciós però frustrat projecte, m’escriu per oferir-me l’oportunitat de participar en una nova aventura. Per això vull marcar aquest dia al calendari. Per si d’aquí 10 anys necessito recordar quan vaig prendre el miraculós camí de la meva consagració com a escriptora, i quan vaig trobar per fi una font d’ingressos que no m’obliga a sentir-me mercenària d’interessos que detesto.
Segurament el 14 de gener de 2009 serà un dia més, però el marcaré amb esperança perquè cal creure en alguna cosa.

Mozart: Die Zauberflote - Royal Opera House
Papageno! Papagena!

Tragèdia

2009-01-12T09:56:00.000-08:00

Sur l'onde calme et noire où dorment les étoiles

La blanche Ophélia flotte comme un grand lys,

Flotte très lentement, couchée en ses longs voiles ...
Rimbaud

La tragèdia en el món real és, segons el diccionari, un “esdeveniment funest, desgràcia, situació de misèria, etc.”. – Etc. inclòs a la definició.
En el món de la literatura, la tragèdia és una font inesgotable de morts. Però no és la mort el que fa la tragèdia. No només és la mort. És la vida que l’ha precedit i que no podia tenir altre final.
Crec que tot es resumeix en una cosa que Sòfocles li fa dir a Ismene, parlant amb Antígona: “Tens el cor ardent per coses que glacen la sang".

Henry Purcell – El lament de Dido (Emma Kirkby)

La traducció d'Antígona d'on he pres les paraules d'Ismene és de Joan Castellanos.

La pintura és Ophelia d'Everett Millais.

Yo amo los mundos sutiles

2009-01-10T02:32:00.000-08:00

La mesquina grapada del temps

2009-01-08T01:30:00.000-08:00

No sóc Wolfgang. Probablement tampoc no seré Leopold, ni el Bach anglès. Així que segurament ja he fet el més important que havia de fer en aquesta vida: donar vida a uns altres. Si tot va com l’ordre natural de les coses disposa, és el que de mi quedarà quan ja no hi sigui. I no durant gaire temps, al cap i a la fi tots podem tenir el destí de l'Home de Gel. (Llegit a l'Avui: "Després d'analitzar l'ADN mitocondrial del cos humà momificat conegut com a Ötzi o Home del Gel, els experts han arribat a la conclusió que aquest habitant del Tirol, mort als Alps fa uns 5.300 anys, pertanyia a un llinatge humà desaparegut fa anys.").

I què podria quedar? Fins i tot Shakespeare caurà en l’oblit, un dia. Són naturals aquestes ànsies d’immortalitat? Són pròpies d’una ment sana? Li fa res a Johann Sebastian que els concerts de Brandenburg toquin l’ànima d’algú de qui el separen segles? Es van estremir els seus ossos quan Pau Casals va posar els ulls sobre les partitures perdudes? Va emocionar-se allà on sigui la seva ànima immortal el dia que va néixer Gould? Crec que no. Si de cas, li hauria agradat saber-ho en vida. Potser hauríem fet feliç la seva vídua si li haguéssim enviat un missatger amb la bona nova. Però què hauria pensat Anna Magdalena si li haguessin mostrat la petja del seu difunt marit d’aquí 2000 anys? El recordarà algú, llavors?
Ni el geni més estratosfèric, ni la personalitat més influent, ni aquell que ha fet canviar el curs de la història és en realitat més que un estel fugaç. Ràpid a cremar, ràpid a ser oblidat, en les infinites i inabastables magnituds de temps que marquen el fluir de l’univers. Què serem doncs, la resta de mortals, aquestes vides minúscules que ens semblen a nosaltres – propietaris de les mateixes – tot el que és real, i que apareixen als altres – vides minúscules també – només com una visió fugaç d’algú que et trobes a l’autobús, com una cara a la multitud, com una xifra que puja al comptador d’aquest planeta superpoblat?

A Elizabeth Costello he llegit:
“Per tant, hi ha molts motius perquè em senti insegura sobre com em presento davant de vostès. Malgrat aquest magnífic premi, pel qual estic profundament agraïda, malgrat que em prometi que, en la il·lustre companyia d’aquells que l’han rebut abans que jo, m’escaparé de la mesquina grapada del temps, tots sabem, si som realistes, que només és qüestió de temps abans que els llibres que vostès honren i amb la gènesi dels quals jo he tingut alguna cosa a veure deixin de ser llegits i, a la llarga, deixin de ser recordats. I és com ha de ser. Hi ha d’haver algun límit a la càrrega de records que imposem als nostres fills i als nostres néts. Ells tindran un món propi, del qual nosaltres hauríem de formar cada cop menys part. Gràcies.”

J.M. Coetzee (traducció d’Albert Nolla).

Avui escolto Wagner: Tristan und Isolde. Prelude.

Una closca

2009-01-07T05:57:00.000-08:00

“- No se si vosté te fills o no. Ni tan sols sé si per a un home és el mateix. Però, quan pareixes un fill del teu propi cos, li dónes vida. Sobretot el primer fill, el primogènit. La teva vida deixa de ser en tu per ser en el fill. És per això que en realitat no morim: simplement traspassem la nostra vida; la vida que va ser nostra durant un temps i que deixem enrere. Jo sóc només una closca, com pot veure, la closca que la meva filla ha deixat enrere. No importa el que em passi a mi. No importa el que passi als vells. Però tot i així – ho dic, no puc esperar que m’entengui, però tant hi fa - , és esfereïdor estar a punt de marxar. Encara que el contacte només sigui amb el capciró del dit, ningú no vol perdre’l del tot.”

J.M.Coetzee. (Traducció de Dolors Udina).

"L'edat de ferro"

Avui escolto The Lark Ascending de R. Vaughan Williams:

Me’ls miro

2009-01-03T09:04:00.000-08:00

Me’ls miro mentre es rebolquen en el cadàver putrefacte, lluitant per un os pelat, atacant les vísceres del cos mort i les dels seus competidors. Porten la putrefacció a les seves dents; el cadàver, fa un segon, era encara immaculat i ara put com si fes setmanes que es podreix al sol. J és massa fàcil, M degota per l’hermenèutica, K és ridículament autobiogràfic, maleïts tots. Cal disseccionar sense asaborir.

Corps de roi

2009-01-01T06:41:00.000-08:00

La meva última lectura de l’any: Cuerpos del rey. (Publicat per Anagrama juntament amb Trois auters, sota un únic títol. Magnífica traducció de María Teresa Gallego).
Michon, transfigurat en déu Neptú, armat amb la Paraula i adornat amb comes que fan respirar frases llargues, apilades, condensades, espera ajupit entre les algues.
Faltaven poques hores per acabar el 2009 i jo, com tantes altres vegades, havia vingut a remullar-me els peus a la vora del mar. De vegades he vist peixos i altres éssers misteriosos apropar-se als meus dits. He trepitjat tot tipus de sorres, m’he banyat amb precaució en mars mortes, mars salades, mars tropicals, mars del nord, marenostrums, rarament a l’oceà. De vegades he divisat ben lluny vaixells de guerra, brolladors de balenes, fum de batalles, fragor de caceres, cants de sirena, remor de fons.
Però aquest cop, tan bon punt he tocat l’aigua, el déu Michon ha iniciat un remolí, el mar s’ha agitat, m’ha xuclat, s’ha desfermat la tempesta i les aigües se m’han empassat. Amb els pulmons plens d’aigua m’he colpejat contra restes de naufragis, he patit per les mossegades dels taurons, he cregut veure calamars gegants, quimeres, regnes submergits. Beckett, Madame Bovary, Ahab, la g de Victor Hugo, Jean Valjean, campanes de vint tones, el fill del mameluc i el falcó, el Sud, Faulkner, l’elefant, Booz, un lamentable Michon borratxo estirat entre les taules d’un restaurant.
I, tan sobtadament com m’havia xuclat, el mar m’ha escopit. Com un medusa estesa a la sorra, resseca i inútil, he quedat a mercè de la cúpula fosca. Amb les estrelles amenaçant de caure sobre mi com una pedregada de foc.

Debussy. La mer. 3r moviment: Dialogue du vent et de la mer.

Fer-se vell

2008-12-29T04:21:00.000-08:00

Turner "The Fighting Téméraire tugged to her last Berth to be broken up". (1838)
.

Ser vell és que la guerra s’ha acabat.
Saber on són els refugis, ara inútils.
Joan Margarit.

Els primers vint anys de la meva existència els vaig passar amb l’esperança posada en el futur. Fer-se gran va ser començar a lamentar-se de les oportunitats perdudes, dels camins oberts que es van passar de llarg, de la inconsciència adolescent. Fins que un dia el lament va ser pel temps perdut en laments. Llavors vaig comprendre que la vida no podia anar de l’esperança del futur al penediment pel passat. Calia corregir els errors del passat en el present, traçar els camins del futur en aquell precís instant.
Però què fer quan ni tan sols saps d’on venen les bales que xiulen al teu voltant? Què fer quan comences a sospitar que arribaràs a la postguerra sense saber on eren els refugis?

Ravel. Pavane pour une infante défunte

Dansa hongaresa núm.5

2008-12-27T11:57:00.000-08:00

Charles Chaplin. El gran dictador.

Misèria

2008-12-27T11:54:00.000-08:00

Ciutadans

Jo vinc d’un temps més fred. Abans de l’alba,
camins gebrats duien callades ombres
als finestrals brutosos de les fàbriques.
Avui aquelles ombres del passat
que van ensordir el món amb els seus cants
miren des de dins meu. No entenen res.
Contemplen, opulenta, una misèria
que ni sap que és misèria.
És el final d’un somni. Ara toca
fer democràtic l’art. Cap arbre alt.
Espantosament rics i, per això,
espantosament pobres.

Joan Margarit (Casa de Misericòrdia).

Nadal

2008-12-24T08:39:00.000-08:00

Volia escriure alguna cosa abans de tancar per vacances, però els virus nadalencs no hi han estat d’acord. Que en Corelli parli per mi, i bones festes.

Arcangelo Corelli. Concerto Grosso for two violins, cello, strings and basso continuo in G Minor "Fatto per la notte di Natale" Op. 6 No. 8
PART 1.

PART 2

PART 3

Sorpresa

2008-12-21T06:21:00.000-08:00

“Un buen día se le presentó un personaje corpulento y estrafalario, que le dijo: “Me llamo Salomon, y vengo a llevármelo a Londres”. El músico quedó sorprendido ante semejante conminación, pero Salomon era de los que solían ir por derecho. (...) Era un buen momento. Y aunque Haydn nunca había viajado y frisaba los sesenta años, se decidió a emprender el viaje, quizá no tanto por las suculentas condiciones económicas que Salomon le ofrecía, como por la posibilidad de componer sinfonías para gran orquesta. (...)”
“La sinfonía 94, “Sorpresa”, responde a una advertencia de Salomon, que avisó a Haydn, en un exceso de precaución, que el público de Londres era tan inculto, que muchos se quedaban dormidos al inicio del segundo movimiento”.

José Luis Comellas (de la seva “Nueva historia de la música”).

Segon moviment de la Simfonia 94 de Haydn, “Sorpresa”.

Nostàlgia

2008-12-17T14:23:00.000-08:00

Algunes coses que vaig escoltar amb devoció fa anys ara em farien caure la cara de vergonya. Unes quantes em deixen indiferent. D’altres em produeixen una sensació d’intensa nostàlgia. Entre aquestes últimes, algunes encara m’agraden. Però no només escolto, també entro a la màquina del temps i visc un instant d’aquells moments en que em pensava que tot era possible. És com la magdalena de Proust incrustada a les orelles. Fa una mica de mal.

Alguna cosa em diu que sí

2008-12-14T06:16:00.000-08:00

Mishima

Nit transfigurada

2008-12-14T05:54:00.000-08:00

Verklärte Nacht (1899), sextet per a corda d’Arnold Schönberg basat en el poema homònim de Richard Dehmel.

Part IV. Sehr breit und langsam:

Aquí es poden escoltar les cinc parts.

A peu

2008-12-13T06:14:00.000-08:00

El 1705, un Johann Sebastian Bach de 20 anys va caminar gairebé 400 quilòmetres d’Arnstad a Lübeck per escoltar el vell mestre Buxtehude. Hi anava per quatre setmanes però s’hi va estar quatre mesos.

Dietrich Buxtehude - Membra Jesu Nostri. Ad Pedes
The Amsterdam Baroque Orquestra.Barbara Schlick (Soprano).Monika Frimmer (Soprano).Michael Chance (Alto).Christophe Pregardien (Tenor).Peter Kooy (Bass).Dir. Ton Koopman.

El Trencanous

2008-12-12T01:56:00.000-08:00

Falten 13 dies per Nadal.

Mikhail Baryshnikov – Gelsey Kirkland

Rudolf Nureyev – Merle Park

El faune

2008-12-11T02:31:00.000-08:00

« La musique de ce Prélude est une illustration très libre du beau poème de Mallarmé ; elle ne prétend pas en être une synthèse. Il s'agit plutôt de fonds successifs sur lesquels se meuvent les désirs et les rêves du faune dans la chaleur de cet après-midi. » Debussy, 1894.

"Prélude à l'après-midi d'un faune" by Claude Debussy. Leopold Stokowski with the London Symphony Orchestra, Royal Festival Hall, London, 14 June 1972.

També existeix en forma de ballet, amb coreografia de Nijinsky, que va revolucionar el món del ballet, va escandalitzar l’opinió pública i va dividir els crítics.

Extret de danzaballet.com:

L'Après-midi d'un Faune, inspirado en el poema de Stéphane Mallarmé titulado "La Tarde de un Fauno", fue creado el 29 de mayo 1912 por Vaslav Nijinski, sobre una partitura de Claude Debussy con escenografía de Léon Baskt.
"La siesta del fauno" provocó un escándalo mayúsculo cuando fue presentado por primera vez en París, por su erotismo explícito y su radical apartamiento de la tradición del ballet clásico. La coreografía creada representaba un aspecto de bajorrelieve griego animado, en donde las bailarinas debían desplazarse con el pie al suelo, posando primero el talón y terminando el movimiento en los dedos, en total oposición a las reglas clásicas enseñadas hasta entonces. Los pocos elegidos debían ubicar el cuerpo de frente al público, la cabeza y los miembros de perfil, los brazos mantenidos en posiciones angulares diversas.El telón del Teatro del Châtelet se levantó ante un público sorprendido a la vista del bellísimo decorado de León Bakst -un lago bordeado de árboles- en el medio del cual se encontraba Nijinski con su malla cubierta con manchones, y las ninfas vestidas con túnicas plisadas, pelucas doradas y pies desnudos. Nijinsky logró gritos y abucheos utilizando el chal como si estuvieran filmando una película erótica. Debussy abandonó la sala diciendo: “Ha interpretado groseramente la palabra satisfacer”. August Rodin mandó una encendida defensa a los periódicos: Nijinsky era un genio; Diaghilev, otro; el Preludio, arte; y el que no estuviera de acuerdo un retrógrado".

Rudolf Nureyev. "L'Après-midi d'un Faune", de Debussy

Una altra fugida

2008-12-11T01:53:00.000-08:00

Howard Shore. Concerning hobbits. BSO The Lord of the Rings.

*La il·lustració és d'Alan Lee.

Mecanismes

2008-12-10T02:57:00.001-08:00

He vist un riu a París

aprop de sa torre gris.

He vist un paraigües esqueixat.

Tots es mecanismes.

Un home i sa dona aturats

conversen enterra amb un moix.

Sa dona desplega i desfà

tots es mecanismes.

I plou un dia normal,

sa gespa s´enverda i reviu,

ell tira es paraigües espenyat.

Tots es mecanismes.

I vola es pedaç ondulant

i com un insecte ferit

dins s´herba per sempre aturats

tots es mecanismes...

La vida, la mort.

2008-12-10T02:53:00.000-08:00

No volveré a ser joven

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
- como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
- envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma, 1968

Requiem

2008-12-06T14:29:00.000-08:00

Requiem de Mozart. Confutatis i Lacrimosa.
John Eliot Gardiner. English Baroque Soloists & Monteverdi Choir. Palau de la Música Catalana, 1991.

El bosc silenciós

2008-12-04T02:04:00.001-08:00

El bosc silenciós (Klid). Antonín Dvořák

* La imatge: Farquharson. West with evening glows.

El que deixem enrere

2008-12-04T01:20:00.000-08:00

No cal ser un pobre italià dels anys 40 a qui han robat la bicicleta – únic mitjà per sostenir la família – per veure’s aclaparat pels problemes. Però em pregunto si cal que ho paguin els nostres fills quan no hi ha lladres de bicicletes i el que ens aclapara és l’estafa immobiliària més gran de la història o la necessitat de consumir per fer funcionar el mecanisme d’engreix d’uns quants.

Ladri di biciclette. Vittorio de Sica, 1948.

A casa

2008-12-02T07:42:00.001-08:00

De vegades et venen unes ganes boges de desaparèixer, de marxar ben lluny, d’oblidar-te de tot. Però tot seguit, sense saber com, et sorprens al sofà de casa, amb un llibre entre les mans i el cinquè concert de Brandenburg sonant fluixet a l’equip de música, amb el soroll que fa J rentant els plats a la cuina i la cançoneta que s’inventa el teu fill petit mentre juga amb els clics. Llavors el teu fill gran s’apropa imitant un tiranosaure, i et demana el berenar. I et preguntes on volies anar si només cal tancar la porta de casa i tots els maldecaps queden fora.

Anar-se’n ben lluny, a un lloc imaginari

2008-12-01T01:13:00.001-08:00

Gene Kelly Frank Sinatra - "New York, New York"

West Side Story - America

Frank Sinatra - New York, New York

Billy Joel - New York State Of Mind

Eagles - New York Minute

Sting - Englishman in New York

R.E.M - Leaving New York

Manel

2008-12-01T01:09:00.001-08:00

Recordant una classe de francès de fa 20 anys

2008-11-27T14:57:00.000-08:00

Jacques Prévert, Paris 1955. Robert Doisneau.

Déjeuner du matin
Il a mis le café

Dans la tasse

Il a mis le lait

Dans la tasse de café

Il a mis le sucre

Dans le café au lait

Avec la petite cuiller

Il a tourné

Il a bu le café au lait

Et il a reposé la tasse

Sans me parler
Il a allumé

Une cigarette

Il a fait des ronds

Avec la fumée

Il a mis les cendres

Dans le cendrier

Sans me parler

Sans me regarder
Il s'est levé

Il a mis

Son chapeau sur sa tête

Il a mis son manteau de pluie

Parce qu'il pleuvait

Et il est parti

Sous la pluie

Sans une parole

Sans me regarder
Et moi j'ai pris

Ma tête dans ma main

Et j'ai pleuré

Crec que el poema va ser triat només perquè era fàcil i servia per aprendre vocabulari i utilitzar un temps verbal. Però llavors, amb 15 anys, no el podia comprendre. No em deia res. Ahir a la nit vaig somniar que una porta s’obria a la foscor. I lluny, molt lluny, una escletxa de llum deixava passar una veu que recitava aquest poema que ja havia oblidat. Déjeuner du matin. Em pregunto si quan tingui vuitanta anys giraré la vista enrere i miraré amb tendresa el maldestre i desorientat ésser que sóc ara mateix, amb la mateixa condescendència que des de la meva trentena em miro el meu jo dels quinze anys.

Fa 20 anys el que a mi em deia alguna cosa era, per exemple, això:
U2 – I Still Haven't Found What I'm Looking For

O Captain! My Captain!

2008-11-20T01:37:00.000-08:00

Madrid. Primavera de 1990. Un nodrit grup d’estudiants de 3r de BUP, de viatge de fi de curs, arriba amb els seus professors a un cinema de la ciutat. Objectiu: passar un vespre gaudint del setè art. Amb el propòsit de permetre als alumnes triar la pel·lícula, el cinema escollit disposa de dues sales. Els alumnes – gairebé 90 – fan cua a la taquilla. Després, quatre d’ells es dirigeixen a la porta de l’esquerra. La resta, amb els professors acompanyants, entren per la porta de la dreta.
Jo, que fa 18 anys era amb el grup marginal, vaig veure “El club de los poetas muertos”.
Sobre la transitada porta de la dreta, el rètol anunciava “Aquí huele a muerto... (¡Pues yo no he sido!)”.

Dead Poets Society. Ending.

O Captain my Captain! our fearful trip is done;

The ship has weather’d every rack, the prize we sought is won;

The port is near, the bells I hear, the people all exulting,

While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring:
But O heart! heart! heart!
O the bleeding drops of red,
Where on the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.
O Captain! my Captain! rise up and hear the bells;

Rise up—for you the flag is flung—for you the bugle trills;

For you bouquets and ribbon’d wreaths—for you the shores a-crowding;

For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;
Here Captain! dear father!
This arm beneath your head;
It is some dream that on the deck,
You’ve fallen cold and dead.
My Captain does not answer, his lips are pale and still;

My father does not feel my arm, he has no pulse nor will;

The ship is anchor’d safe and sound, its voyage closed and done;

From fearful trip, the victor ship, comes in with object won;
Exult, O shores, and ring, O bells!
But I, with mournful tread,
Walk the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.

Walt Whitman

I nosaltres, allà a Madrid, ens havíem deixat el capità a l’últim port. Sense guia, sense nord, encara m’agrada pensar que, en algun moment dels 18 anys transcorreguts, uns quants de nosaltres – tinc la gosadia esperançada d’incloure’m en aquest grup – vam pujar sobre la taula i vam mirar des d’una altra perspectiva, encara que ens manqués el senyor Keating. En fi, carpe diem.

Les 7 diferències

2008-11-18T00:54:00.000-08:00

Com es passa d’aquí

a aquí?

Breakfast at Tiffany’s – Moon River. 1961

Moon River, wider than a mile,
I'm crossing you in style some day.
Oh, dream maker, you heart breaker,
wherever you're going I'm going your way.
Two drifters off to see the world.
There's such a lot of world to see.
We're after the same rainbow's end--
waiting 'round the bend,
my huckleberry friend,
Moon River and me.

Veu: Audrey Hepburn
Música: Henry Mancini
Lletra: Johnny Mercer.

Classificacions.

2008-11-12T10:44:00.000-08:00

Mai m’ha agradat la classificació per edats en els llibres infantils i juvenils. Diuen que serveixen com a orientació pels pares i adults en general que han de comprar un llibre a un nen, però penso que és molt trist tenir només la guia de l’edat per triar un llibre per un infant. Si no saps prou coses d’aquell nen per triar-li un llibre, potser no cal que li facis un regal o potser t’hauries de plantejar si la teva relació amb el nen és la que hauria de ser. En cas que coneguis perfectament el nen però necessitis igualment la orientació perquè no tens criteri per triar llibres i no en saps res del món de la literatura (infantil o no), un bon llibreter hauria de ser capaç de fer bon suggeriments. Ah, però llavors cal que hi hagi un bon llibreter al peu del canó, oi?
La classificació per edats em sembla empobridora. Els meus fills gaudeixen de llibres que algun il·luminat ha determinat que només serveix per nadons. Per sort, a molts llocs la classificació només indica una edat mínima. Bé, anem avançant. Però tampoc això em sembla adient, perquè alguns nens poden accedir a llibres que teòricament són per nens molt més grans. Potser no saben llegir, però poden escoltar. Potser un mateix llibre pot tenir lectures a diferents nivells. Uns pares atents i amants ells mateixos de la lectura saben aquestes coses.
Per tot això m’ha alegrat assabentar-me d’aquesta iniciativa: “No to Age Banding”, que signa, entre molts altres, Quentin Blake.

Avui escolto Maurice Ravel. Ma mère, l’oye. Le jardin féerique.

*La imatge de capçalera és una il·lustració d'Arthur Rackham.

Gorey Burton Price

2008-11-11T03:29:00.000-08:00

Passant l’estona a la llibreria he topat de morros amb “The Gashlycrumb Tinies” en versió catalana a càrrec de Jordi Puntí. La traducció, “La colla mata-degolla”, m’ha saltat a la vista junt amb la il·lustració de portada. He devorat el llibre allà mateix. No coneixia Edward Gorey, així que tan bon punt he arribat a casa, he demanat auxili al bon Google. El que m’havia enganxat inicialment era el regust a Lewis Carroll barrejat amb Roald Dahl i amanit amb extra d’humor macabre, en el recorregut d’un alfabet il·lustrat amb les peculiars morts de 26 nens. Però l’editorial ho promociona – es veu que ven més – insistint en la influència de Gorey sobre Tim Burton. Sí, sí... ara que ho dius...

M’agrada Tim Burton.

També m’agrada Johnny Depp, així que és una sort que sigui un habitual de les pel·lícules de Burton. (Per cert, és curiós – o no tant – que el nom de Dahl surti a la filmografia de Burton). A Edward Scissorhands, una de les meves preferides, hi apareix Vincent Price, que tothom recorda de les mítiques adaptacions d’Edgar Allan Poe que va fer Roger Corman als anys 60.

Parlant de Burton, de Poe i de Vincent Prince, us recomano, si no l’heu vist ja, el curt “Vincent” de Tim Burton (la veu és del mateix Vincent Price):

Troballa

2008-11-04T03:21:00.000-08:00

Juan Montil Goy diu en aquest article de Mundoclasico.com:

“Barcelona, año 1890. Un joven estudiante de violoncelo, de trece años, merodea en compañía de su padre por viejas tiendas de música en busca de partituras. Tras no encontrar nada que le entusiasme, el azar quiere que dé con un legajo polvoriento que permanece olvidado en el anaquel de una de esas tiendas. Contiene: Seis Suites para Violoncelo Solo, de Johann Sebastian Bach. El muchacho mira las partituras sorprendido; no sabía de la existencia de tales obras. Su maestro no le ha hablado de ellas, quizás tampoco las conozca; a nadie jamás ha oído nombrarlas... Su padre paga una modesta suma por ellas y los dos salen de la tienda. El joven estudiante está contento por su hallazgo, pero aún no sabe que esa música dormida que lleva bajo el brazo habrá de cambiarle la existencia.
Efectivamente, fue ese niño, llamado Pau Casals, que con el tiempo habría de convertirse en uno de los violoncelistas más virtuosos de la historia, quien descubrió, o mejor, redescubrió, aquel tesoro musical que permanecía en el olvido.”

Podeu escoltar aquí la interpretació de la primera suite per part de Pau Casals:

Part 1:

Podeu escoltar la segona part aquí.

I aquí la interpretació de Rostropovich.

Tot i que, des de la meva ignorància, trobo la versió de Rostropovich tècnicament impecable, també em dona la sensació de que l’home te molta presa. M’emociona molt més Pau Casals encara que, com m’han fet notar, potser també és per ser d'ell.

La pluja.

2008-11-02T07:33:00.000-08:00

Debussy, Jardins sous la pluie

Singing in the rain.

Georges Brassens - Yann Tiersen & Natacha Regnier - Le parapluie

La mort.

2008-10-29T03:56:00.000-07:00

“Tradicionalment s'ha considerat la mort com un fet quotidià, inevitable i lògic en la mesura que forma part del cicle natural que afecta persones, animals i plantes. La mort és llei de vida, afirma la dita popular. I en la concepció cíclica del temps i de l'existència que tenien les societats tradicionals, la mort era acceptada com un fet absolutament normal. La mort temuda era la imprevista: les desgràcies, la mort d'un jove, els mals dolents, les epidèmies, que trencaven el cicle natural en què els fills enterren els pares.
La concepció de la idea de la mort ha canviat força en la nostra societat, i fins i tot la forma de morir. És ben diferent morir a la casa pròpia, envoltat dels familiars, que a un hospital. La mort natural -avis, familiars vells...- és amagada o dissimulada als nens. En canvi, les imatges de la guerra o dels accidents es repeteixen constantment als mitjans de comunicació. La mort adquireix així un caire catastròfic i terrible, com mai l'havia tingut, que contrasta profundament amb l'acceptació natural que es troba implícita en els refranys, creences, pràctiques i tradicions populars referents als difunts.”

Fragment extret d’aquesta pàgina de la Carrutxa. Us animo a visitar-la per entendre millor la festa de Tots Sants. També és interessant la web de Festes.org.

Disney Silly Symphony - The Skeleton Dance

Saint-Saëns. Danse Macabre.

Tot va començar amb una cinta de casset.

2008-10-28T16:50:00.000-07:00

Fa una setmana no sabia res de Bach. És clar, sabia que existia, coneixia – superficialment – la seva música. Qui no coneix Bach? Però Bach, la persona... ni idea. Un home vell amb perruca: ni més ni menys que la opinió d’alguns contemporanis de la seva vídua. Ah, sí... sabia que havia tingut molts fills. Moltíssims, eh? Tampoc no tenia ni idea de que la seva obra havia caigut en l’oblit durant dècades. És dur estar lluitant contra aquesta mena d’ignorància a la meva edat. Però em disculparé atribuint la responsabilitat a la pobra educació musical rebuda.
L'únic contacte amb la música clàssica de la meva primera infantesa va ser una cinta de casset de la novena de Beethoven que el meu pare havia comprat als encants. Recordo, més tard, que la mestra de plàstica es va entestar en fer-nos entrar coses belles no només pels ulls sinó també per les orelles posant-nos durant la classe música “de la bona”. Han fugit de la meva memòria totes les melodies, excepte una que ara puc identificar com la primavera de Vivaldi. En canviar d’escola per fer BUP, vaig caure en mans d’una altra professora que creia fermament que l’audició per sí sola obraria miracles. D’aquelles sessions interminables només puc recordar la música aquàtica de Haendel. L’últim capítol, a punt d’entrar a la universitat, el protagonitza el Concierto de Aranjuez, que aquest cop el meu pare va dur a casa ja en format vinil. I fins aquí la meva formació musical. Tot i que, si vull ser fidel a la veritat, durant la meva etapa universitària vaig fer un curs intensiu d’uns altres tipus de músiques amb etiquetes tan pintoresques que si no són inventades és que devien existir.
És clar que potser no anaven tan errades aquelles mestres i alguna cosa va quedant. Quan el soroll etiquetat va abandonar la meva vida, em vaig començar a arrossegar intentant trobar un forat per on introduir-me al món de la música clàssica. Fins i tot – els déus em perdonin – vaig adquirir uns quants d’aquells “Karajan Romántico”, “Espectacular” i no se què més. No sabia què escoltar, ni com escoltar-ho. Per on començar?
Un bon dia, no fa gaire, vaig trobar algú capaç d’obrir-me la porta que havia estat buscant. Quatre anècdotes, dues lectures recomanades i un parell d’enllaços d’àudio... et voilà!

Naturalment, de seguida em vaig ocupar d’aconseguir pels meus fills Pere i el Llop, el Carnaval dels Animals i Fantasia. Perquè tot va fent forat, oi?

Mussorgsky. Una nit a la muntanya pelada. (fragment de Fantasia. 1940. Disney)

Saint-Saëns. Carnaval dels animals. Fossils.

Prokofiev. Peter and the Wolf. (Curt Disney. 1946)
Part 1 de 2.

Part 2 de 2.

L'enveja.

2008-10-24T02:38:00.000-07:00

“(...) el señor Görner, organista de la Iglesia Nueva y la de Santo Tomás, no era un músico completamente inexperimentado, a pesar de ser sus composiciones confusas y desordenadas y de que (Sebastián no aseguraba esto, limitándose a repetir, sonriendo, un rumor muy extendido) no utilizaba las reglas de la composición por la sencilla razón de que las desconocía. Era, además, muy vanidoso y envidiaba la perfección con que Sebastián tocaba el órgano, se quejaba de su propia imperfección y no cesaba de hablar de forma bastante despectiva de mi marido. Tardó mucho tiempo en olvidar que, en un ensayo de una cantata, al tocar el órgano, cometió continuamente faltas; hasta que Sebastián montó en cólera, se quitó la peluca y se la tiró a la cabeza diciéndole que más le hubiera valido hacerse zapatero remendón que organista.”
Ana Magdalena Bach. La pequeña crónica de Ana Magdalena Bach. Editorial Juventud. Barcelona, 2000. (Traducció de Carlos Guerendiain). [pàg. 94-95]

Ara em cau millor Johann Sebastian Bach. Com a personatge sempre m’havia semblat un pèl avorrit. Sobre tot en contrast amb l’exagerada imatge que de Mozart es dona a Amadeus:

S’ha criticat molt la magnífica pel·lícula de Milos Forman que, si bé conté nombroses falsetats històriques – de fet, tota ella es basa en una història inventada – és un magnífic retrat de l’enveja a través d’un imaginari Salieri. També personifica la mediocritat, de la que Salieri-Murray Abraham es declara Sant Patró. Davant la mediocritat del senyor Görner, que ningú recordaria si no fos per l’anècdota que explica la senyora Bach, qui pot titllar de mediocre el músic d’éxit Salieri, mestre de Beethoven, Schubert i Liszt?

Antonio Salieri. Qual piacer la nostr'anima ingombra. (Axur, re d'Ormus).

Les glorioses passejades.

2008-10-23T02:01:00.000-07:00

Diu Roald Dahl, a propòsit dels seu pare:
“Mantenia una curiosa teoria de com desenvolupar un sentit de la bellesa a les ments dels fills. Cada vegada que la mare es quedava embarassada, esperava fins als darrers tres mesos de l’embaràs i llavors li anunciava que havien de començar «les glorioses passejades». Aquestes glorioses passejades consistien a dur-la al camp, a indrets de gran bellesa, i allà passejar una hora cada dia, de forma i manera que pogués absorbir l’esplendor dels voltants. La seva teoria era que, si els ulls d’una dona embarassada observaven contínuament la bellesa de la natura, aquesta bellesa passaria d’alguna manera a la ment de l’infant encara no nat i que aquell infant creixeria fins a resultar un amant de les coses belles. Aquest fou el tractament que reberen tots els seus fills abans de néixer.”
L’amor a les coses belles del seu pare va fer que, paradoxalment, en Roald passés els seus dies d’escola en un internat anglès. Un cop mort el pare, la mare va tenir molt en compte el desitjos del senyor Dahl:
“El seu marit havia dit sempre i amb decisió que volia que els seus fills s’eduquessin en escoles angleses. Eren les millors del món, solia dir. Molt millor que no pas les noruegues. Millor fins i tot que les gal·leses, a despit del fet que vivia a Gal·les i hi tenia el negoci. Mantenia que hi havia alguna cosa de màgic en l’ensenyament anglès, i que l’educació que proporcionava havia fet que els habitants d’una illa petita formessin una gran nació i un gran imperi i que produïssin la literatura més gran del món.”
Així va ser com el petit Roald va patir els maltractaments, la solitud i la por, desconeguts a la seva vida familiar.
Més endavant – després del seu pas per l’Àfrica colonial i la guerra amb la Royal Air Force – es va revelar com un magnífic escriptor, molt hàbil jugant amb l’humor negre.

Roald Dahl. El nen. Editorial Empúries. Barcelona, 2007. (Traducció de Ramon Barnils) [pàg. 21 i 23]

Avui escolto:
A la cova del rei de la muntanya . Peer Gynt. Edvard H. Grieg

Salvats i enfonsats.

2008-10-22T01:33:00.000-07:00

“Tanqui’s entre filats espinosos milers d’individus diferents per edat, condició, origen, llengua, cultura i costums, i sotmeti-se’ls a un règim de vida constant, controlable, idèntic per a tots i per sota de totes les necessitats: és el més rigorós que un investigador hauria pogut crear per establir què és essencial i què és adquirit en el comportament de l’animal-home enfront de la lluita per la vida.
Nosaltres no creiem en la més òbvia i fàcil de les deduccions: que l’home és fonamentalment brutal, egoista i estúpid per com es comporta quan tota la superestructura civil és destruïda (...).
En canvi, ens sembla digne d’atenció aquest fet: és palès que hi ha entre els homes dues categories particularment ben diferenciades: els salvats i els enfonsats. Altres parelles de contraris (els bons i els dolents, els savis i els estúpids, els covards i els valents, els desgraciats i els afortunats) són força menys clares, semblen menys congènites, i sobretot admeten gradacions intermèdies més nombroses i complexes.
Aquesta divisió és molt menys evident en la vida ordinària; en aquesta no passa gaire sovint que un home es perdi, perquè normalment l’home no està sol, i, en la seva ascensió i en la seva devallada, està lligat al destí dels seus veïns (...) A més, cadascú acostuma a posseir unes reserves espirituals, físiques i fins i tot pecuniàries tals, que l’eventualitat d’una desfeta, d’una mancança davant de la vida, també és menys probable. Afegeixi’s encara que la llei i el sentit moral, que és llei interior, exerceixen una sensible acció d’esmorteïment (...).
Però al Lager succeeix ben altrament: aquí la lluita per sobreviure és sense remissió, perquè tothom està desesperadament i brutalment sol.”

“Si els enfonsats no tenen història, i un de sol i ample és el camí de la perdició, els camins de la salvació són, en canvi, molts, difícils i impensats.”

Primo Levi. Si això és un home. Edicions 62. Barcelona, 2008. (Traducció de Francesc Miravitlles). [pàg. 118-120]

A quina categoria pertanyem? Podem rumiar-ho mentre continuem caminant per la “tercera via” que Primo Levi assenyala com “la norma”.

John Williams. Schindler’s List.

Originalitat i repetició.

2008-10-21T07:06:00.000-07:00

“La majoria de blogs són reculls de les idees d’altres”, em va dir un amic, traspuant menyspreu. Ell no te blog, considera aquestes eines aparadors de l’ego. I si com a mínim fos un ego que mereixés ser mostrat!
Jo, en canvi, penso que recollir idees dels altres és prou meritori. No tothom és capaç de trobar idees interessants, atractives o importants que mereixin ser mostrades davant d’un públic que les recollirà entusiasmat, agraït i sempre expectant... de vegades. I si són idees embolcallades d’una manera atractiva, encara millor.
Al cap i a la fi: existeixen les idees noves? Mentre faig el meu recorregut diari en mode automàtic, bullint de pensaments que m’impedeixen fins i tot mantenir les mínimes normes de cortesia amb els veïns i coneguts – als que ni tan sols veig – em pregunto si existeix la remota possibilitat de que alguna de les idees que em volten pel cap, ni la més mínima, insignificant o insospitada, no hagi passat abans pel cap d’algun dels milions d’éssers humans han existit fins el dia d’avui.
Encara vaig més enllà i dubto de quantes de les idees innovadores, amarades de genialitat i brillantor, que els grans personatges de la Història ens han llegat siguin, en realitat, idees mai abans pensades. Quantes no són més que pensaments llargament repetits i madurats que un bon dia algú va verbalitzar en una acció no carent – tanmateix, ningú no ho dubta – de mèrit.
Quina part d’aportació individual i quina de cristal·lització d’una remor constant i generalitzada hi ha en cada fita de la història de la humanitat? Quantes vegades ha estat la idea la que ha trobat el seu pensador, i no el pensador el que ha creat quelcom de nou?

L’individu repeteix el que ha après, el col·lectiu innova sense que estigui clar a qui podem atribuir el mèrit. El geni recull tot plegat, ho empaqueta i ens enlluerna. El mediocre xipolleja confós pels seus propis pensaments mancats d’originalitat però completament nous per a ell.

Avui escolto:

Mozart concerto 20 in d, K.466 - 1. Allegro

El motiu

2008-10-21T02:29:00.000-07:00

Es pot tenir una mena de síndrome d’Stendhal davant de l’ordinador?