dijous, 27 de novembre del 2008

Recordant una classe de francès de fa 20 anys

Jacques Prévert, Paris 1955. Robert Doisneau.

Déjeuner du matin
Il a mis le café
Dans la tasse
Il a mis le lait
Dans la tasse de café
Il a mis le sucre
Dans le café au lait
Avec la petite cuiller
Il a tourné
Il a bu le café au lait
Et il a reposé la tasse
Sans me parler
Il a allumé
Une cigarette
Il a fait des ronds
Avec la fumée
Il a mis les cendres
Dans le cendrier
Sans me parler
Sans me regarder
Il s'est levé
Il a mis
Son chapeau sur sa tête
Il a mis son manteau de pluie
Parce qu'il pleuvait
Et il est parti
Sous la pluie
Sans une parole
Sans me regarder
Et moi j'ai pris
Ma tête dans ma main
Et j'ai pleuré
.
Crec que el poema va ser triat només perquè era fàcil i servia per aprendre vocabulari i utilitzar un temps verbal. Però llavors, amb 15 anys, no el podia comprendre. No em deia res. Ahir a la nit vaig somniar que una porta s’obria a la foscor. I lluny, molt lluny, una escletxa de llum deixava passar una veu que recitava aquest poema que ja havia oblidat. Déjeuner du matin. Em pregunto si quan tingui vuitanta anys giraré la vista enrere i miraré amb tendresa el maldestre i desorientat ésser que sóc ara mateix, amb la mateixa condescendència que des de la meva trentena em miro el meu jo dels quinze anys.
Fa 20 anys el que a mi em deia alguna cosa era, per exemple, això:
U2 – I Still Haven't Found What I'm Looking For

dijous, 20 de novembre del 2008

O Captain! My Captain!


Madrid. Primavera de 1990. Un nodrit grup d’estudiants de 3r de BUP, de viatge de fi de curs, arriba amb els seus professors a un cinema de la ciutat. Objectiu: passar un vespre gaudint del setè art. Amb el propòsit de permetre als alumnes triar la pel·lícula, el cinema escollit disposa de dues sales. Els alumnes – gairebé 90 – fan cua a la taquilla. Després, quatre d’ells es dirigeixen a la porta de l’esquerra. La resta, amb els professors acompanyants, entren per la porta de la dreta.
Jo, que fa 18 anys era amb el grup marginal, vaig veure “El club de los poetas muertos”.
Sobre la transitada porta de la dreta, el rètol anunciava “Aquí huele a muerto... (¡Pues yo no he sido!)”.

Dead Poets Society. Ending.



O Captain my Captain! our fearful trip is done;
The ship has weather’d every rack, the prize we sought is won;
The port is near, the bells I hear, the people all exulting,
While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring:
But O heart! heart! heart!
O the bleeding drops of red,
Where on the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.
O Captain! my Captain! rise up and hear the bells;
Rise up—for you the flag is flung—for you the bugle trills;
For you bouquets and ribbon’d wreaths—for you the shores a-crowding;
For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;
Here Captain! dear father!
This arm beneath your head;
It is some dream that on the deck,
You’ve fallen cold and dead.
My Captain does not answer, his lips are pale and still;
My father does not feel my arm, he has no pulse nor will;
The ship is anchor’d safe and sound, its voyage closed and done;
From fearful trip, the victor ship, comes in with object won;
Exult, O shores, and ring, O bells!
But I, with mournful tread,
Walk the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.


I nosaltres, allà a Madrid, ens havíem deixat el capità a l’últim port. Sense guia, sense nord, encara m’agrada pensar que, en algun moment dels 18 anys transcorreguts, uns quants de nosaltres – tinc la gosadia esperançada d’incloure’m en aquest grup – vam pujar sobre la taula i vam mirar des d’una altra perspectiva, encara que ens manqués el senyor Keating. En fi, carpe diem.

dimarts, 18 de novembre del 2008

Les 7 diferències

Com es passa d’aquí

a aquí?




Breakfast at Tiffany’s – Moon River. 1961

Moon River, wider than a mile,
I'm crossing you in style some day.
Oh, dream maker, you heart breaker,
wherever you're going I'm going your way.
Two drifters off to see the world.
There's such a lot of world to see.
We're after the same rainbow's end--
waiting 'round the bend,
my huckleberry friend,
Moon River and me.

Veu: Audrey Hepburn
Música: Henry Mancini
Lletra: Johnny Mercer.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Classificacions.


Mai m’ha agradat la classificació per edats en els llibres infantils i juvenils. Diuen que serveixen com a orientació pels pares i adults en general que han de comprar un llibre a un nen, però penso que és molt trist tenir només la guia de l’edat per triar un llibre per un infant. Si no saps prou coses d’aquell nen per triar-li un llibre, potser no cal que li facis un regal o potser t’hauries de plantejar si la teva relació amb el nen és la que hauria de ser. En cas que coneguis perfectament el nen però necessitis igualment la orientació perquè no tens criteri per triar llibres i no en saps res del món de la literatura (infantil o no), un bon llibreter hauria de ser capaç de fer bon suggeriments. Ah, però llavors cal que hi hagi un bon llibreter al peu del canó, oi?
La classificació per edats em sembla empobridora. Els meus fills gaudeixen de llibres que algun il·luminat ha determinat que només serveix per nadons. Per sort, a molts llocs la classificació només indica una edat mínima. Bé, anem avançant. Però tampoc això em sembla adient, perquè alguns nens poden accedir a llibres que teòricament són per nens molt més grans. Potser no saben llegir, però poden escoltar. Potser un mateix llibre pot tenir lectures a diferents nivells. Uns pares atents i amants ells mateixos de la lectura saben aquestes coses.
Per tot això m’ha alegrat assabentar-me d’aquesta iniciativa: “No to Age Banding”, que signa, entre molts altres, Quentin Blake.


Avui escolto Maurice Ravel. Ma mère, l’oye. Le jardin féerique.
*La imatge de capçalera és una il·lustració d'Arthur Rackham.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Gorey Burton Price


Passant l’estona a la llibreria he topat de morros amb “The Gashlycrumb Tinies” en versió catalana a càrrec de Jordi Puntí. La traducció, “La colla mata-degolla”, m’ha saltat a la vista junt amb la il·lustració de portada. He devorat el llibre allà mateix. No coneixia Edward Gorey, així que tan bon punt he arribat a casa, he demanat auxili al bon Google. El que m’havia enganxat inicialment era el regust a Lewis Carroll barrejat amb Roald Dahl i amanit amb extra d’humor macabre, en el recorregut d’un alfabet il·lustrat amb les peculiars morts de 26 nens. Però l’editorial ho promociona – es veu que ven més – insistint en la influència de Gorey sobre Tim Burton. Sí, sí... ara que ho dius...


M’agrada Tim Burton.




També m’agrada Johnny Depp, així que és una sort que sigui un habitual de les pel·lícules de Burton. (Per cert, és curiós – o no tant – que el nom de Dahl surti a la filmografia de Burton). A Edward Scissorhands, una de les meves preferides, hi apareix Vincent Price, que tothom recorda de les mítiques adaptacions d’Edgar Allan Poe que va fer Roger Corman als anys 60.

Parlant de Burton, de Poe i de Vincent Prince, us recomano, si no l’heu vist ja, el curt “Vincent” de Tim Burton (la veu és del mateix Vincent Price):


dimarts, 4 de novembre del 2008

Troballa


Juan Montil Goy diu en aquest article de Mundoclasico.com:

“Barcelona, año 1890. Un joven estudiante de violoncelo, de trece años, merodea en compañía de su padre por viejas tiendas de música en busca de partituras. Tras no encontrar nada que le entusiasme, el azar quiere que dé con un legajo polvoriento que permanece olvidado en el anaquel de una de esas tiendas. Contiene: Seis Suites para Violoncelo Solo, de Johann Sebastian Bach. El muchacho mira las partituras sorprendido; no sabía de la existencia de tales obras. Su maestro no le ha hablado de ellas, quizás tampoco las conozca; a nadie jamás ha oído nombrarlas... Su padre paga una modesta suma por ellas y los dos salen de la tienda. El joven estudiante está contento por su hallazgo, pero aún no sabe que esa música dormida que lleva bajo el brazo habrá de cambiarle la existencia.
Efectivamente, fue ese niño, llamado Pau Casals, que con el tiempo habría de convertirse en uno de los violoncelistas más virtuosos de la historia, quien descubrió, o mejor, redescubrió, aquel tesoro musical que permanecía en el olvido.”


Podeu escoltar aquí la interpretació de la primera suite per part de Pau Casals:

Part 1:


Podeu escoltar la segona part aquí.


I aquí la interpretació de Rostropovich.

Tot i que, des de la meva ignorància, trobo la versió de Rostropovich tècnicament impecable, també em dona la sensació de que l’home te molta presa. M’emociona molt més Pau Casals encara que, com m’han fet notar, potser també és per ser d'ell.

diumenge, 2 de novembre del 2008

La pluja.


Debussy, Jardins sous la pluie


Singing in the rain.



Georges Brassens - Yann Tiersen & Natacha Regnier - Le parapluie